Els països occidentals han de prendre una decisió: tancar-se en un sobiranisme espantat o promoure una política realista i oberta al món
L'11 de setembre de 2001 va començar el segle XXI. L'atac va ser d'una violència inaudita. El món ho va seguir en directe i es va sentir impotent davant del terrorisme suïcida. Ens va afectar a tots: «Tots som nord-americans», es va escriure. Osama bin Laden va desafiar els Estats Units i va voler encapçalar el món musulmà en una gihad contra Occident.
La guerra declarada per un terrorista va tenir una resposta militar occidental. Va començar un període bel·licós contra el món musulmà. Veient ara els occidentals i no pocs afganesos que marxen de Kabul, he pensat en el fracàs de 20 anys de guerra, el fracàs de confiar que la guerra podia resoldre els problemes i construir un món diferent. A l'Afganistan des de 2001, després a Iraq des de 2003 i en altres països, com la propera Líbia.
Avui ens adonem que aquella estratègia va ser un error. Han passat dos decennis d'un segle que havia acabat amb la guerra freda i que semblava obrir un temps més pacífic de globalització. Al final, el terrorisme no ha vençut però ha provocat molt de patiment amb atemptats, Estat Islàmic a Orient Mitjà i la seva difusió per l'Àfrica i per molts altres llocs. Tampoc ha vençut al món islàmic. Tant és així que Al Tayyib, el gran imam d'al-Azhar, va firmar amb el papa Francesc una Declaració sobre la fraternitat humana en què es reconeixen molts musulmans, perquè no volen que l'islam s'identifiqui amb una violència que mata en nom de Déu. El terrorisme, tal com es va veure a l'aeroport de Kabul, és una barbàrie: no té sentit, no té cor i no té política. No hem de cedir. En 20 anys ha crescut na nova generació.
Aquells de nosaltres que ja van viure l'11 de setembre han de pensar en el món de demà juntament amb els joves, que seran els protagonistes d'aquest nou segle. Penso en molts joves del sud del món, on són quasi la majoria; en els joves dels nostres països, en els que emigren fugint de condicions de vida inhumanes. Hem de construir un món millor. Però amb qui? Fa vint anys els Estats Units i Occident gaudien d'una situació de supremacia. Ara ja no. La Xina, l'Índia, Rússia i Turquia són grans protagonistes del panorama internacional. L'opció consisteix a tancar-se dins de les fronteres, defensar-les i defensar el nostre model de vida?
Després de l'agost de 2021 i la victòria talibana estem encara més convençuts que cal construir un món de pau. No serà fàcil, i caldrà l'aportació dels països europeus, de la nostra cultura i del nostre humanisme. També d'una defensa comuna europea. Calen aliances de debò amb els que creuen en aquests valors. Vint anys després no repetim els mateixos errors: vam fer la guerra amb arrogància i, amb arrogància i por, ara construïm murs. Ho fan alguns Estats europeus per defensar-se dels refugiats afganesos.
Hem de prendre una decisió: tancar-nos en un sobiranisme, agressiu en paraules però en el fons espantat i mandrós, o fer una política seriosa, democràtica, realista i oberta al món. Es tracta d'una decisió política, però també d'una altra mena. Dependrà també de l'orientació que cadascú doni a la seva vida, perquè la bona voluntat i la humanitat tenen una força imparable (i guanyadora). Així ho afirma el papa Francesc quan parla d'«artesania de la pau: cada ser humà pot ser un fermen eficaç amb el seu estil de vida quotidiana».
Article d'Andrea Riccardi a Famiglia Cristiana del 5/9/2021
[Traducció de la redacció]
