Aliments, medicines, pau: fronts de Sant'Egidio a l'Àfrica

Article a Corriere della Sera amb entrevistes a Marco Impagliazzo i Mario Giro

Hi ha gent que, malgrat la covid i els mil problemes que comporta per desplaçar-se pel món, segueix lluitant per la pau en territoris aliens a l'atenció mediàtica internacional. La Comunitat de Sant'Egidio actua a l'Àfrica en aquests moments sobretot en tres fronts: la República Centreafricana, el Sudan del Sud i el nord de Moçambic, país en què la Comunitat va aconseguir segellar l'històric acord de pau l'octubre de 1992 després de 17 anys de guerra civil.

L'1 de gener de 2022, la Comunitat es va aplegar a la plaça de Sant Pere per celebrar la 55a Jornada Mundial de la Pau i per recordar “totes les terres del nord i sud del món que esperen la fi de la guerra i el terrorisme” i el papa Francesc a l'àngelus els va saludar (“són bons, aquests de Sant'Egidio, són bons... gràcies pel que feu”). Marco Impagliazzo, president de la Comunitat, explica: “Ja a l'inici de la pandèmia vam veure que era encara més urgent treballar per la pau a l'Àfrica, a més de treballar per les vacunes. Perquè hi havia el perill que la covid-19 fes que el món oblidés un contagi més greu, el de totes les guerres encara obertes. Una “pandèmia de conflictes” que ens cridava a aturar-la multiplicant el treball que vam començar fa molts anys amb Moçambic i que ha anat creixent amb el pas del temps”.

Un treball que requereix un mètode, com explica Mario Giro, membre de la Comunitat que ha estat implicat des de fa anys a l'Àfrica, autor del recent llibre “Guerre nere” (Guerini e associati) i exsubsecretari i viceministre d'Afers Exteriors entre maig de 2013 i juny de 2018: “Creiem que cal resoldre les guerres, especialment les que estan lluny dels horitzons de la informació, les més perilloses no només per les àrees que afecten sinó, en general, pels equilibris internacionals. Sovint es tracta de guerres interminables, que de vegades mantenen les brases sota les cendres durant anys i tot d'una exploten, provocant transmigracions massives i immensos problemes de salut, econòmics i també de seguretat”. Perquè, com diu Giro, sovint hi ha buits que s'omplen amb protestes que es transformen en subversió. Com al nord de Moçambic: “Una zona abandonada des de fa quinze anys, que ha quedat en mans d'empreses occidentals que exploten els jaciments del territori. El buit de la política i de la llei deixa la població a mercè de tràfics il·legals i d'una rebel·lió que ha trobat en el jihadisme un mecanisme per reaccionar. Ja hi ha vuit-cents mil desplaçats. Nosaltres intervenim amb ajuda humanitària, amb productes alimentaris, amb medicaments, amb ajuda per construir cases amb materials locals i dialoguem amb els imams locals per sostenir l'estructura social, ja que l'islam de base s'ha vist desbordat pel “producte” polític-religiós del jihadisme, aliè a la tradició local”.

Pel que fa a la República Centreafricana, a finals de setembre de 2021, els principals interlocutors polítics i religiosos van signar a Roma, per invitació de la Comunitat, una “Declaració de Roma” amb una crida solemne a deposar les armes i arribar a un alto el foc definitiu. Giro explica: “També en aquesta zona, malgrat la pandèmia, continuem repartint aliments i medicines, incloses les vacunes ara. Amb el mateix esperit, i amb la mateixa determinació, actuem al Sudan del Sud, que ha afrontat dues llargues guerres civils”.

L'altra Declaració de Roma, també signada gràcies a la Comunitat, es remunta al gener del 2020. En aquella, el Govern i els moviments d'oposició es van comprometre a respectar el cessament de les hostilitats. Però la situació segueix sent complexa. Giro conclou: “Nosaltres seguim allà perquè les guerres no es resolen. La pau requereix un treball llarg i, sobretot, constant”. 

[Paolo Conti]

[Traducció de la redacció]