news

Hi ha realment una guerra cultural oberta entre l'Occident i l'islam?

5 De Novembre 2020

Islam
Mario Giro

Article de Mario Giro a Domani

Comparteix-Ho

Els enemics del diàleg diuen sempre el mateix: no pots fiar-te de l'altre. Per confirmar la seva postura arremeten contra la reputació del seu presumpte enemic

Després dels atemptats de París, Niça i Viena ens preguntem: el que passa entre Occident i l'islam, si no és una guerra pròpiament dita, que realment pocs desitgen, no serà, com afirmen diversos actors, una guerra cultural? Coneixem bé aquest tipus de conflictes. També hem vist lluites que pretenen conquerir l'esperit dels altres, sotmetre o terroritzar l'ànima d'un país, així com manipulacions entre cultura i identitat. Agitprop, Kulturkampf, cultures degenerades: tots els règims d'Europa han experimentat la guerra psicològica i de propaganda, en la qual els nazis i els soviètics van demostrar ser insuperables. Encara ara els Estats Units es parla de guerra cultural en el cos polític del país, cada vegada més dividit.

La percepció de la història
En el cas de l'enfrontament amb l'islam, pesa una certa cultura de la història: la seva conquesta massa ràpida, les croades, l'imperi Otomà i el colonialisme. Sembla l'enemic de sempre, l'enemic perfecte. Pren forma una percepció difosa: després de més de mil anys d'enfrontaments, ara un Occident en declivi està cedint, i es rendeix a una cultura religiosa més vital i agressiva. En conseqüència, ser excessivament acomodatici amb l'islam es considera una especie de traïció a un mateix. Alguns afirmen que la vergonya i l'odi que Europa sent per si mateixa a causa del seu passat ha desfet les costures, tal com demostra la cancel culture. D'altres sostenen que caldria revisar la història del seu domini colonial sobre el món per dissoldre-la en una barreja en què totes les cultures, també les subordinades, estiguin en peu d'igualtat. Tot plegat fa sorgir els subaltern studies (definició que devem a Gramsci) a les universitats anglosaxones, que en àmbit francòfon s'anomenen estudis postcolonials. Es tracta d'una acció de "recuperació" en el pla històric i cultural, un esforç de world history que no estigui centrada en Occident, i bàsicament pacífic. Per rebot, això es tradueix per als europeus en una etèria síndrome de declivi, com si s'enretiressin de la història, o en una idea de renúncia de les seves responsabilitats. La seva ambició de conquerir el món ha minvat en favor d'una actitud de replegament. La dreta cultural i política es nodreix d'aquest impuls.

Niça i Viena
Però tot pren un to diferent quan es tracta d'islamisme radical que no li reconeix a Occident el dret de retirar-se de manera silenciosa i acomodatícia: arriba fins a les portes de casa, converteix els joves occidentals, provoca i mata, com a Niça o a Viena. Per a aquesta visió de l'islam, "cultura" i "valors" es converteixen en armes mortíferes. Aquest impuls ve d'una narració revengista de retorsió antioccidental. La batalla és també mental i comença presentant l'adversari com moralment indigne: un clàssic de tàctica política. D'altra banda, afirmen els islamistes, ¿no es va atribuir Occident el dret de civilitzar amb la força? Brahim Aoussaoui, tunisià fill del buit i d'una societat en crisi, va absorbir aquesta propaganda ahistòrica. Acabava d'arribar a Europa i ja l'odiava, subjugat per ressentiments covats durant molt de temps. De fet, va atacar una església que per a la nostra cultura secularitzada és poc important però per a ell representa "els croats". Brahim odia un món que no entén. Hi ha un altre fet que cal tenir en compte: a Germans tots el papa Francesc cita el gran imam de la universitat d'al-Ahzar, Ahmad al-Tayyeb. Es tracta d'un fet històric: és la primera vegada que un papa cita un imam en una encíclica. No cal treure-li importància a l'impacte que això produeix en el món islàmic, inclòs el retrocés entre els extremistes. Després hi ha els acords entre estats àrabs i Israel. En un univers en crisi, com l'islàmic, aquests gestos tenen un marcat efecte i indiquen un camí enmig del caos.

Qüestió de confiança
Els enemics del diàleg diuen sempre el mateix: no pots fiar-te de l'altre. Per confirmar la seva postura arremeten contra la reputació d'un país o d'una religió sencera. Utilitzen especularment els mateixos conceptes i es remeten a una invenció mítica de la història amb una mirada passadista. I així arribem al punt clau: a què respon, doncs, aquesta presumpta guerra cultural? En realitat, a no res. Són invencions, imatges distorsionades d'un passat ja acabat, fantasmes, hologrames d'una història que ja no existeix i que potser mai no ha existit. En realitat, la història, la de debò, és més dura, angulosa, terrenal, concreta. La falsa guerra cultural actual es redueix a l'emoció d'un moment, a una cosa efímera, a una cosa evanescent. Per teixir-la s'esgrimeixen valors i principis en què no es creu i que no s'apliquen, i que de vegades són erronis. Un punt clau és preservar la vida. Mai no s'ha de matar ni pot existir justificació per fer-ho. L'abolició de la pena de mort a Europa comporta aquest missatge. Una actitud no retòrica sinó pragmàtica consistiria a treballar per tal que els estats àrabs i musulmans aboleixin la pena capital de les seves lleis: seria un missatge fort que deslegitimaria els extremistes. Sabem bé que alguns intenten mobilitzar un odi permanent creant sempre nous pretextos. Aquests són el blanc de la nostra lluita comuna. Avui el veritable atenuant és no polaritzar sinó reconstruir. Qualsevol teixit humà, social o econòmic esguerrat genera un caldo de cultiu propici per al ressentiment social i per a l'odi entre estrats, pobles i civilitzacions. Reconstruir és el remei sensat. Avui, davant de la producció d'odi cultural i religiós, l'Església catòlica és la realitat religiosa més important que ha abanderat la iniciativa del diàleg amb les altres religions.

La trobada de Sant'Egidio del passat 20 d'octubre al Campidoglio entre els líders de les grans religions mundials, que va comptar amb la presència del papa Francesc, en dona fe. El diàleg atorga un sentit positiu al pluralisme religiós existent. Mitjançant el diàleg podem ser oberts sense ser tous, sense renegar de nosaltres mateixos. Aquesta és la resposta a qui creu que, al menys, les guerres culturals són lícites. Mai no ho són. A les societats democràtiques l'equilibri entre comunitats visibles i ciutadania universal sempre està en suspens, en evolució.  Com europeus rebutgem les doctrines ètnico-racials, apreciem la societat oberta i defensem el pluralisme sense deixar de mantenir-nos ferms en les nostres arrels. Es tracta d'una combinació que s'ha de perfeccionar contínuament, ja que no hi ha futur ni en l'autoctonia ni en el desarrelament globalista. El que es pot fer en la pràctica és recuperar un principi antic i sempre nou, que va néixer en el si de l'hebraïsme i el cristianisme va assumir: el principi de l'aliança. Els aliats, que són diferents i s'hi mantenen, saben convertir-se en una mateixa cosa.

 [Mario Giro]

Article publicat al diari Domani

Traducció a càrrec de la redacció