Fiesta de la Visitación de María a Isabel Llegir més
Fiesta de la Visitación de María a Isabel
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s'ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 1,39-56
Per aquells dies, Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judà, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l'Esperit Sant. Llavors va exclamar amb totes les forces:
-Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de goig dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà.
Maria digué:
-La meva ànima magnifica el Senyor,
el meu esperit celebra Déu que em salva,
perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa;
des d'ara totes les generacions em diran benaurada,
perquè el Totpoderós obra en mi meravelles;
el seu nom és sant,
i l'amor que té als qui creuen en ell
s'estén de generació en generació.
"Les obres del seu braç són potents:
dispersa els homes de cor altiu,
derroca els poderosos del soli
i exalta els humils;
omple de béns els pobres,
i els rics se'n tornen sense res.
"Ha protegit Israel, el seu servent,
com havia promès als nostres pares;
s'ha recordat del seu amor a Abraham
i a la seva descendència per sempre.
Maria es va quedar uns tres mesos amb ella, i després se'n tornà a casa seva.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La Iglesia celebra hoy la fiesta de la Visitación de María a Isabel. Es el encuentro entre dos mujeres, una joven y otra de avanzada edad. Es una escena sencilla que manifiesta lo que siempre debería suceder cuando los cristianos se encuentran: que sienten la alegría de formar parte de la familia de Dios. Los cristianos viven de encuentro, de relaciones y de amistad. El evangelista refiere este episodio para subrayar la relación espiritual que existe entre Jesús y el Bautista mientras están aún en el seno de sus respectivas madres. Isabel, escribe el evangelista, queda llena de Espíritu Santo, comprende enseguida el misterio que habita en el seno de su joven prima, María de Nazaret, y alaba su fe: "Bendita tú entre las mujeres y bendito el fruto de tu seno". María, por su parte, nos indica lo que todo creyente está llamado a hacer: visitar y llevar a Jesús a todos. María no podía quedarse para ella a aquel Hijo que le había sido concedido. Tenía que comunicar su nacimiento a todos, empezando por la anciana prima que había sido bendecida por Dios. De ahí la prisa de María. Jesús que nace es una esperanza para todos, para todo hombre y para toda mujer, una esperanza que no puede ocultarse, que hay que anunciar a todos, especialmente a quien parece que ya no tiene muchas esperanzas, a quien está mal, a quien está solo, a quien es anciano y vive con mil dificultades. La alegría de Isabel es la misma alegría que viven los ancianos, los débiles, los que están solos cada vez que son visitados. Se podría decir que el cristianismo es encontrarse, visitarse, cuidar los unos de los otros. La alegría que se vive en los encuentros es obra del Espíritu Santo. Después del trauma que ha supuesto la pandemia, que nos ha obligado a un innatural aunque necesario aislamiento, comprendemos mejor lo vitales que son los encuentros. Y comprendemos también lo oportuno de esta fiesta de la visitación, que recuerda a una joven que se fue lejos para estar con una anciana que, por estar embarazada, necesitaba ayuda y compañía en mayor medida. Ambas entraron en el plan de salvación que Dios estaba preparando en la humanidad para salvarla.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
