news

Que el Líban enterri l'odi i cultivi la pau. Article d'Andrea Riccardi

2 Juliol 2021

Andrea Riccardi
Líbano

Comparteix-Ho

Era la "Suïssa" d'Orient Mitjà. Ara travessa una crisi econòmica, paràlisi política i esquerdes en la convivència.

El Líban està enfonsat en una situació dramàtica. Gairebé el 50% de la població està per sota del llindar de la pobresa.

En un país que era conegut com "la Suïssa d'Orient Mitjà" hi falten medicaments, benzina i productes de primera necessitat. La lira libanesa, que estava referenciada al dòlar nord-americà, ha perdut el 90% del seu valor i segueix perdent valor. 

Fa dos anys que una greu crisi econòmica castiga el país. Les dues fortes explosions que hi va haver l'agost de 2020 al port de Beirut van devastar la capital. 

El país no és capaç de formar govern. Josep Borrell, alt representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors, després d'una recent visita al Líban, ha declarat que alguns líders podrien ser sancionats si segueixen bloquejant la formació del nou executiu i les reformes necessàries.

Què ha passat al  país més lliure d'Orient Mitjà, on cristians i musulmans han conviscut en pau des de la II Guerra Mundial? El Líban era la caixa forta on es guardaven moltes riqueses del món àrab. Semblava un model de convivència entre religions. Es deia fins i tot que el Líban té dues ales: cristians i musulmans. No obstant això, aquella realitat es va posar en dubte amb una guerra de quinze anys (1975-1990) en què van participar cristians i musulmans, i també palestins (van arribar al país després de la proclamació de l'Estat d'Israel i van ser acomodats en camps que encara segueixen oberts, i després del setembre negre de Jordània). Episodis sagnants que recorden la presència militar de Síria, que sempre ha considerat el Líban com una zona que li pertany. D'altra banda, l'aliança entre Damasc i els xiïtes libanesos de Hezbol·là (que ara lluiten a Síria pel president Assad) és un eix indestructible. 

El Líban dels primers decennis després de la guerra, que es basava en l'aliança entre burgesia sunnita i cristiana maronita, s'ha acabat. Els xiïtes, que sempre havien estat marginats, es van rebel·lar a l'exclusió: Hezbol·là, l'organització xiïta, avui disposa d'una considerable força armada. 

No es pot parlar d'enfrontament entre cristians i musulmans, sinó de teixit clànico-polític que respon a interessos de part i conflictius, que van molt més enllà de les divisions religioses. A més, el clima entre els líders religiosos és positiu, com ho demostra la trobada que va tenir lloc al sud del Líban i del que vaig parlar a Famiglia Cristiana. 

No obstant, el papa Francesc està molt amoïnat i ha convidat els líders cristians (catòlics i no catòlics) a roma per parlar del futur del país. Segueix el model de la trobada sobre Orient Mitjà que el Papa i els patriarques van celebrar a Bari el 2018. Han estat convidats, entre altres, el patriarca catòlica maronita, el sirià catòlic, el grec ortodox i el catholicós dels armenis ortodoxos. Aquesta trobada donarà un fort impuls als libanesos i a la comunitat internacional per "salvar el Líban". El problema és que, al Líban, la idea de salvar-se junts és fràgil, molts persegueixen interessos partidistes i s'exerceixen dures influències internacionals.

Un gran amic meu, Ghassan Tuéni, libanès i cristià ortodox que va viure totes les vicissituds polítiques del seu país i va perdre un fill en un atemptat, deia: «Cal enterrar l'odi i la venjança». Es pot aplicar al Líban la visió de Martin Luther King: «Hem d'aprendre a viure junts com a germans; si no ho fem, morirem tots junts com idiotes».

 

Article d'Andrea Riccardi a Famiglia Cristiana

[Traducció de la redacció]