En la basílica de Santa María de Trastevere se reza por los enfermos. Llegir més
En la basílica de Santa María de Trastevere se reza por los enfermos.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Gènesi 1,1-19
Al principi, Déu va crear el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l'oceà, i l'Esperit de Déu planava sobre les aigües.
Déu digué:
-Que existeixi la llum.
I la llum va existir. Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres. Déu va donar a la llum el nom de dia, i a les tenebres, el de nit.
Hi hagué un vespre i un matí, i fou el primer dia.
Déu digué:
-Que hi hagi un firmament enmig de les aigües, per a separar unes aigües de les altres.
I va ser així. Déu va fer la volta del firmament i va separar les aigües que hi ha a sota la volta de les que hi ha a sobre. Déu donà a la volta del firmament el nom de cel.
Hi hagué un vespre i un matí, i fou el segon dia.
Déu digué:
-Que les aigües de sota el cel s'apleguin en un sol indret i apareguin els continents.
I va ser així. Déu donà als continents el nom de terra, i a les aigües aplegades, el de mar. Déu veié que tot això era bo.
Déu digué:
-Que la terra produeixi vegetació, herbes que facin llavor i arbres de tota mena que donin fruit amb la seva llavor, per tota la terra.
I va ser així. La terra produí la vegetació, les herbes de tota mena que fan la seva llavor i els arbres de tota mena que donen fruit amb la seva llavor. Déu veié que tot això era bo.
Hi hagué un vespre i un matí, i fou el tercer dia.
Déu digué:
-Que hi hagi a la volta del cel uns llumeners per a separar el dia de la nit i assenyalar les festivitats, els dies i els anys, i que des de la volta del cel il·luminin la terra.
I va ser així. Déu va fer els dos grans llumeners: un de més gran que governés el dia i un de més petit que governés la nit; va fer també les estrelles. Déu els col·locà a la volta del cel perquè il·luminessin la terra, governessin el dia i la nit i separessin la llum de les tenebres. Déu veié que tot això era bo.
Hi hagué un vespre i un matí, i fou el quart dia.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Comienza hoy la lectura del libro del Génesis, el primer libro de la Biblia. Con ello la liturgia de la Iglesia nos propone el pensamiento de Israel respecto a la creación y la humanidad, recogido en sus primeros once capítulos. Este libro no fue el primero en escribirse; fue redactado tras el periodo del exilio en Babilonia. En aquellos momentos el pueblo de Israel inició una profunda reflexión sobre su historia pasada para poder encontrar una explicación al sentido de su existencia como pueblo. Y mientras reflexionaba sobre esto encontró respuestas también a las muchas preguntas sobre el sentido mismo de la creación, de la existencia, el misterio del mal presente en la vida humana, el sentido de la muerte, y otras muchas. La narración se abre mostrando la fuerza de la Palabra: Dios crea con su palabra; habla y el mundo existe. El pasaje propuesto habla del cuarto día, el día de la creación del sol, la luna y las estrellas, para que "sirvan de luceros en el firmamento" y para que "sirvan de señales para solemnidades, días y años". Nos encontramos en el centro de la creación, que se produce en siete días. De hecho, aunque ya en el primer día se crea la luz, es solo en el cuarto día que puede existir y tener un sentido para la creación. Si por una parte es cierto que la luz y las tinieblas sirven para distinguir el día de la noche, se crean sobre todo -y esto es precisamente lo que el autor sacro quiere subrayar- para regular el tiempo del hombre para que acoja el ritmo de Dios, es decir, las "solemnidades" litúrgicas. Sin la fiesta -se verá mejor en el "séptimo día", el sábado- la creación no alcanza su cumplimiento. Hay una gran diferencia entre el tiempo del reloj y el "tiempo de Dios", como se ve ya en esta página. El ser humano puede dominar todo, pero el tiempo no es totalmente suyo. En una sociedad como la nuestra, que está perdiendo el sentido y el valor de la fiesta, este relato nos llama a no poner nuestros quehaceres, nuestras obras, en el centro de todo. Es decisivo para nosotros y para la sociedad acoger el tiempo de Dios en nuestras jornadas, para evitar abusos, violencias y opresiones de todo tipo. El tiempo de Dios salva el tiempo del hombre.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
