Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Siràcida 42,15-25
Vull recordar les obres del Senyor
i contar tot el que he vist.
Per la seva paraula, el Senyor ha fet totes les coses
i el seu projecte s'ha realitzat d'acord amb la seva voluntat.
El sol, amb la seva resplendor, fa veure tota cosa,
i les obres del Senyor són plenes de la seva glòria.
Ni tan sols als àngels sants el Senyor ha concedit
d'explicar totes les seves meravelles:
el Senyor totpoderós les ha establertes fermament,
perquè l'univers sencer es mantingui ferm en la seva glòria.
Ell mateix penetra els abismes més profunds i el cor dels homes
i sap precisament tot el que s'hi fabrica.
L'Altíssim coneix tot el que hi ha per conèixer
i escruta els signes dels temps.
Ell descobreix el passat i el futur
i revela les petjades d'allò més amagat.
No li passa per alt cap pensament
ni se li amaga una sola paraula.
Amb saviesa ha ordenat les seves grans obres,
ja que ell és abans dels segles i pels segles.
No es pot afegir res a la seva obra ni se'n pot treure res:
ell no necessita consellers.
Que en són, d'admirables, les seves obres,
fins la més petita de les espurnes que es poden contemplar!
Tot això viu i perdura eternament
i tot es manté per a tot el que calgui.
Totes les coses són dobles,
es corresponen l'una a l'altra:
ell no ha creat res d'imperfecte.
Cada cosa contribueix al bé de l'altra.
Qui es cansaria de contemplar la seva glòria?
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El creyente reconoce que en la creación resplandece la gloria de Dios, y que todas sus obras hablan de la bondad del Creador. La creación es, ante todo, expresión del amor de Dios. La sustancia de su amor consiste en "engendrar". Para el Señor amar es hacer existir. Dios es por naturaleza expansivo, es decir, proyecta fuera de sí mismo, hace que empiecen nuevas realidades, trae al mundo lo que no existía, suscita vida donde no había fertilidad alguna. La creación remite al Creador, del mismo modo que la obra remite al artista. No hay belleza sin la voluntad de quien crea. La creación -como afirma el libro del Génesis (1,2)- empezó con la Palabra: la luz aparece cuando Dios la llama a la existencia, las tinieblas se muestran tal como son porque la luz muestra la oscuridad con su límite intrínseco. Lo que ocurre con la luz se repite con el resto de la creación. Todas las cosas existen porque Dios las llamó y juntas formaron el lugar donde tenían que habitar los hombres. Por eso la naturaleza es para el hombre una escuela de contemplación de la gloria de Dios y de su amor. En ese sentido, el hombre, creado a imagen de Dios, es el gran intérprete de la creación, y está llamado a custodiarla para que sea siempre lugar de paz y jardín de amor para todos. En el escenario de la creación -que es la naturaleza- se desarrolla la historia que el autor sagrado dibuja cuando afirma: "El Altísimo conoce toda la ciencia y escruta las señales de los tiempos. Anuncia lo pasado y lo futuro, y descubre las huellas de las cosas ocultas. No se le escapa ningún pensamiento, ni una palabra se le oculta". Dios guía la historia. El hombre, junto a Dios que es su Señor, está llamado a proteger y transformar la creación.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
