Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Èxode 32,7-14
El Senyor digué a Moisès:
-Baixa de pressa, perquè el teu poble, que tu havies tret del país d'Egipte, s'ha pervertit. De seguida s'han desviat del camí que jo els indicava. S'han fabricat un vedell de fosa i es prosternen al seu davant, li ofereixen sacrificis i diuen: "Aquests són els teus déus, Israel, que t'han tret del país d'Egipte!"
El Senyor va afegir:
-Veig com és aquest poble: sempre va a la seva. Ara, doncs, deixa'm que s'encengui contra ells la meva indignació i els extermini. Després faré de tu un gran poble.
Però Moisès apaivagava el Senyor, el seu Déu, dient:
-Senyor, per què s'ha d'encendre el teu enuig contra el teu poble, que tu has fet sortir del país d'Egipte amb gran poder i amb mà forta? ¿Permetràs que els egipcis diguin: "Els va fer sortir amb mala intenció, per matar-los a les muntanyes i fer-los desaparèixer de la terra"? Fes-te enrere de la teva indignació, renuncia a fer mal al teu poble. Recorda't d'Abraham, d'Isaac i d'Israel, els teus servents, als quals vas jurar per tu mateix dient: "Multiplicaré la vostra descendència com les estrelles del cel, donaré tot aquest país als vostres descendents i el posseiran per sempre més."
Llavors el Senyor es va desdir del mal amb què havia amenaçat el seu poble.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
En el desierto, como en los momentos difíciles de la vida, es fácil pensar que Dios está lejos. Es fácil que la reacción instintiva sea como la de Israel: hacerse un "dios" propio, que nos guíe y responda a nuestras necesidades. Es casi paradójico lo que Israel dice delante del becerro de oro: "Este es tu Dios, Israel, el que te ha sacado del país de Egipto". Cuando ya no queda Recuerdo de lo que el Señor ha hecho, todo se convierte en obra de uno mismo. Solo el recuerdo de la acción de Dios en la propia vida hace posible la verdadera respuesta a las dificultades de la vida. Por desgracia, la concentración sobre uno mismo genera personas de "dura cerviz". Necesitamos entonces la intercesión de un hermano o una hermana, como Moisés, que rece al Señor por nosotros. Es el ministerio del amor que se realiza en la Iglesia cuando rezamos los unos por los otros. En esta oración por toda la Iglesia, por toda la Comunidad, desarrollamos un verdadero servicio sacerdotal. La oración común sube hasta el Señor y llega a su corazón, hasta el punto de hacerlo retractarse de su juicio de condena, como sucedió en esta ocasión: "Se arrepintió del mal que había amenazado con lanzar a su pueblo". La oración es una fuerza extraordinaria en las manos de los creyentes, como también Jesús recordó a sus discípulos muchas veces: "Os aseguro también que si dos de vosotros se ponen de acuerdo en la tierra para pedir algo, sea lo que fuere, lo conseguirán de mi Padre que está en los cielos. Porque donde están dos o tres reunidos en mi nombre, allí estoy yo en medio de ellos" (Mt 18, 19-20).
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
