SENSE SOSTRE

Sin hogar

Comparteix-Ho

A totes les grans ciutats hi ha molta gent que, per diferents motius, es veu obligada a viure al carrer. És una vida dura, marcada no només per la pobresa, sinó també per l'aïllament, la invisibilitat i fins i tot el menyspreu.
Aturar-se, parlar, establir una relació personal de suport i d'amistat i ajudar en les necessitats concretes són els gestos simples del Bon Samarità que omplen la distància d'indiferència que envolta la vida i de vegades la mort de qui viu al carrer.

A finals dels anys setanta, quan el nombre de pobres que hi havia als carrers de Roma augmentava ràpidament, Sant'Egidio va començar a apropar-se a les persones sense llar. Alguns episodis d'intolerància i de violència van suscitar un moviment de reflexió i d'iniciatives per contrarestar la situació d'abandonament i de perill per a la vida d'aquells pobres. Una història en particular va tenir un fort impacte en la vida de la Comunitat: la història de Modesta Valenti, una anciana sense casa, que vam conèixer a l'Estació de Termini de Roma, i que va morir perquè anava bruta i l'ambulància no va voler-la atendre. 

El seu record s'ha convertit amb el pas dels anys en un moment de pregària per a les persones que viuen al carrer i ha creat un ampli moviment de solidaritat. Conèixer aquest món de pobres, primer a Roma i després a tots els llocs del món on Sant'Egidio està present, ha suscitat i ha donat forma amb el pas dels anys a una xarxa d'amistat i d'ajuda, i ha donat lloc a projectes estables de solidaritat.

Així, han sorgit menjadors, centres d'ajuda, cases i llocs d'acollida nocturna. A gairebé tots els llocs on hi ha una Comunitat de Sant’Egidio, de nit es reparteixen menjar i mantes pel carrer com a primer gest de proximitat. Així comença l'amistat amb les persones que trobem. Conèixer directament les històries personals de molts sensesostre esborra els prejudicis que moltes vegades condicionen la manera de veure aquest aspecte particular de la pobresa urbana. El primer de tots, pensar que el món dels pobres és un món diferent. La realitat és més aviat el contrari: qui viu al carrer sol ser una persona com tothom, que es troba amb problemes que són comuns a molta gent (atur, pèrdua d'habitatge, separació conjugal) i que malauradament no sap fer-hi front perquè no té una xarxa de suport. A més, no és cert que qui viu al carrer no vol rebre ajuda per sortir de la seva situació. L'aïllament, la manca de lligams i un passat de vegades dur fa que per a aquestes persones sigui difícil fins i tot imaginar un futur diferent. Si estan soles, això és impossible, però és més fàcil si tenen la companyia i el suport d'algú amb qui imaginar aquest futur i per a qui fer-lo realitat. La companyia fidel i amiga amb qui viu al carrer és una oportunitat preciosa de rescat, i quan existeix aquesta possibilitat, es poden trobar amb imaginació i creativitat solucions per construir plegats una vida més humana per a tothom.