SHAHBAZ BHATTI

Comparteix-Ho

El 2 de març de 2011 va ser assassinat, quan tenia 42 anys, al centre d'Islamabad, Shahbaz Bhatti, ministre de Minories de Pakistan. Havia lluitat fins al final per protegir totes les minories, no només la seva, i per fomentar el diàleg. A diferència de qui el va matar, creia en un Pakistan unit i alhora terra de convivència ètnica i religiosa. I va donar la seva vida per aquell ideal.
Víctima d'un atemptat que va impactar i indignar molta gent arreu del món, avui Shahbaz Bhatti és un símbol per a les minories de Pakistan, no només per als cristians, sinó també per als hinduistes, els sikhs, els ahmadians i per a un gran nombre de musulmans d'aquell gran país que va néixer el 1947 després de la "partition" amb l'Índia. Hi ha hagut periòdicament manifestacions per recordar-lo, s'han composat cançons en el seu honor i s'han creat comitès per continuar la seva dedicació política, social i religiosa. Però respectant quasi totalment l'herència que ens va deixar, la seva mort no ha inspirat enfrontaments ni violència. Ben al contrari, Shahbaz s'ha convertit al Pakistan i a tot el món en un símbol per a aquells que creuen en les lluites pacífiques en defensa de les minories i en una societat plural.
Bhatti no va buscar la mort, però tampoc no va voler renunciar a la seva lluita a favor dels dèbils i els oprimits, com va explicar Andrea Riccardi, que anava cap a Islamabad per trobar-se amb ell tot just dos dies abans de l'atemptat: «Era un cristià enamorat del seu país. Malgrat les amenaces concretes contra la seva vida, mai no va pensar a marxar-ne. De fet, estava convençut que el Pakistan havia de recuperar les seves arrels, seguint el model que va establir el fundador del país Ali Jinnah, creador d'un Estat laic en què les diferents religions contribueixen pacíficament al seu desenvolupament».


La militància

Tal com es llegeix al «testament espiritual» que ens va deixar, la vocació de Shahbaz de gastar la seva vida pels altes es remunta al Divendres Sant en què va sentir una predicació sobre la Passió de Jesús. Tenia tot just 13 anys, volia defensar els cristians i, més en general, tots els «pobres i perseguits». I ja de jove, quan encara estudiava secundària, va començar la seva primera batalla civil, una lluita contra la introducció d'un nou document d'identitat amb un color diferent en funció de la religió del seu titular. Eren els duríssims temps de la dictadura del general Mohammed Zia ul-Haq (1977-1988). Shahbaz, que amb tot just 17 anys va fundar el Christian Liberation Front, amb la seva protesta va contribuir considerablement a bloquejar la proposta de llei1. Són anys de militància tenaç. A la universitat rep les primeres amenaces de mort, però no es rendeix. Ben al contrari: el 1992, esperonat per l'activista catòlic Cecil Chaudry, heroi de les guerres contra l'Índia, posa en marxa una campanya nacional contra la llei de la blasfèmia, una norma que permet acusar fins i tot per una simple sospita i que fins avui ha obert un gran nombre de processos judicials, no només contra les minories sinó sobretot contra la majoria musulmana –la qual cosa és poc coneguda a l'exterior–, processos que en molts casos amaguen ajustos de comptes entre famílies.
Bhatti, des de l'inici, decideix no tancar-se en la seva comunitat catòlica local i, de manera quasi natural, el seu Christian Liberation Front es transforma, el 2002, en un moviment que aconsegueix federar totes les minories pakistaneses, l'APMA (All Pakistani Minorities Alliance). Amb aquesta associació es fa conegut a tot Pakistan, especialment per l'auxili que brinda a les poblacions afectades pel terrible terratrèmol de 2005. En aquella ocasió la seva associació va decidir, significativament, dur ajuda a tothom, sense distinció, i per tant també a un gran nombre de musulmans que s'havien quedat sense casa, una cosa que li va suposar l'agraïment oficial de les autoritats estatals2.

 

Parlamentari i ministre

Shahbaz Bhatti ja havia rebutjat el 2000 l'oferta d'entrar en política. No formava part de la seva decisió, per més militant que fos. Però al final, buscant aliats per a les seves batalles, es va convèncer que havia d'estar a l'esfera del PPP de Benazir Bhutto3 i, després de l'assassinat de la primera ministra, accepta presentar-se a les eleccions polítiques, en què va obtenir garanties per a les minories al programa del partit. Va ser elegit membre de la Cambra Baixa de l'Assemblea nacional el febrer de 2008. El nou càrrec parlamentari no canvia el seu estil de vida, com explica el seu germà Paul: «Seguia anant a veure a tothom: pobres, estudiosos de l'islam, líders polítics i religiosos i gent corrent. La seva oficina sempre era plena de gent que anaven a veure'l de vegades només per parlar o per demanar consell. I ell no feia fora a ningú»4.
El 2 de novembre de 2008, després de l'elecció com president d'Asif Alí Zardari, espòs de Benazir Bhutto, li ofereixen al líder de l'APMA el ministeri de Minories, que fins llavors no existia5. En el seu discurs programàtic, Shahbaz pronuncia paraules apassionades: «He decidit acceptar el càrrec de ministre per ajudar a la causa dels oprimits i de les comunitats marginades de Pakistan. He dedicat la meva vida a lluitar per la igualtat humana, la justícia social i la llibertat religiosa. Jesús és el centre de la meva vida i vull ser un seguidor seu de debò a través de les meves accions, compartint l'amor de Déu amb els pobres, els oprimits, els necessitats i els sofrents del pobla pakistanès»6. Comença un intens treball que en poc més de dos anys donarà fruits considerables per a les minories. Bhatti segueix directament diversos casos personals, com el d'Asia Bibi, la cristiana condemnada a mort per blasfèmia, i aconsegueix millorar-ne les condicions de detenció7. Però, sobretot, amb la seva activitat com ministre aconsegueix una llarga llista de fites, tant a nivell legislatiu com, més en general, a nivell de drets.


El terreny del diàleg i de la pau

En alguns terrenys que li preocupen especialment, com els del diàleg i de la pau, Shahbaz Bhatti prova d'ampliar la xarxa de les seves relacions més enllà de les fronteres del Pakistan i estableix molts lligams a nivell internacional. Viatja als Estats Units, on és rebut per la secretària d'Estat Hillary Clinton, i al Canadà, on el 1999 havia rebut un prestigiós premi, i on es reuneix amb el president Stephen Harper. Manté contactes a molts llocs del món: a l'Àsia, amb una associació coreana, a Itàlia amb el patriarcat de Venècia que havia ajudat en l'auxili a la població durant el terratrèmol de 2005 , i en paral·lel segueix teixint la seva xarxa de relacions amb les organitzacions eclesials. En aquells anys neix una important amistat amb la Comunitat de Sant’Egidio, que està present al país des del 2000, amb la dedicació de centenars de joves i adults pakistanesos a diverses ciutats. Després d'una primera visita a Roma l'octubre del 2009 i una significativa col·laboració en l'ajuda a la població afectada per unes terribles inundacions –sense distingir entre musulmans i minories, com va passar amb el terratrèmol de 20059–, el setembre de 2010 Shahbaz Bhatti viatja novament a Itàlia. L'11 de setembre, per invitació de Sant'Egidio, participa a la basílica romana de Santa Maria de Trastevere en una pregària en record de les víctimes dels atemptats de les Torres Bessones, que va comptar amb la presència de l'ambaixador dels Estats Units a la Santa Seu, Miguel Díaz, i de nombrosos representants diplomàtics. Considera molt important la seva presència com a ministre d'un Estat com el seu que, sovint ha estat acusat de complicitat amb el terrorisme. I en aquella ocasió pronuncia una frase que els mesos següents repetirà fins al dia abans de morir: «Considereu-me un de vosaltres, jo també formo part de la Comunitat"10. L'endemà Shahbaz és rebut al Vaticà i lliura a Benet XVI un missatge important amb què el president Zardari expressa la voluntat del seu Govern de garantir l'harmonia interreligiosa i intercultural del seu país. El Papa va manifestar el seu afecte per les víctimes de les inundacions del mes anterior i el seu suport a tot el poble pakistanès.
 



Shabhaz Bhatti (al centre) a la pregària que es va celebrar l'11 de setembre de 2010 a Santa Maria de Trastevere (Roma)


La mort

El seu nomenament com ministre va acompanyat d'un augment de les amenaces contra la vida de Bhatti. Especialment després de l'assassinat del governador musulmà del Punjab, Salman Taseer11, que havia defensat Asia Bibi, Shahbaz rep fortes pressions per dimitir. La confirmació del seu ministeri, que ningú donava per segura, a mitjan febrer de 2011 torna a encendre l'esperança, gràcies també al suport de la xarxa interreligiosa que havia construït per defensar les minories. Però només uns dies després, el matí del 2 de març, un comando d'homes armats bloqueja el cotxe de Bhatti, que acabava de sortir de casa de la seva mare, i l'assassina al centre d'Islamabad. Va ser una execució preparada amb temps i amb detall, i, sobretot, realitzada amb extrema facilitat. Tothom sabia que, sense protecció, la condemna a mort s'executaria tard o d'hora. També ho sabia el mateix Bhatti. Però no es va voler fer enrere i abandonar a la seva sort els seus amics, pobres i oprimits, homes i dones «sense casta»12 del seu turmentat Pakistan. No era un heroi ni un polític irreductible. Era en primer lloc un cristià, que va viure i va morir com a cristià.


L'adeu

La mort de Shahbaz Bhatti suscita una gran commoció arreu del món. El president dels Estats Units, Barack Obana, és un dels primers a reaccionar, mentre que Benet XVI el recorda durant l'àngelus del diumenge13. Al Pakistan li reten homenatge no només les altes esferes de l'Estat, sinó també autoritats islàmiques i a casa de la seva mare Martha s'aplega una inacabable peregrinació de cristians, musulmans, sikhs i hinduistes, que s'afegeixen a la seva pregària, com a testimoni d'aquella amistat interreligiosa que havia estat la força de Shahbaz.
El 4 de març es preveuen dues cerimònies. L'«oficial» se celebra al matí a Islamabad, amb una celebració litúrgica que compta amb la presència de molts polítics, el primer ministre Gilani i molts ambaixadors. La catedral és plena de fidels i d'autoritats. Tots parlen de Bhatti com d'un «màrtir»14. Per a la celebració arriben també parents de l'estranger. El seu germà Peter –que al Canadà, on havia emigrat el 1997, havia creat l'International Christian Voice– está segur que els cristians del seu país no es deixaran atemorir: «Ara sorgiran milers de Shahbaz Bhatti i no s'aturaran fins que hagin derrotat les forces fosques del mal»15. I procedent d'Itàlia, on treballava com a metge, arriba també Paul Bhatti, que seguirà, tot i que amb un càrrec diferent, la funció governamental del seu germà.
Els funerals «de poble» se celebren a Khushpur, on traslladen en helicòpter el cos de Shahbaz. I és la manifestació d'un fort arrelament popular: una barreja de ràbia i d'emoció de tots els que tenien esperances en ell i que tot d'una es descobrien orfes. Centenars d'adults i joves, vestits de negre, criden eslògans contra el Govern i contra els fonamentalistes islàmics. Un grup de dones duen banderes negres i canten en honor del ministre assassinat: «Bhatti, la teva sang és l'inici d'una nova revolució». Als carrers abunden les pancartes i els rètols amb la foto del líder. En alguns s'hi llegeix: «Shahbaz Bhatti, fill de la pàtria, et trobarem a faltar»; i en uns altres: «Bhatti, seguirem la teva missió». Pugen a la tarima que van posar a prop de l'església del poble els sacerdots catòlics, però també molts líders de les minories hinduistes i sikhs, juntament amb representants de la majoria musulmana.
Cada vegada hi ha més gent a la plaça. Al final són deu mil. Canten i criden eslògans demanant justícia per la mort del ministre. Quan arriba el taüt, enmig d'una cridòria eixordadora, el llavors bisbe de Faisalabad, Joseph Coutts, aconsegueix amb feines pronunciar unes paraules de salutació: «Shahbaz Bhatti lluitava per alliberar el Pakistan dels prejudicis i de l'odi, per plantar les arrels d'una cultura del respecte recíproc i de la tolerància». Després de beneir les restes mortals, el cos, acompanyat per la gentada, és traslladat al pati d'una escola. Allà, davant del fèretre, hissen la bandera de Pakistan i canten l'himne nacional. Al cementiri on serà enterrat hi ha una tomba buida al costat de la del seu pare, Jacob Bhatti. Dos mesos abans, al funeral del pare, Shahbaz havia dit al seu germà Paul: «Aquest lloc és per a mi, però només després d'haver lluitat per la veritat i la justícia. Quan passi, no ploreu per mi». Ara la trista profecia es fa realitat, drama d'un poble que el segueix, fidel fins al final. Hi ha un gran caos: tothom s'aplega al voltant de la família Bhatti, tothom vol tocar per última vegada el fèretre de Shahbaz, tothom repeteix insistentment, com una lletania: «És un màrtir, és un sant»16.


L'herència de Shahbaz

Shahbaz Bhatti va deixar una preciosa herència espiritual que sobre passa les fronteres del Pakistan i assumeix una dimensió universal. Però no s'ha d'infravalorar un altre aspecte, el que està relacionat amb les seves conquestes civils i polítiques. Es tracta d'una llarga llista de fites assolides, petites i grans, que tenen un pes a la societat pakistanesa i que en reforcen la democràcia i el respecte per totes les diversitats que inclou. Només cal recordar-ne algunes de les més importants que va aconseguir durant el seu mandat parlamentari i la seva breu activitat com a ministre (dos anys i quatre mesos):

  • llei nacional que estableix que tots els departaments públics tenen l'obligació de contractar al menys el 5% del seu personal entre les minories religioses;
  • assignació a les minories de quatre escons al Senat (abans d'això un cristià o un hinduista no podia ser elegit en aquella assemblea);
  • creació al ministeri de Minories d'una línia telefònica per denunciar abusos comesos contra els ciutadans no musulmans;
  • institució de la Festa de les Minories l'11 d'agost, aniversari de l'històric discurs d'Ali Jinnah a la nació pakistanesa, amb que es proclamaven drets iguals per a tots els ciutadans, sense distinció ètnica o religiosa;
  • obertura de llocs de pregària per als no musulmans a les presons pakistaneses;
  • creació d'una xarxa de «comitès de districte per a l'harmonia i el diàleg interreligiós», també a nivell de pobles i de comunitats rurals, que sovint eren escenari de fortes discriminacions;
  • adhesió, gràcies a les seves relacions, d'un gran nombre de líders musulmans pakistanesos a l'important document de juliol de 2010 en què es denuncia tota forma de terrorisme.

Però ja abans de ser elegit al parlament, amb la seva APMA Bhatti havia acumulat importants fites. Entre les més importants cal recordar:

  • la protesta contra el projecte d'un document d'identitat diferent per als no musulmans (sota la dictadura de Zia) que va obligar el Govern a retirar-lo.
  • la batalla per fer trontollar el sistema electoral separat per a les minories (el 2000);
  • l'activitat que va aconseguir impedir l'aprovació del decret islàmic que volia introduir la figura del muhtasib, garant religiós de tall talibà, a la província de la Frontera (el 2005).

Shahbaz, a més, va emprendre, quan era ben jova, una ferma batalla per modificar la llei de la blasfèmia. A aquest respecte, és interessant destacar que, quan va ocupar el càrrec de ministre, juntament amb la denúncia pública, va obrir una via més discreta i potser més incisiva. Sense renunciar a la protesta, es va adonar que per desbloquejar la situació era fonamental posar en marxa negociacions, que va obrir primer amb cercles musulmans més sensibles al canvi. Era un treball que tot just havia començat però que, en molts casos com el d'Asia Bibi, estava començant a donar fruits17.
El 5 d'abril de 2011, quan havia passat poc més d'un mes des de la mort de Shahbaz Bhatti, la Comunitat de Sant'Egidio va decidir recordar-lo en una trobada que va fer a Roma18, que va acabar amb la solemne entrega de la Bíblia personal del ministre pakistanès a la basílica de Sant Bartomeu de l'Illa. És l'església romana que Joan Pau II va voler dedicar al record dels «nous màrtirs», els testimonis de la fe que al llarg de tot el segle XX i fins als nostres dies han vessat la seva sang pel sol fet de ser cristians19.



Bíblia personal de Shahbaz Bhatti que es conserva a la basílica de Sant Bartomeu de l'Illa (Roma), lloc «memorial dels nous màrtirs»


La valuosa herència política que va deixar Shahbaz Bhatti permet veure com un testimoni de la fe del nostre temps va saber dur a terme un valuós treball de «federador». A la mateixa trobada que es va fer un mes després de la seva mort, Andrea Riccardi parla d'ell com d'un home que, tot i lluitar contra la injustícia «sense res més que les seves mans», va ser capaç de desenvolupar una aguda habilitat de polític: «No va cedir en els seus principis sinó que va adquirir l'art de la gradualitat pròpia del polític. Era home de diàleg. Estimava Pakistan i no es pot estimar Pakistan sense estimar els musulmans, un món ric, complex, sunnita i xiïta, amb un component sufí vist amb mals ulls pels fonamentalistes, que Bhatti no veia com un mur compacte». I assimila la seva figura a la de Martin Luther King, que va morir precisament el 1968, any en què ell va néixer,  al que definia com a «màrtir del diàle»20. Profundament cristià i sincerament pakistanès, Bhatti mai no va inspirar venjances ni enfrontaments. Al voltant del seu record s'ha creat un moviment no violent que lluita amb força pels drets de les minories, i alhora, amb la mateixa convicció per la convivència amb la majoria dels mil rostres que té el país. Pot semblar agosarat pensant en el Pakistan dels nostres dies, en la violència que encara domina moltes de les seves regions, però és una gran visió, també des del punt de vista polític, practicable per construir el futur d'aquell país.


La lluita del seu germà Paul

Paul Bhatti coneix la notícia de l'atemptat de què és víctima el seu germà mentre era a Itàlia. És la seva segona pàtria. Va néixer a Khushpur el 1957 i va anar a estudiar medicina a Europa, on va acabar exercint la seva activitat professional a diferents centres italians i, des de 2005, a la ciutat de Treviso. Orgullós pel compromís que havia assumit Shahbaz, sempre li havia donat suport, tot i que, com a germà gran, sempre l'havia avisat dels perills que corria. En vàries ocasions s'havia meravellat i admirat per la fe que tenia en la seva missió, ja a l'inici de la seva militància21.
El suport de Paul sempre hi era, però naturalment, a distància. L'atemptat que pateix Shahbaz ho canvia tot de sobte. Paul va immediatament al Pakistan per al funeral. Parla en calent de l'herència que deixa el seu germà: «Per a ell diàleg volia dir treballar plegats, amb els musulmans i amb altres minories, buscant els valors comuns. No volia convertir a ningú, tenia el màxim respecte per totes les religions». Serà ell, el que, més endavant, expressarà el dolor en nom de tota la família: «És el que ens ensenya la fe cristiana, i és el que hauria fet el Shahbaz»22.
Tot i que tenia un fort lligam amb Shahbaz, Paul mai no havia pensat a seguir la seva línia, però després de la seva mort veu la necessitat de continuar el seu llegat. Per això torna al Pakistan on, per voluntat del president Zardari, es converteix en assessor especial del primer ministre Gilani sobre minories religioses, en no poder ser nomenat ministre a tots els efectes per no haver estat elegit al Parlament. En realitat, amb aquell càrrec té les mateixes responsabilitats, funcions i cartera que tenia el seu germà com a ministre federal, inclòs el dret de participar als consells de ministres.
De totes formes, no està clar que sobrevisqui una autoritat destinada a protegir les minories i Paul lluita perquè, juntament amb el seu càrrec sobrevisqui també una estructura ministerial. A finals de juny de 2011 el Govern del país decideix abolir el ministeri de Minories religioses, rebaixant-lo al rang d'organisme provincial. Paul Bhatti no es resigna i li presenta al primer ministre un «pla d'acció global» per millorar les condicions de vida de les minories, a nivell cultural, religiós i legislatiu23.
Gràcies a les irritades protestes, provinents tant de dins del país com de fora, a finals de juliol de 2011 es restableix el ministeri federal, tot i que amb la nova administració s'anomena d'Harmonia Nacional. Trien com a ministre el catòlic Akram Gill, mentre que Paul Bhatti segueix sent la figura destacada en defensa de les minories i conserva el seu càrrec de conseller del primer ministre. Es tracta d'un important resultat, que se celebra també a l'estranger com un senyal important d'obertura per part de l'Estat pakistanès. I es produeix un bon clima l'11 d'agost de 2011, Dia de les Minories24 pel que Shahbaz havia lluitat molt. En aquella ocasió, cinc mesos després de la seva mort, el president Zardari recorda que cristians, hinduistes i membres d'altres religions diferents de l'islam «han fet una aportació fonamental a la creació de la nació, per la qual cosa l'Estat té el deure de protegir-los: són ciutadans pakistanesos»25. En aquella festa, la primera sense Shahbaz, una delegació –formada per representants de totes les minories i encapçalada per Paul Bhatti– va al palau presidencial i, en ple Ramadan, ofereix simbòlicament als parlamentaris islàmics l'iftar, el gran àpat de trencament del dejuni del vespre.
El treball de Paul segueix els passos de Shahbaz: defensa apassionada de les minories i alhora confiança en el diàleg amb la majoria musulmana i amb les institucions, entre altres coses, per aconseguir resultats concrets. No és casual que segueixi el comportament que va tenir el seu germà ministre en el cas d'Asia Bibi, fins al punt que l'octubre de 2011 demana a tots els mitjans de comunicació silenci informatiu en aquest tema26. Segueix l'apassionada lluita de Shahbaz per salvar qui és injustament perseguit. Se'l pot veure, per exemple, en primera línia de les protestes contra la detenció, el 16 d'agost de 2012, d'una jove cristiana, discapacitada mental, Rimsha Masih, acusada de blasfèmia. Aquest cas dona la volta al món, però en aquesta batalla Paul Bhatti decideix no confiar només en la indignació de la comunitat internacional i recorre a la xarxa d'amistats interreligioses que Shahbaz havia teixit al Pakistan. Ràpidament es mobilitza un gran nombre d'imams per demanar l'alliberament de la jove i també gràcies a ells té èxit la campanya, amb una sentència absolutòria de l'Alt Tribunal d'Islamabad. Paul Bhatti dedica aquesta victòria al seu germà Shahbaz i aprofita l'ocasió per demanar que es creï una «comissió mixta» amb líders cristians i musulmans, experts i advocats, que pugui revisar preliminarment els casos de suposada blasfèmia27.
A les eleccions generals de l'11 de maig de 2013 el PPP, el partit de l'anterior primera ministra Benazir Bhutto al qual estava vinculat Shahbaz i després Paul Bhatti, és derrotat i canvia l'escenari pakistanès amb la tornada al poder de Nawaz Sharif, líder de la Pakistan Muslim League-Nawaz (PML-N). Paul, de totes formes, no té cap intenció d'abandonar la seva feina i, immediatament després de les eleccions, anuncia que seguirà les seves batalles: «Cal aprovar un sistema electoral diferent per a les minories (dual vote),  integrar-les plenament i lluitar contra els abusos associats a les lleis de la blasfèmia»28. Demana al nou Govern que faci front a tres prioritats: seguretat, economia i crisi energètica. Des de llavors ja no ocupa més càrrecs institucionals, però segueix treballant des de l'APMA, l'associació que va crear Shahbaz per federar totes les minories, que es transforma en un partit pròpiament dit amb una estructura ramificada a totes les regions del Pakistan, amb consellers cristians, hinduistes, sikhs i ahmadians. Alhora, cultiva aquella xarxa d'amistats internacionals que va crear el seu germà amb al llarg dels anys.
Tant a l'exterior –des d'on el cridaven sovint perquè expliqués el seu testimoni– com al Pakistan ja és per a tothom «l'hereu de Shahbaz», al veu dels cristians i de les altres minories en un país que segueix tenint un altíssim índex de violència i terrorisme. En aquell escenari, un dels més difícils del món, Paul Bhatti no es rendeix i segueix amb tenacitat la seva lluita: «Estic en contra de l'extremisme i del fanatisme, vinguin d'on vinguin. Només vull fer la meva aportació a la defensa dels cristians i de totes les minories del meu país. Crec fermament en el diàleg interreligiós, crec que és la base per frenar la violència. Cal fer una aliança, un comitè format per personalitats representatives de totes les religions, que pugui intervenir per frenar la violència tan bon punt es produeix. Estic convençut que acabarem guanyant la batalla per la pau, pel bé de tothom i per la salvació del Pakistan»29.

 

Record dels 10 anys de la mort de Shahbaz Bhatti.
Pregària de la Comunitat de Sant'Egidio a la basílica de Santa Maria de Trastevere, 2 de març de 2021
Homilia de monsenyor Ambrogio Spreafico »

Notes

1Shahbaz impulsa una duríssima protesta contra la introducció del nou document d'indetitat,  considerat clarament discriminatori, i arriba a manifestar-se amb un grup d'amics joves com ell davant del Parlament. Cfr. ibidem, pp. 40-43
2L'APMA de Bhati va rebre un certificat de reconeixement de l'exèrcit pakistanès per l'ajuda que va prestar. Igualment apreciada per les autoritats centrals de l'Estat va ser la decisió de reconstruir algunes escoles de les zones afectades, que es van obrir als infants de totes les confessions. «Aquests nens –va comentar Bhatti– seran portadors del nostre missatge d'unitat i d'amor». Cfr. 64-68 i Cristiani in Pakistan. Nelle prove la speranza, cit., p. 51
3Shahbaz Bhatti, que va conèixer personalment Benazir Bhutto,  va quedar lleument ferit a l'atemptat de l'octubre de 2007, del qual la primera ministra va sortir il·lesa, però que va procovar 138 morts.  Cfr. Shabhaz Bhatti, Era al camió amb Bhutto quan es va desencadenar l'infern, a Asianews, 19 d'octubre de 2007. Dos mesos després, el 27 de desembre, després d'un míting a Rawalpindi, Bhutto va ser assassinada en un segon atemptat que va fer 30 víctimes.
4Conversa de Paul Bhatti amb Roberto Pietrolucci a Shahbaz Bhatti. Vita e martirio di un cristiano in Pakistan, cit., p.82
5Anteriorment la defensa de les minories depenia d'un ministeri estatal, que estava sota un ministeri federal d'Afers Religiosos, càrrec que ocupava sempre un musulmà.
6 Cfr. Assist News Service, 3 de novembre de 2008
7La història d'Asia Bibi ha donat la volta al món i s'ha convertit en un símbol de les difícils condicions de vida de molts  cristians a països com el Pakistan. Bhatti va anar a visitar-la vàries vegades després de ser nomenat ministre i va aconseguir que la canviessin de cel·la i que instal·lessin una càmera per comprovar que no era objecte de violència. Cfr. Shahbaz Bhatti. Vita e martirio di un cristiano in Pakistan, cit. p. 99
8Cfr. Cristiani in Pakistan. Nelle prove la speranza, cit.
9Bhatti estava especialment content que també en aquella ocasió s'haguessin distribuït ajuts entre tothom, sense fer distinció entre musulmans i cristians. «Així –va comentar– la gent ja no s'odiaran i, sobretot, no es mataran en nom de la religió». Cfr. ibidem, p. 104
10Cfr. ibidem, p. 105
11El governador musulmà del Punjab, la regió originària de Shahbaz Bhatti, havia emprès batalles juntament amb el ministre de Minories i havia fet una crida contra la violència, adreçada directament al president Zardari, després de l'atac al barri cristià de  Gojra en què havien mort 9 persones. Cfr. Shahbaz Bhatti. Vita e martirio di un cristiano in Pakistan, cit. p. 94
12En els molts discursos públics que va pronunciar Shahbaz Bhatti durant la seva vida sovint fa referència als «sense casta». Es tracta d'un concepte social i jeràrquic que ha sobreviscut parcialment al Pakistan, malgrat la "partition" amb l'Índia i la islamització. Al·ludeix a les capes més pobres de la població, que coincideixen en gran part amb els cristians.
13El 6 de març a la plaça de Sant Pere, durant l'àngelus, Benet XVI recorda l'atemptat i invoca la protecció per a les minories amenaçades al Pakistan: «Demano al Senyor Jesús que el commovedor sacrifici de la vida del ministre pakistanès Shahbaz Bhatti desperti en les consciències el coratge i el compromís de tutelar la llibertat religiosa de tots els homes i, així, promoure'n la dignitat igual» (Àngelus, 6 de març de 2011)
14Des dels primers moments després de l'atemptat d'Islamabad, a més d'un estès sentiment popular,  es van alçar autoritzades veus per invocar el reconeixement del martiri. A finals de març de 2011, els bisbes pakistanesos, reunits  en assemblea, van demanar oficialment a la Santa Seu que proclamés Bhatti «màrtir i patró de la llibertat religiosa»
15Entrevista a Peter Bhatti, a NDTV, 4 de març de 2011.
16Cfr. "Testimoni de Roberto Pietrolucci", únic occidental que va participar al funeral de Khushpur, a Shahbaz Bhatti. Vita e martirio di un cristiano in Pakistan, cit. p. 122-127
17El 2010, a petició del president Zardari, que el nomena cap d'una comissió d'investigació, Bhatti  obre una investigació que revela que Asia Bibi és innocent i demana que la dona sigui graciada. S'afegeix a la petició el governador del Punjab,  Salman Taseer, que precisament per això és acusant novament de formar part d'una «conspiració internacional» que vol abolir la llei. El ministre es va adonar que per desbloquejar la situació podia ser fonamental posar en marxa negociacions, que va obrir primer amb cercles musulmans més sensibles al canvi. Era un treball que s'havia de fer amb extrema discreció, que començava a donar fruits, precisament obrint el camí a una mesura de gràcia del president Zardari.
18És significatiu que participin a la taula rodona titulada "Shahbaz Bhatti: una vida pel diàleg i la convivència al Pakistan" algunes personalitats que havien conegut d'aprop i que havien apreciat el ministre de Minories, tot i que amb històries diferents, des de l'imam de la gran mesquita de Lahore, Abdul Khabir Azad, fins al llavors bisbe de Faisalabad Joseph Coutts. També hi havia Andrea Riccardi, Paul Bhatti, el ministre d'Afers Exteriors d'Itàlia Franco Frattini i Marco Tarquinio, director del diari catòlic Avvenire.
19La basílica de Sant Bartomeu de l'Illa acull  el record de màrtirs coneguts –com ara l'arquebisbe de San Salvador, Óscar Arnulfo Romero, assassinat a l'altar mentre celebrava l'eucaristia el 24 de març de 1980– i de molts altres menys coneguts, però igualment testimonis d'una fe profunda. El seu record es conserva a les capelles laterals: cartes, objectes personals, vestidures litúrgiques, crucifixos o bíblies desgastades per la lectura diària. Hi ha també la bíblia de Shahbaz Bhatti, que va lliurar la família i va dur a l'altar el seu germà Paul durant la celebració litúrgica que es va fer a la basílica romana el 5 d'abril de 2011.
20Vegeu la descripció de la trobada romana "Shahbaz Bhatti: una vida pel diàleg i la convivència al Pakistan", impulsat a Roma per la Comunitat de Sant'Egidio,  a Shahbaz Bhatti. Vita e martirio di un cristiano in Pakistan, cit. pp. 142-156
21“Anava a la facultat de Ciències Polítiques i també a altres cursos fora de la universitat. Mai no demanava diners a casa. Quan va començar la seva activitat de defensa de les minories, al principi jo no l'ajudava. No pensava que pogués fer res d'important. Després vaig veure que, malgrat que era jove, era capaç de fer coses grans: parlava amb ambaixadors per defensar la causa dels cristians, tenia contactes amb l'estranger, amb Occident» (conversa de Paul Bhatti amb Roberto Pietrolucci, a Shahbaz Bhatti. Vita e martirio di un cristiano in Pakistan, cit., p. 48)
22Cfr. Intervenció de Paul Bhatti a la trobada Shahbaz Bhatti: una vida pel diàleg i la convivència al Pakistan (5 d'abril de 2011)
23Cfr. Paul Bhatti: Istruzione, sostegno legale, impegno politico, il mio piano per le minoranze religiose, a Agenzia Fides, 11 de juliol de 2011
24La data de l'11 d'agost es repeteix a la vida de Shahbaz Bhatti. La considerava més important que el 14 d'agost, aniversari de la creació de l'Estat pakistanès, perquè aquell dia de 1947 Jinnah va pronunciar el seu cèlebre discurs al Parlament sobre les bases del nou país que havia de néixer, un programa que donava carta d'igualtat a totes les minories del país. El converteix en un símbol d'unitat, fins al punt de convèncer el president Zardari que el declari, l'agost de 2009, el Dia Nacional de les Minories.
25 Cfr. Zardari: els no islàmics són pakistanesos com els altres, a Avvenire, 12 d'agost de 2011
26«És necessari –afirma en aquella ocasió– no per amagar la veritat o fer callar els mitjans d'informació, sinó per poder actuar realment per salvar la dona, allunyar-la dels focus i de l'atenció dels grups fonamentalistes. Apel·lo a la consciència i a la responsabilitat de tothom» (cfr. Agenzia fides, 26 d'octubre de 2011).
27 Cfr. Agenzia Fides, 20 de novembre de 2012
28Cfr. Asia News, 13 de maig de 2013
29Testimoni de Paul Bhatti, obtingut el 15 de febrer de 2014