L'estabilitat tradicional a vàries zones s'ha acabat i no hi ha una política dels Estats. Així, les poblacions locals no es beneficien de les noves realitats econòmiques
A l'Àfrica, quasi més que a l'Orient Mitjà, la gihad és protagonista de la vida a moltes zones. És un problema que no es redueix a la radicalització de l'islam. Hi ha alguna cosa més profunda i difosa, i no és només religiosa. Des de 2017-18, a Moçambic, on l'islam és minoritari (aproximadament el 20% de la població), la guerrilla islamista actua al nord, a la província de Cabo Delgado, una de les més pobres del país. És el resultat de predicadors extremistes arribats de fora, però també dels joves musulmans moçambiquesos, enviats pel Govern a estudiar a l'Aràbia Saudí per substituir l'islam tradicional. Però només això no explica un enfrontament militar i social que ha provocat que 700.000 refugiats fugin de la regió. El pobre teixit social de Cabo Delgado s'ha vist trasbalsat per l'impacte de l'arribada de grans multinacionals després que es descobrís el jaciment de gas natural més gran del món, l'explotació de robins (Moçambic n'és el primer productor mundial) i la demanda xinesa de fusta.
L'estabilitat social tradicional s'ha acabat. Alguns pobles han estat traslladats. Algunes terres han estat expropiades. No hi ha hagut una política social de l'Estat, mentre que les poblacions locals no es beneficien de les noves realitats econòmiques. El moviment islamista expressa també la reacció davant dels trastorns provocats per la política, la presència de companyies petrolieres i el comerç de robins i fusta. Un ambient s'ha ensorrat: en una zona majoritàriament jove, la revolta troba a la gihad una lectura del món que identifica els enemics i que dona protagonisme als combatents. L'islamisme, que és molt diferent del marxisme, es converteix en una gramàtica de la revolta amb una funció ideològica similar i motivadora. Alguns testimonis locals han detectat entre els combatents persones originalment cristianes. Si es confirma, faria palès que és també un fenomen generacional: una «revolta dels joves». Aquestes revoltes acaben sent processos sectaris i militars, i és difícil que els que hi participen les abandonin.
També caldria explicar la poca reacció del Gobern moçambiquès, que ha perdut el control de part de la província, mentre que la capital provincial, Pemba, se sent amenaçada per infiltracions islamistes. Es repeteix l'escenari d'incapacitat de diferents Estats africans per fer front als fenòmens radicals i entendre'n les arrels. El cas moçambiquès (que és un perill per al proper Malawi) és l'últim de vàries explosions gihadistes a l'Àfrica: des de Boko Haram a Nigèria, el Camerun i Níger, que és quasi una secta militaritzada que –com afirma Mario Giro– sedueix els joves i destrueix la tradició, fins a la constel·lació de grups armats radicals al Sahel que ha dut a parlar d'Afganistan sahelià. França i altres països europeus com Itàlia s'han adonat finalment que la seguretat del vell continent passa pel cor del gran desert, terra d'inestabilitat i de pas de migrants.
S'afegeix a aquella zona la problemàtica Somàlia, amb la presència dels xabaab, responsables d'accions a Kenya. L'Àfrica oriental, des de Somàlia fins al nord de Moçambic, representa un espai d'expansió islamista. També en altres Estats africans neixen, de manera inesperada, grups islamistes. És una realitat que augmenta.
Les històries locals que hi ha al darrere de cadascun són diferents, i l'afiliació dels grups a les sigles terroristes internacionals és variable: al Qaeda, Estat Islàmic i altres. La realitat és que, en algunes regions africanes, per a un munt de joves sense treball i que busquen dignitat, la gihad és una alternativa, tot i que minoritària, juntament amb l'emigració. No és només una qüestió militar, sinó un problema generacional, que els Estats no afronten potenciant l'educació, les oportunitats de treball i una política de benestar. La privatització del sistema educatiu a l'Àfrica és un agreujant que crea rancúnia entre els joves. La crisi de l'Estat africa afavoreix la recerca de noves claus de lectura del món global: l'islam radical ofereix una clau de lectura simplificada i atractiva. El politòleg Parag Khanna planteja una pregunta fonamental: «Què cal fer amb aquell 60 per cent de la població del continent africà que té menys de 24 anys?». És la greu qüestió que ha de respondre el continent, mentre Europa sap que està a prop i implicada.
El tancament dels fluxos migratoris no redueix el problema i potser, amb el temps, una marea humana s'endurà els obstacles pel davant. El futur i el cor de la política internacional està davant d'una qüestió africana de gran abast. Només s'hi pot fer front amb una sinergia entre Estats africans i no africans. Els primers s'han de reestructurar i abandonar la indiferència davant de les polítiques socials i laborals que en caracteritza molts. Però tampoc les religions, des de l'islam africà fins a les Esglésies, poden evitar la confrontació amb la que és en gran part una «qüestió dels joves». Només una coalició de noves sinergies podrà evitar desenllaços dramàtics en una situació ja degradada, que té com a teló de fons la crisi ecològica del continent.
Article publicat a Il Corriere della Sera
[Traducció de la redacció]
