Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
L'Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Ezequiel 47,1-9.12
L'home em va fer tornar a l'entrada del santuari i vaig veure que de sota el llindar del santuari, que té la façana a l'orient, naixia una font d'aigua que baixava cap a l'orient, pel costat dret del temple, al sud de l'altar. Tot seguit em va fer sortir del temple per la porta nord i em va fer donar la volta per fora fins a la porta exterior que mira a l'orient. Vaig veure que l'aigua baixava del costat dret. Llavors l'home es va encaminar cap a l'orient amb un cordill a la mà, amidà mil colzades i em va fer travessar el rierol: l'aigua m'arribava als turmells. Amidà mil colzades més, em va fer travessar, i l'aigua m'arribava als genolls. N'amidà mil més, però el nivell de l'aigua havia crescut tant que ja no vaig poder travessar. Era un corrent d'aigua on calia nedar, un riu que no es podia travessar. Llavors ell em digué:
-¿Has vist, fill d'home?
Després em va fer tornar a la riba del riu. Vaig tornar-hi i vaig veure que hi havia molts arbres a banda i banda. Llavors em digué:
-Aquesta aigua corre cap a la conca oriental, baixa a l'Arabà i desemboca al Mar Mort. Entra dins les aigües insalubres i les saneja. A tot arreu on penetrarà l'aigua d'aquest riu, hi viuran tota mena d'animals aquàtics, i el peix hi serà molt abundant, perquè, així que hi arribi aquesta aigua, la mar quedarà sanejada. Arreu on arribi aquest riu, tot viurà. A banda i banda del riu creixeran tota mena d'arbres fruiters. No perdran mai la fulla i sempre tindran fruit. Cada mes donaran una collita nova, perquè l'aigua que els rega neix del santuari. Els seus fruits serviran d'aliment i les seves fulles seran un remei.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Con esta visión del profeta Ezequiel, la Palabra de Dios nos muestra el destino hacia el que nos encaminamos, el sueño que el Señor tiene para nosotros. Ante nuestros ojos aparecen Jerusalén y el templo. La visión es sugerente: el agua que mana abundante desde el templo y fluye para vivificar lo que encuentra. La imagen hace alusión a la inauguración de los tiempos nuevos en los que la prosperidad del pueblo nuevo estará íntimamente ligada a la única fuente de la verdadera vida. En el lenguaje bíblico, el agua que fluye y riega la tierra árida transformándola en un jardín exuberante es símbolo del poder de Dios, que transforma la aridez de los corazones haciéndolos no solo capaces de acoger el sueño del mismo Dios sino de convertirlos en activos servidores de ese sueño. En el Evangelio de Juan es Jesús mismo quien se muestra como el verdadero templo del que brota el agua viva del Espíritu: "Jesús puesto en pie, gritó: 'Si alguno tiene sed, que venga a mí, y beberá el que cree en mí, como dice la Escritura: De su seno correrán ríos de agua viva'" (Jn 7, 37-38). Y de nuevo, mientras estaba en la cruz, el evangelista relata: "Uno de los soldados le atravesó el costado con una lanza y al instante salió sangre y agua" (Jn 19, 34). En nuestro camino hacia la Pascua, esta página del profeta nos exhorta a no alejarnos de la fuente de la Palabra de Dios, para poder comprender y acoger con mayor rapidez en nuestros corazones el misterio de amor que celebraremos en Semana Santa. Esos días un río de agua viva se derramará para nosotros y para el mundo.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
