Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Siràcida 44,1.9-13
Fem ara l'elogi dels homes il·lustres,
dels nostres pares, tal com s'han anat succeint.
D'altres, però, no han deixat cap record,
han desaparegut com si no haguessin existit,
han passat com si no haguessin arribat a ser,
igual que els fills que han vingut darrere d'ells.
Els nostres avantpassats van ser homes de bé
i les seves obres justes no han estat oblidades.
Amb la seva descendència es conserva
la bella herència que va sortir d'ells.
Els seus descendents han estat fidels a l'aliança
i, gràcies a ells, també els seus fills.
La seva descendència continuarà per sempre
i la seva glòria no s'esborrarà.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Desde Henoc hasta el sumo sacerdote Simón, hijo de Onías, que vivió en torno al 300 antes de Cristo, Ben Sirá repasa los grandes nombres que encontramos en el texto bíblico como pilares de la fe en el Dios de la alianza y de la paz. Mirar atrás, hacia la historia pasada, es un estímulo y un desafío también para nosotros. El recuerdo de los padres en la fe no es una nostalgia inútil sino la confirmación de que el Señor siempre ha actuado en la historia humana a través de hombres y mujeres que él mismo ha suscitado para que fueran guías y modelos de justicia y fidelidad para Israel y también para los pueblos vecinos. La historia no es muda ni se juega en un eterno retorno; es como un camino que se hace día a día con la ayuda y la presencia constante del Señor hacia un destino: la montaña santa de Dios a la que se dirigen todos los pueblos para celebrar una fiesta eterna. En esta historia de salvación el Señor suscita "hombres de bien, cuyos méritos no han quedado en el olvido" (v. 10). Estos testimonios del sueño de Dios para el mundo no son solo una garantía espiritual para todos, sino también levadura de salvación que hace crecer el plan de Dios para la humanidad. Haremos bien en recordar a quienes nos han precedido para que podamos comprender el plan de Dios, aceptarlo y sentirnos responsables de él. Ese es el significado de la advertencia que hará Jesús: "Muchos profetas y reyes quisieron ver lo que vosotros veis, pero no lo vieron, y oír lo que vosotros oís, pero no lo oyeron" (Lc 10,23-24).
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
