No es pot delegar el problema als Estats de primera acollida. Cal ajudar els països d'origen i cal oferir una integració de debò als que arriben
Hi ha un nou mur a Europa: entre Polònia i Bielorússia. El mur ja existeix, tot i que no és ben bé d'obra. Està fet d'expulsions, filferro de pues, fred i gel. I si la Unió Europea finança la construcció del mur amb Bielorússia per evitar el pas dels migrants, l'operació es convertirà en permanent. Serà una vergonya per a la Unió. De fet, l'ampliació d'Europa als països de l'est va néixer amb la caiguda del mur de Berlín el 1989 i amb la fi del “teló d'acer”.
Avui en dia, es tornen a erigir murs i telons d'acer per protegir els països europeus de la pressió migratòria. A la frontera entre Croàcia i Bòsnia, s'ha iniciat un sistema de control —com observa Nello Scavo a Avvenire— “per una guerra no declarada contra els éssers humans, tot i saber com els tractaran si són expulsats”.
Europa no pot ser així a les seves fronteres. Els “condemnats de la terra” truquen a les seves portes. Hi ha afganesos, que demanen asil polític. Són els mateixos que van provocar la compassió de l'opinió pública a l'agost, quan van ocupar l'aeroport de Kabul. Ja els hem oblidat? Hi ha libanesos, que fugen d'un país que acabarà en ruïnes, si no hi ha cap iniciativa internacional que l'ajudi. I molts més: tunisians, magribins, africans, gent de Bangladesh. Malauradament, alguns d'ells s'han convertit en ostatges de la política d'alguns països. Va començar Gaddafi, amenaçant Itàlia amb desembarcaments des de Líbia. Erdogan ha aconseguit per a Turquia abundants ajudes de la Unió Europea si reté refugiats al seu país, especialment sirians. És la política prèvia al mur. Ara el president bielorús Lukashenko utilitza descaradament els migrants i n'afavoreix l'arribada al seu país per pressionar Polònia i Lituània.
Dones, nens i homes són pobres peons, perduts en el fred, impulsats pels bielorussos i rebutjats pels altres. Un joc terrible. Una part d'Europa té por: pot abraonar-se el món sencer sobre el Vell Continent? De la por sorgeix la política de murs que sovint duu a un tracte inhumà que no és digne dels estats de dret de la Unió. I no és veritat que Europa sigui l'objectiu dels migrants: és un mite que és fruit de la por.
És evident que ens falten alguns instruments perquè estem bloquejats pels acords de Dublín que descarreguen la responsabilitat només en els països de primera acollida. Ha de néixer una aliança d'estats de la Unió que estiguin disposats a compartir el problema migratori. És difícil, perquè hi ha por de pagar aquesta decisió en vots. Però no és impossible, si es duu a terme una política cooperativa i constructiva, i no només pensar en els murs, que semblen una solució sòlida.
Cal impulsar polítiques amb els països de sortida dels migrants. Això és el que fa Itàlia amb Tunísia, evitant així una crisi deguda, entre altres motius, a l'atur (al voltant del 18%). Cal aconseguir que els governs assumeixin la responsabilitat dels seus ciutadans, com en alguns països africans en pau, ajudant-los a obrir oportunitats d'ocupació. Això requereix un gran compromís polític internacional, format per creativitat i responsabilitat, tal com exigeix el món global. No podem espantar-nos i mostrar-nos agressius davant dels murs; no podem ser indiferents davant del patiment i passius davant de la història. A més, necessitem immigrants per al funcionament de l'economia i per cobrir les llacunes demogràfiques. Cal reobrir les quotes d'immigrants que podem integrar en el mercat laboral. D'altra banda, la pràctica dels “corredors humanitaris” per a emergències és significativa.
En relació amb l'experiència llatinoamericana, darrerament el papa Francesc ha dit: “Si ajudem els immigrants a integrar-se, són una benedicció, una riquesa i un nou do que convida una societat a créixer.” Hem d'estar menys espantats, ser més valents, més acollidors i creatius al món.
Foto de la Cancelleria Polonesa (detall), de flickr
Article d'Andrea Riccardi a Famiglia Cristiana del 21/11/2021
[Traducció de la redacció]
