news

Conseqüències negatives de la covid i desafiament educatiu. No etiquetem els joves; prenguem-los seriosament

27 Maig 2021

Educación
Marco ImpagliazzoCovid-19

Article de Marco Impagliazzo

Comparteix-Ho

Ho sabem: els nostres fills han viscut un drama dins del drama aquesta llargs mesos de pandèmia. Han suportat els confinaments amb molt poca escola juntament amb una pressió psicològica sense precedents. A aquest propòsit, en aquestes pàgines neurocientífics, educadors, mares i pares, i sacerdots han escrit abundantment i profundament. Els darrers dies, a les pàgines d'un altre diari, el pare Antonio Mazzi ha volgut tractar a fons el tema dels adolescents i les conseqüències directes i indirectes que la covid-19 té sobre ells.

Molts estudis, mentrestant, segueixen denunciant el creixent malestar que experimenten, i relaten fenòmens més extrems com l'augment dels intents de suïcidi i les autolecions. Molt més estès ha estat el desconcert que han viscut per l'aïllament forçat i els problemes que han tingut per estar amb els seus coetanis. Molts pares i professors han vist com fills i alumnes es tancaven en ells mateixos, estaven més 'apagats', eren més fràgils emotivament, mostraven un caràcter més dèbil, els costava més fer front als problemes del dia a dia, a la família, a l'escola, amb els amics. Tot això sense tenir en compte els menors que ja no van a l'escola, que han llançat la tovallola i estan caient a les urpes de l'ensenyament a distància.

Cansament, incertesa i apatia han afectat tota una generació. Què cal fer? Com es pot recomençar 'amb' i 'per a' aquests joves? El camí no pot ser el d'insistir en el tema de la 'generació covid', com encertadament ha destacat Mazzi: «Ens arriben joves amb desequilibris interns o externs. Convenço els pares que cal afrontar el patiment d'un jove que [només] en una mínima part és patològic. No existeixen els autistes, els bipolars, els esquizofrènics, els anorèxics, els psicòtics, els violents agressius, sinó que existeixen adolescents i joves amb problemes. Em nego (tret de casos molt greus) a catalogar els joves que demanen ajuda, de la mateixa manera que sempre ens hem negat a etiquetar qualsevol persona».

No hem de crear una nova categoria per encasellar un adolescent amb problemes, preludi d'una medicalització (i, per tant, una desresponsabilització) del problema. La solució consisteix a fer-se càrrec de la pregunta que tenen sobre el futur i respondre-hi amb més acompanyament, participació i responsabilitat: els nostres fills ens demanen més vida i més sentit de la vida.

És útil (i per a qui) penjar als infants etiquetes que defineixen precoçment les diversitats tal com passa al sistema escolar i a la nostra societat? En realitat són dreceres que creen la falsa il·lusió de resoldre els problemes, ja que algunes etiquetes o definicions poden acompanyar-los durant tot el seu itinerari escolar i poden tenir conseqüències fins i tot en la seva educació superior. Umberto Galimberti afirma que estem immersos en una cultura que ens convenç que tot individu és fràgil i dèbil, per la qual cosa és indispensable recórrer contínuament a pràctiques terapèutiques o a l'assistència d'un tutor. Amb el malestar adolescent associat a la covid-19 correm el perill d'anar en la mateixa direcció, però la nostra societat no pot prescindir de la contribució activa d'aquests infants i joves que corren el perill de quedar 'descartats'.

«Els joves maduren si se senten atrets per aquells que tenen el valor de perseguir grans somnis, de sacrificar-se pels altres, de fer el bé al món en què vivim», va dir el papa Francesc als Estats Generals de la Natalitat. Això és el que hem d'oferir als nostres fills perquè surtin de la grisor trista d'un món marcat per les limitacions i les autolimitacions. Hem d'obrir un temps nou en què, com a comunitat, cuidem els més joves amb responsabilitat i confiança.

La qüestió és creure que el cor dels infants, adolescents i joves es curarà si les metes que els plantegem estan a l'alçada del patiment que ha viscut tot el planeta. Dit d'una altra manera, si no els etiquetem com a malalts, sinó que els considerem part de la cura que necessita el món; si no els medicalitzem, sinó que esperem que siguin metges d'un temps nou, fet de cura del medi ambient, de respecte pels més fràgils, de persones que senten  que estan a la mateixa barca.

Mario Draghi, parlant a la trobada sobre natalitat que es va celebrar a Roma, va apuntar: «Un cop perdut l'optimisme, sovint insensat, dels primers deu anys d'aquest segle, va començar un període de revisió d'allò que som. I descobrim que som pitjor del que ens pensàvem, però també més sincers perquè veiem els nostres punts fràgils, i més disposats a escoltar veus que abans eren marginals».

El temps que s'obre al nostre davant és el temps d'una nova sinceritat. Sinceritat amb nosaltres mateixos, adults que troben un camí de veritat i de responsabilitat. I sinceritat amb els joves, que ja no queden al marge en la construcció d'un futur diferent i millor sinó que són fonamentals per construir aquest futur. No els marquem com els nous malalts; convertim-los, més aviat, en protagonistes de ple dret d'una societat basada en la participació i apassionada pel futur.

Marco Impagliazzo

Article publicat a Avvenire

[Traducció de la redacció]