Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tobit 11,5-17
Mentrestant Anna s'estava asseguda vigilant el camí per on havia de passar el seu fill. De sobte s'adonà que venia i digué al seu marit:
-Arriba el teu fill amb el seu company!
Abans que Tobies s'atansés al seu pare, Rafael li va dir:
-Sé de cert que el teu pare recobrarà la vista. Aplica-li als ulls el fel del peix. El remei li estovarà els tels blancs i els hi farà saltar dels ulls. El teu pare tornarà a veure-hi. Tornarà a veure la llum.
Anna va córrer cap al seu fill i se li llançà al coll, dient:
-Ja t'he vist, fill meu. Ara ja em puc morir.
I es posà a plorar.
Tobit també es va aixecar i, ensopegant d'una banda a l'altra, sortí per la porta del pati. Tobies va córrer cap a ell amb el fel del peix a la mà. Li bufà als ulls i, agafant-lo fort, li va dir:
-Confiança, pare!
I li aplicà el remei una bona estona. Després, amb totes dues mans li va arrencar dels ulls els tels blancs començant pels llagrimers. Llavors el pare se li va tirar al coll i, tot plorant, li deia:
-Et veig, fill meu, llum dels meus ulls!
I afegí:
-Beneït sigui Déu!
Beneït sigui el seu gran nom!
Beneïts tots els seus sants àngels!
Que ens empari el seu nom gloriós!
Siguin beneïts per sempre tots els seus àngels!
Ell m'havia ferit,
però ara puc veure Tobies, el meu fill!
Tobies va entrar a casa tot content i beneint Déu amb totes les forces. I explicà al seu pare que el viatge havia estat un èxit, que havia recuperat els diners i que s'havia casat amb Sara, la filla de Ragüel. I va afegir:
-Ja arriba, ja és a prop de la porta de Nínive.
Tobit, content i beneint Déu, sortí a rebre la núvia a la porta de Nínive. Els ninivites no se'n sabien avenir, de veure com caminava i travessava carrers, tan decidit i sense que ningú el guiés. Però Tobit proclamava davant de tothom que Déu s'havia apiadat d'ell i que li havia tornat la vista.
Tobit va arribar on era Sara, la muller del seu fill Tobies, i la va beneir dient:
-Sigues benvinguda, filla! Beneït sigui el teu Déu que t'ha dut fins a casa nostra, filla. Beneït el teu pare, beneït el meu fill Tobies i beneïda tu, filla: entra a casa teva i sigues-hi benvinguda entre joia i benediccions! Entra, filla meva!
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
En esta escena de la vuelta a casa de Tobías el ángel Rafael toma la iniciativa. Al llegar a las inmediaciones de Nínive, Rafael (que significa "Dios cura") se dirige a Tobías y le describe lo que debe hacer cuando se encuentre con su padre. Tobías obedece: en cuanto ve a su padre lo abraza. Estamos en el mismo patio (v. 10) en el que Tobit había perdido la vista. Tobit, como hizo Jacob con su hijo José al verlo (Gn 46,30), se le echa al cuello y le dice: "Luz de mis ojos". Tobías le unta los ojos con la hiel de pez y Tobit recupera la vista. Todo nace de las palabras del ángel. Y Tobías sabe que si escucha y pone en práctica lo que le dice el ángel, aquella palabra es eficaz. Efectivamente, la Palabra debe volver a ocupar el primer sitio en nuestra vida para que se cumpla el designio de Dios, que es nuestra salvación. Tobit, tras recibir aquella vista, se dirige a Dios para bendecirlo y darle gracias por haber sido compasivo con él, en lugar de castigarlo. En pocos versículos encontramos hasta ocho veces el adjetivo "bendito". Tobías, al ver la alegría de su padre, no contiene la suya: "Tobías entró en casa lleno de gozo y bendiciendo a Dios con toda su voz" (v. 15). También muchos habitantes de Nínive se alegraron al ver lo que había pasado. Y Tobit, por su parte, "proclamó delante de ellos que Dios se había compadecido de él y le había abierto los ojos" (v. 16). La fiesta final parece una nueva celebración de la boda, pero en este caso el protagonista ya no parece que sea Tobías sino el viejo Tobit, pues el Señor ha bendecido sus últimos años de vida de manera extraordinaria. La alegría del creyente es contagiosa y cambia el mundo.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
