Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Hebreus 13,15-17.20-21
Per Jesucrist, oferim contínuament a Déu un sacrifici d'acció de gràcies, és a dir, el fruit d'uns llavis que lloen el seu nom. No us oblideu de fer el bé i de compartir allò que teniu: aquests són els sacrificis que agraden a Déu. Obeïu els vostres dirigents i mostreu-vos-hi dòcils; ells vetllen constantment per la vostra ànima i n'hauran de donar compte. Mireu que puguin fer-ho amb goig i no pas lamentant-se; això no us seria profitós. Que el Déu de la pau, que ha fet pujar d'entre els morts Jesús, Senyor nostre, el gran pastor de les ovelles, gràcies a la sang d'una aliança eterna, us perfeccioni amb tota mena de béns perquè pugueu complir la seva voluntat; i que ell mateix faci en nosaltres allò que li és plaent per mitjà de Jesucrist, al qual sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La Carta se acerca a su conclusión involucrándonos en ese "sacrificio de alabanza" que se eleva desde la comunidad cada vez que se reúne para celebrar la santa liturgia. Es de allí de donde toma fuerza y sentido toda la vida de las comunidades cristianas. Se trata, de hecho, de vivir la vida cristiana no como un cúmulo de reglas y rituales, sino de acoger el amor de Cristo que nos libera de la esclavitud del pecado. La invitación de la Carta hace referencia a una actitud a asumir en la vida de cada día, que lleva incluso hasta la "comunión de bienes", posible solo cuando se vive con una mirada benévola hacia los hermanos y las hermanas. También la obediencia se hace posible cuando el propio corazón vive en la benevolencia y en la comunión, porque obedecer no puede ser una obligación, sino que deriva de la conciencia de la necesidad de ser ayudados y guiados. Después el autor invita a la oración, que no se cita en el texto que hemos leído pero que es el pasaje fundamental del final de la Carta, antes de la acción de gracias conclusiva. El autor, saliendo un poco del anonimato, pide con insistencia "rogad por nosotros". En estos últimos tiempos el papa Francisco nos ha acostumbrado a escuchar con mayor fuerza el compromiso a rezar los unos por los otros. El autor, tras esta petición, expresa un largo deseo que es de algún modo el punto teológico conclusivo de la Carta. Formula una solemne oración de bendición para la comunidad, y trae a la memoria una vez más la obra de salvación que Dios llevó a cabo para destruir la muerte. Recuerda que el "Dios de la paz" "levantó" (Is 63, 11-13) de entre los muertos al "gran Pastor de las ovejas", retomando así la figura sacerdotal de Cristo, "promotor" y "precursor". Es él quien nos hace perfectos en toda clase de bienes, para que podamos cumplir su voluntad. Que el Señor nos haga perfectos también a nosotros en el bien, porque solo así podremos cumplir su voluntad.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
