Recuerdo de santa Escolástica (+ 547 ca.), hermana de san Benito. Con ella recordamos a los ermitaños, las monjas y las mujeres que siguen al Señor. Llegir més
Recuerdo de santa Escolástica (+ 547 ca.), hermana de san Benito. Con ella recordamos a los ermitaños, las monjas y las mujeres que siguen al Señor.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Gènesi 3,1-8
La serp era el més astut de tots els animals que el Senyor-Déu havia fet.
Preguntà, doncs, a la dona:
-Així, Déu us ha dit que no mengeu dels fruits de cap arbre del jardí?
La dona va respondre a la serp:
-Podem menjar dels fruits de tots els arbres del jardí, però dels fruits de l'arbre que hi ha al mig del jardí, Déu ha dit que no en mengem ni els toquem, perquè moriríem.
La serp li va replicar:
-No, no morireu pas! Déu sap que, si un dia en mengeu, se us obriran els ulls i sereu com déus: coneixereu el bé i el mal.
Llavors la dona, veient que el fruit de l'arbre era bo per a menjar i feia goig de veure, i que era temptador de tenir aquell coneixement, en va collir i en va menjar; i va donar-ne també al seu home, que en menjà amb ella. Llavors a tots dos se'ls obriren els ulls i es van adonar que anaven nus. Van cosir fulles de figuera i se'n feren faldars.
Quan l'home i la dona van sentir els passos del Senyor-Déu, que es passejava pel jardí a l'aire fresc de la tarda, es van amagar entremig dels arbres del jardí, perquè el Senyor-Déu no els veiés.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Dios puso al hombre y a la mujer en el jardín y les dijo que podían comer cualquier fruto menos los del árbol que se encontraba en su centro. Sin embargo, ellos no escucharon la palabra de Dios y se dejaron seducir por una voz ajena, la de la serpiente, es decir, la voz del ídolo, la voz del maligno. Esta voz se insinúa persuasiva en la vida de cada día. Puede nacer del propio corazón cuando por ejemplo estimula el orgullo, acaricia la autocomplacencia, hace creer que todo está al alcance de la mano, o de cualquier modo empuja a concentrarse en uno mismo. Podríamos decir que es la voz que quiere exaltar el yo hasta el extremo. Es también la voz que viene de los falsos profetas, que proponen como ideal de vida la riqueza, el bienestar o el éxito. En realidad, son palabras e insinuaciones engañosas que alejan del Señor. La propuesta del tentador es simple: no creer en la voz de Dios. El pecado original (y si se quiere el origen de todo pecado) está siempre en la falta de confianza en la Palabra de Dios, en la falta de escucha, y sobre todo en la fe en uno mismo, en la exaltación del yo, del propio orgullo. Escuchar al tentador hace que el hombre pierda la amistad con Dios y la solidaridad recíproca. Adán y Eva, que pretendían conocerlo todo y actuar por su cuenta, se descubrieron desnudos y llenos de miedo, y se acusan mutuamente. El orgullo lleva a la privación de la amistad de Dios y al alejamiento entre nosotros. Sin el Señor cada uno de nosotros descubre con tristeza su miseria y su fragilidad, y se ve en la soledad y en la disputa. Adán y Eva se escondieron de un Dios, que por el contrario ha continuado amándolos y preocupándose por ellos.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
