Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s'ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Daniel 3,14-20.46-50.91-92.95
Nabucodonosor els va dir:
-¿És veritat, Xadrac, Meixac i Abed-Negó, que vosaltres no doneu culte als meus déus ni adoreu l'estàtua d'or que jo he erigit? ¿Esteu disposats ara, quan sentireu el so dels corns, de les flautes, de les cítares, de les lires, de les arpes, de les cornamuses i de tots els altres instruments, a prosternar-vos i a adorar l'estàtua que jo he fet? Perquè, si no l'adoreu, a l'instant sereu llançats a la fornal ardent; i quin déu serà capaç d'alliberar-vos de les meves mans?
Xadrac, Meixac i Abed-Negó van respondre al rei Nabucodonosor:
-D'això, no cal ni tan sols que en parlem. Si el Déu que nosaltres adorem pot salvar-nos de la fornal i de la teva mà, ell, oh rei, ens en salvarà. I encara que no ho faci, sàpigues, oh rei, que nosaltres no donarem culte als teus déus ni adorarem l'estàtua d'or que has erigit.
Llavors Nabucodonosor es va omplir d'indignació contra Xadrac, Meixac i Abed-Negó, i l'expressió de la seva cara es trasmudà. Immediatament va ordenar que encenguessin la fornal set vegades més forta que de costum i que els homes més forçuts del seu exèrcit lliguessin Xadrac, Meixac i Abed-Negó i els tiressin dintre la fornal ardent. Els servidors del rei que havien tirat els tres joves a la fornal, no paraven d'atiar-la amb betum, pega, estopa i feixines. Però la flamarada, que s'enfilava quaranta-nou colzades fornal amunt, s'escampava enfora i va cremar els caldeus que hi havia a prop. En canvi, l'àngel del Senyor que havia baixat a la fornal juntament amb Azaries i els seus companys, expulsava la flama cap enfora i feia que bufés al mig de la fornal un aire fresc com de rosada. Així el foc no els tocava gens ni mica, no els feia sofrir ni els molestava. Llavors el rei Nabucodonosor, esglaiat, es va aixecar d'una revolada i digué als seus consellers:
-¿No hem tirat al foc tres homes, lligats?
Ells van respondre:
-És veritat, oh rei.
Però ell continuà:
-Doncs jo veig quatre homes que caminen deslligats enmig de la fornal sense ni una cremada, i el quart té un aspecte semblant al d'un fill dels déus.
Nabucodonosor va exclamar:
-Beneït sigui el Déu de Xadrac, Meixac i Abed-Negó, que ha enviat el seu àngel per alliberar els seus servents que, confiant en ell, han desobeït l'ordre del rei i han exposat el seu cos a la mort abans de donar culte i adorar cap altre Déu fora del seu.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
El capítulo tercero del libro de Daniel narra las vicisitudes de la estatua de oro mandada erigir por el rey Nabucodonosor para que todos sus súbditos la adorasen. Tres judíos, Sidrac, Misac y Abdénago, provenientes de Judea tras la destrucción de Jerusalén, se negaron a rendir culto a la estatua, que para ellos era un ídolo. Airado por su negativa, Nabucodonosor ordenó que fueran arrojados a un horno ardiente, el mismo desde el cual primero Azarías y luego tres muchachos dirigieron al Señor los dos cantos que encontramos en este tercer capítulo del libro de Daniel. Son palabras que recuerdan las de los salmos y que se convierten en modelo de oración en los momentos de prueba. El creyente levanta los ojos hacia el cielo y se dirige a su Señor, con la certeza de ser escuchado. La oración nos libera de la muerte y nos da la fuerza para cantar la gloria de Dios. Ante un mundo que parece destinar al abismo de la fosa a muchos hombres y mujeres privados de libertad y sometidos por la violencia, dirigimos nuestra oración al Señor, convencidos de que él escucha a sus hijos y los auxilia. En cualquier dificultad podemos dirigirnos al Señor, alabar las maravillas que realiza y gustar ya la libertad y la salvación. "Bendecid", repite el himno al comienzo de cada verso. La oración es sobre todo bendición, y nos hace partícipes de la vida divina, nos preserva de la maldición y de una vida alejada del Señor. "Bendecid" es la invitación a mirar el mundo desde Dios. La oración de alabanza a Dios libera a todos del pequeño mundo del propio interés personal, y pone en comunión con todos los seres vivos. Recorramos así en la oración la obra creadora de Dios para poder cantar su misericordia con todas las criaturas. Su "gracia", de hecho, dura para siempre. Este es el descubrimiento del hombre que reza y que, incluso en el abismo y ante la amenaza del mal, no cesa de cantar la alabanza de Dios.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
