Evangeli segons sant Marc - Les paraules de la Creu

Comparteix-Ho

I estació

¿No sóc pas jo? (Mc 14, 17-21)

 

Arribat el capvespre, Jesús vingué amb els Dotze. I mentre eren a taula, tot sopant, Jesús digué: «Us ho asseguro: un de vosaltres em trairà, un que menja amb mi». Ells es van posar tristos i li anaven preguntant, l’un rere l’altre: «¿No sóc pas jo?» Jesús els respongué: «Un dels Dotze, un que suca amb mi al mateix plat. El Fill de l’home s’en va, tal com l’Escriptura ha dit d’ell, però ai de l’home que el traeixi. Més li valdria no haver nascut».

 

            La sensació que els deixebles no s’havien adonat que es tractava d’un dia excepcional, o potser d’una nit excepcional, un dia molt diferent dels altres (l’últim de la vida de Jesús amb ells), és prou evident en tota lectura dels Evangelis i en aquests breus passatges de l’Evangeli de Marc. Jesús surt a l’encontre de la seva passió i decideix igualment utilitzar aquell temps que li queda per viure en la paraula i en l’amistat.

            Jesús parla: parla a taula, parla «arribat el capvespre», parla amb els Dotze. I ells comencen a espolsar-se els seus costums. Es pregunten «¿No sóc pas jo?». El dubte sobre un mateix és el principi d’una saviesa nova que t’expulsa de l’amor a tu mateix, del propi egoisme natural, de l’empobriment d’una vida protegida i segura en els propis ritus de benestar. El dubte sobre tu mateix et porta a comprendre, a estimar, a creure. Al principi de la Passió hi ha la mateixa pregunta que també nosaltres som cridats a plantejar-nos davant la paraula del Senyor: ¿De qui està parlant? ¿No sóc pas jo? De fet, la paraula del Senyor és adreçada a cadascun de nosaltres: ¿No sóc pas jo?

 

 

II estació

L’escàndol (Mc 14, 22-31)

 

Mentre sopaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donà. I digué: «Preneu: això és el meu cos». Després prengué una copa, digué l’acció de gràcies, els la donà i en begueren tots. Els digué: «Això és la meva sang, la sang de l’aliança, vessada per tothom. Us asseguro que ja no beuré més del fruit de la vinya fins al dia que begui vi nou en el Regne de Déu». Després de cantar els salms, van sortir cap a la muntanya de les Oliveres. Llavors Jesús els digué: «Tots fallareu, perquè diu l’Escriptura: Mataré el pastor, i les ovelles es dispersaran. Però després de la meva resurrecció aniré davant vostre a Galilea». Pere li va dir: «Ni que tots fallin, jo no». Jesús li digué: «T’ho asseguro: avui, aquesta mateixa nit, abans del segon cant del gall, m’hauràs negat tres vegades». Però ell afirmava amb més insistència: «Ni que em calgui morir amb tu, no et negaré». I tots els altres deien el mateix.

 

            La conversa no continua només a taula, sinó també anant cap a la Muntanya de les oliveres. Jesús parla al deixeble que s’ha preguntat: «¿No sóc pas jo?». Parla de feblesa: «Tots fallareu, perquè diu l’Escriptura: Mataré el pastor, i les ovelles es dispersaran». Aquesta paraula de Jesús suscita una reacció immediata de Pere. La seva no és una resposta realista, per més que sembli autèntica i certament espontània. El problema és que l’espontaneïtat expressa la pròpia idea d’un mateix, que moltes vegades no és realista i veritable. Les paraules de Pere no tradueixen la reacció de la seva seguretat alarmada. Es creu que es comprèn bé ell mateix i que es coneix: «Ni que tots fallin, jo no».

            Jesús li explica: «T’ho asseguro: avui, aquesta mateixa nit, abans del segon cant del gall, m’hauràs negat tres vegades». Però de nou, Pere amb gran insistència diu: «Ni que em calgui morir amb tu, no et negaré». I Pere no era pas l’únic a dir-ho. Tots tenien el mateix sentiment: «i tots els altres deien el mateix». I també nosaltres, amb orgull, ens creiem que coneixem la nostra vida, on és la nostra felicitat, quin és el nostre coratge: ens mantenim insensibles a la paraula amiga de Jesús que parla, que ajuda, que comprèn més del que nosaltres comprenem. L’orgull sovint et fa sord.

            Hi ha un moment de sensibilitat, aquell dubte: «¿No sóc pas jo?». Però desprès novament, immediat, fort, prepotent, torna l’orgull. I tanmateix el raonament de Jesús sobre la feblesa no era pas tan desesperat com això. És veritat que les ovelles seran dispersades, quan hagin mort el pastor, és a dir que els deixebles es dispersaran, però «després de la meva resurrecció aniré davant vostre a Galilea», havia dit Jesús. És una frase curta però important. Primer de tot significa que, després de la gran crisi, hi haurà encara resurrecció i vida en abundància. Amb aquelles paraules de Jesús fixa una cita a Galilea per als seus deixebles dispersos. Aquell «aniré davant vostre a Galilea» és una cita amb el Senyor vivent en un lloc concret que coneixien molt bé.

 

III estació

El son per no mirar un vençut  (Mc 14, 32-42)

 

Van arribar en un terreny anomenat Getsemaní, i Jesús digué als deixebles: «Seieu aquí mentre jo prego». Va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan, i començà a sentir esglai i abatiment, i els digué: «Sento a l'ànima una tristor de mort. Quedeu-vos aquí i vetlleu». S'avançà un tros enllà, es deixà caure a terra i pregava que, si era possible, s'allunyés d'ell aquella hora. Deia: «Abba, Pare, tot t'és possible; aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci el que jo vull, sinó el que tu vols». Després va cap a ells i els troba dormint. Diu a Pere: «Simó, dorms? ¿No has estat capaç de vetllar una hora? Vetlleu i pregueu, per no caure en la temptació. L'esperit de l'home és prompte, però la seva carn és feble». Se n'anà una altra vegada i va pregar dient les mateixes paraules. Després tornà i els trobà dormint: és que els ulls els pesaven. Ells no sabien què dir-li.

Va cap a ells per tercera vegada i els diu: «Dormiu ara i reposeu! Tot s'ha acabat. Ha arribat l'hora: el Fill de l'home és entregat a les mans dels pecadors. Aixequeu-vos, anem! El qui em traeix ja és aquí».

 

Emergeix tota la insensibilitat dels deixebles: «No us n’aneu lluny -diu Jesús- , seieu aquí». En va prendre tres amb ell i els va dir: «Sento a l’ànima una tristor de mort. Quedeu-vos aquí i vetlleu». El van veure estirat a terra i que pregava, però ell es va alçar i els va trobar adormits. Els va despertar i es va tornar a posar a pregar; al cap de poc els tornà a trobar adormits: «és que els ulls els pesaven. Ells no sabien que dir-li». Queda clar l’embaràs i la dificultat d’estar a prop de qui sofreix. Aflora tota la insensibilitat de qui és orgullós i satisfet de si mateix, de qui no es deixa impressionar ni per la paraula ni pel dolor de l’altre: dormien.

            Davant d’aquesta actitud apareixen l’angoixa i la por de Jesús. No amaga la seva tristesa per la mort propera, pel sofriment que ha d’enfrontar, per l’allunyament dels seus amics. Per sobre de la por i de l’angoixa domina, però, la confiança soferta en el Pare que l’estima. Més encara, és una lluita interior. L’angoixa i la tristesa esdevenen una pregària que fa aquest home capaç de no pensar només en ell mateix, en un moment tant difícil, sinó també en els seus deixebles. Tres vegades se separa del seu drama personal i els va a trobar. Tres vegades els troba adormits. Finalment els ofereix una ocasió, l’última del seu ensenyament:. «Aixequeu-vos!» És l’últim crit a una humanitat adormida, entorpida, insensible: Aixequeu-vos!.

            Jesús acostumava a anar a Getsemaní els dies que era a Jerusalem. Judes de fet sabia molt bé on trobar-lo. Era una mica el seu lloc de recer i de repòs, just fora dels murs de la ciutat. Aquí va dir als seus deixebles: «Seieu aquí mentre jo prego». Va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan. Són els tres que havien viscut amb ell l’experiència feliç de la transfiguració, quan havien vist el mestre il·luminat amb una llum profunda, parlant amb Moisès i Elies. Foren feliços dalt de la muntanya de la transfiguració. S’haurien quedat per sempre parlant amb ell en aquella situació. Però ara la transfiguració és molt diferent. Per a ells és com una «contra-transfiguració» perquè no conceben un Déu derrotat. Dalt del Tabor havien sentit una paraula del cel que el proclamava Fill de Déu. Havien entrat amb ell en un altre món, com entre el cel i la terra, el món dels profetes i dels justos, ells que no eren sinó uns pobrissons de Galilea. Havia estat una sensació extraordinària com la que en certes arrencades de fe experimentem també nosaltres: moments de fe, de pregària comuna, de litúrgia, de celebració, de joia. En aquell Getsemaní, la transfiguració es produeix en un sentit molt diferent: aquell mestre, sòlid i serè en tants moments difícils, ara apareix diferent. Diu l’Evangeli: «Començà a sentir esglai i abatiment». Jesús els confessa: «Sento a l’ànima una tristor de mort». Demana ajuda i companyia: «Quedeu-vos aquí i vetlleu amb mi».

            No vol morir: «Tot t’és possible» -diu en la pregària: «aparta de mi aquesta copa». Un home reduït així és massa humà, massa feble, massa aclaparat, ni tan sols no commou. Només fa una mica de por. ¿Si ens haguéssim confiat a aquell desviat? ¿Què en serà de mi? Bé o malament l’havien seguit fins a Jerusalem, l’havien escoltat com algú que parlava amb autoritat, una autoritat serena i ferma. ¿On és ara la seva autoritat? Jesús és allà, tirat per terra, esglaiat, angoixat. Depèn dels seus amics fins al punt que els demana que es quedin amb ell, que li facin companyia en aquesta hora angoixosa. Però és precisament el moment en què, molt més que altres vegades, els seus l’abandonen: «Jesús els trobà adormits».

            Aleshores Jesús parlà a Pere, que poc abans li havia dit: «Ni que tots fallin, jo no». Li retreu: «Simó, dorms? ¿No has estat capaç de vetllar una hora?». La transfiguració de Jesús en aquesta hora és l’aparició d’un home feble. No commou els seus amics, sembla que hagi perdut la seva autoritat. Ni tan sols Simó no escolta les seves paraules, més encara, quan Jesús torna de la segona pregària , el troba adormit. ¿Havien acabat així, els ensenyaments, l’afecte, l’amistat que havien unit els deixebles amb el mestre? Veien que no era cap líder, que ja no era un cabdill, sinó un pobrissó angoixat i esporuguit, necessitat i, sobretot, dependent. La transfiguració de Getsemaní completa la del Tabor. En la foscor de Getsemaní hi descobreixen un home, pobrissó, un rebuig dels homes, un condemnat a mort.

            Jesús no és gaire diferent a un malalt terminal, d’un home o d’una dona transfigurats en el seu cos per la malaltia. Quan t’embruteix, ja no tens cap atractiu i fas més por que pena. Al capítol 53 del profeta Isaïes, llegim: «Era menyspreat, rebuig entre els homes, home fet al dolor i acostumat a la malaltia. Semblant a aquells que es repugna de mirar». Com un malalt terminal que fa por, perquè recorda la feblesa humana; com un malalt de la Sida que fa témer el contagi i fa horror; com un condemnat a mort, com un ancià abandonat entre els crònics, que d’humà sembla que en conservi ben poca cosa, a penes el nom... És un contacte que cal evitar. Cal mantenir-lo allunyat per impedir la contaminació. I els deixebles dormen per no sentir-hi i no veure-hi. S’esdevé la transfiguració de Jesús, la transfiguració que completa l’abaixament final. Per això els passa això d’adormir-se: per no veure aquest líder que es torna un home més feble que els altres, un pobrissó, un qualsevol. I tant que n’havien esperat!

 

IV estació

La conjura del mal (Mc 14, 43-52)

 

Immediatament, quan encara Jesús parlava, es presenta Judes, un dels Dotze. L'acompanyava un grup de gent armada amb espases i garrots, que venia de part dels grans sacerdots, dels mestres de la Llei i dels notables. El qui el traïa els havia donat aquesta contrasenya: «És el qui jo besaré: deteniu-lo i emporteu-vos-el ben custodiat». Tot seguit se li va acostar i li digué: «Rabí!» I el besà. Ells s'abraonaren sobre Jesús i el detingueren. Però un dels presents desembeinà l'espasa i, d'un cop, tallà l'orella al criat del gran sacerdot. Jesús els digué: «Heu sortit a agafar-me armats amb espases i garrots, com si fos un bandoler. Cada dia era amb vosaltres al temple ensenyant i no em vau detenir. Però és que s'han de complir les Escriptures». Llavors tots l'abandonaren i fugiren. El seguia un jove, cobert només amb un llençol, i el van agafar. Però ell es va desfer del llençol i va fugir tot nu.

 

En aquest quadre evangèlic s’enfronten dos camins. Un camí és el que Jesús volia inaugurar entre els homes, estant cada dia entremig d’ells, ensenyant en el temple, amb la paraula, la mansuetud, l’amor pels altres. L’altre camí, el que guanya, aplega molta gent, gent diversa que s’identifica en una banda, amb espases i garrots. En aquest camí trobem un grup compost per un traïdor i per la multitud que va a buscar Jesús com un bandoler. Aquesta gent aconsegueix trobar-se unida i vèncer només en l’oposició a ell. Jesús però, es manté davant d’ells, amb la seva actitud, la seva paraula, la seva simpatia envers tothom. Fins fa acostar el traïdor que el besa. I ell es deixa besar. Els deixebles comprenen que han vençut la violència i la força de qui troba la pròpia identitat en una banda que busca enemics. I també ells, com una banda vençuda, l’abandonen i fugen.

            Només un vailet, un pobrissó, vestit amb un llençol, un petit cos àgil que, quan l’agafen, deixa el llençol i s’escapa nu. Jesús havia dit: «Si no us torneu com infants, no entrareu pas en el regne dels cels». T’has de tornar infant, adolescent, vailet per creure que amb la paraula, amb la simpatia per tothom, amb l’amor es pugui viure. Altrament esculls la força, en la banda, amb els garrots i les espases. Hi ha qui s’oblida de tot i que fuig. Només un vailet, un noi, un adolescent es manté fidel a l’afecte i continua seguint-lo amb confiança que hi haurà un futur.

            Els deixebles s’estimen més no veure res, dormen. És una actitud típica dels homes i de les dones corrents, com som també nosaltres. És l’actitud del levita i del sacerdot que tiraren enllà, davant de l’home mig mort al camí entre Jericó i Jerusalem.

            Però, ¿qui ha reduït d’aquesta manera un home que tenia autoritat com Jesús? Judes col·labora, permetent-ne la identificació, com l’ultima anella. Col·labora en una conjuració teixida en altes instàncies, a palau. ¿Però qui redueix un home d’aquesta manera? Quantes vegades davant d’un home reduït a no res, que viu pel carrer, un desesperat, la gent amb saviesa popular diu: «Qui és causa del seu mal, que s’apanyi ell mateix!». L’Evangeli no ho veu així: parla d’una conjuració, de mandataris, de col·laboradors, de traïdors, d’executors . En la història de Jesús veiem operant, activa, concreta, la gran conjuració del mal. És la conjuració del mal, que continua cada dia. Les responsabilitats no són d’un, de dos, de tres, sinó que són col·lectives, de molts. No és només Judes el culpable i no és només la multitud dels hebreus que en aquell moment eren a Jerusalem la que està implicada en l’afer. És una conjuració del mal. Mirant-ho bé, la infonamentada  i folla acusació de deïcidi contra el poble hebreu (precisament partint dels Evangelis de la Passió), ha permès a generacions de cristians sentir-se innocents i aliens a la conjuració del mal que es desenvolupa entorn de Jesús. Al capdavall no ens afecta, perquè és una culpa ètnica i nacional.

¿Com reaccionar davant d’aquesta conjuració? ¿Com respondre a aquesta aliança en el mal? L’Evangeli enregistra la resposta d’un que es va treure l’espasa i que colpí un criat del gran sacerdot. Reaccionar amb violència: a l’Evangeli de Marc no hi ha ni un mot sobre aquest gest de l’amic de Jesús que prengué l’espasa i colpí l’orella d’un criat. A diferència d’altres Evangelis, hi ha silenci. Jesús, però, diu: Per fer-me callar heu necessitat espases i garrots, la violència. Això és el vostre fracàs, no el meu. Més exactament afirma: «Heu sortit a agafar-me armats amb espases i garrots, com si fos un bandoler. Cada dia era amb vosaltres al temple ensenyant i no em vau detenir».

 

V estació

Un procés regular i fals (Mc 14, 53-65)

 

Llavors es van endur Jesús a casa del gran sacerdot i s'hi reuniren tots els grans sacerdots, els notables i els mestres de la Llei. Pere el va seguir de lluny fins a dintre el pati de la casa del gran sacerdot i s'estava assegut amb els guardes, escalfant-se vora el foc.     Els grans sacerdots i tot el Sanedrí buscaven una declaració contra Jesús per condemnar-lo a mort, però no en trobaven cap, perquè molts declaraven en fals contra ell, però les seves declaracions no concordaven. Alguns s'aixecaren a presentar contra ell aquesta falsa acusació: «Nosaltres vam sentir que deia: "Jo destruiré aquest santuari, fet per mans d'home, i en tres dies en construiré un altre, no fet per mans d'home"». Però ni així no concordava la seva declaració. Llavors el gran sacerdot va anar cap al mig i preguntà a Jesús: «¿No contestes res? Què en dius, de les acusacions que aquests et fan?» Però ell callava i no va respondre res. Novament, el gran sacerdot l'interrogà i li digué: «¿Tu ets el Messies, el fill del Beneït?» Jesús respongué: «Sí, sóc jo; i veureu el Fill de l'home assegut a la dreta del Totpoderós i venint amb els núvols del cel». Aleshores el gran sacerdot s'esquinçà els vestits tot exclamant: «Per què necessitem més testimonis? Vosaltres mateixos acabeu de sentir la blasfèmia! Què us en sembla?». Tots van sentenciar que mereixia pena de mort. Llavors alguns van començar a escopir-li, a tapar-li la cara, a donar-li cops de puny i a dir-li: «Fes de profeta!». I els guardes li pegaven bufetades.

 

La crònica és descarnada: comencen a torturar Jesús. El processen, li escupen a sobre, li cobreixen la cara d’escopinades, el bufetegen. Els criats mateixos el peguen. La banda de violents amb espases i garrots es desencadena contra ell, posant en comú tota l’energia: grans sacerdots, ancians, escribes, falsos testimonis que es contradiuen entre ells. Però Jesús «callava i no va respondre res». La simpatia envers tothom, l’amor per tothom, la paraula, són humiliats; només queda el silenci. Només la resposta a una pregunta decisiva: «¿Tu ets el Messies, el fill del Beneït?» Era la pregunta que podia costar-li la vida. La resposta de Jesús («Sí, sóc jo») no és seva, és la citació de l’Escriptura: «Veureu el Fill de l’home assegut a la dreta de la Potència i venint sobre els núvols del cel». És el salm 104. Es tracta també d’una paraula del profeta Daniel. N’hi ha prou amb aquesta resposta treta de la Bíblia, per fer arribar a la condemna un tribunal que ja ho tenia decidit. Tots sentenciaren que era reu de mort. Des d’aquell moment, els garrots, les espases, la conjuració, la identificació en un grup de violents, el perseguir costi el que costi el propi interès, sembla que tinguin definitivament la raó. Jesús calla. Respon amb la paraula de Déu i és condemnat.

Jesús queda sol davant dels seus acusadors i s’engega la farsa d’un fals procés. És un de tants falsos processos que es disfressen de procediments formals, justos, respectuosos. La màquina del mal té necessitat de trobar culpables i de sacrificar algú. No és només la història de Jesús, sinó que és la història d’avui, de processos, de condemnes a mort. I tanmateix en el cas de Jesús ens trobem davant d’una magistratura religiosa, que ha crescut en l’estudi de la llei de Moisès, sota el mestratge d’homes savis i plens de pietat, una llei respectuosa de la vida, que feia d’aquest poble, l’hebreu, un poble exemplar. I tanmateix tampoc aquests homes de religió no saben judicar segons justícia i cerquen falsos testimonis. Jesús és condemnat com un blasfem, com un home sense religió.

Però ¿on és la religió dels seus jutges? No hi ha religió sense amor per l’home que tens al davant. Diu l’apòstol Jaume: «La religió pura davant de Déu és aquesta: nodrir els orfes i visitar les viudes en el moment de la seva aflicció». Això ho ensenyaven també els savis d’Israel. No hi ha religió sense amor per l’home que tens al davant. Efectivament Déu s’ha volgut fer home enmig de nosaltres, perquè optéssim per ell, home, conduït a la creu. No hi ha justícia sense amor per l’home que tens al davant. No n’hi ha prou amb les formes. De fet, el just ha estat crucificat amb un procediment penal correcte. Si es conservessin els sumaris, les lleis i la sentència, en resultaria: reu confés.

Finalment, impressiona el fet que Jesús hagi estat condemnat no pas sobre la base de falsos testimonis, sinó sobre la base de la seva pròpia confessió, que és considerada com una blasfèmia. La confessió de l’Evangeli és considerada com una blasfèmia i aquesta confessió es pot pagar amb el no ésser considerats homes, plenament homes. A vegades; s’acaba essent condemnat a mort. És la història de Jesús, però també la de molts altres.

Impressiona encara que, després de la condemna proclamada pel gran sacerdot segons les regles, comencin a torturar-lo: ja no és cap home, li escupen al damunt, li posen les mans a sobre, el bufetegen. Els condemnats a mort no tenen els drets dels altres homes. Però no són només els soldats els qui el maltracten. També els criats, els que s’estaven escalfant, es van engrescar i es van posar a pegar-lo. Ara era ja presa de tots, ja no era cap home. Un condemnat, un rebutjat, un reduït així, un que ha blasfemat, un culpable, ja no és cap home. Però ¿qui hi ha d’humà, si ella ja no ho és? En aquesta actitud hi veiem la duresa d’una religió, de tota religió o ideologia, quan és sense pietat i sense justícia i sobretot quan no mira a la cara de l’home que té al davant.

 

VI estació

La nit de la por i de les llàgrimes de Pere (Mc 14, 66-72)

 

Mentrestant, Pere era a baix, al pati. Arriba una de les criades del gran sacerdot i, en veure'l allà escalfant-se, se'l queda mirant i li diu: «Tu també hi anaves, amb el Natzarè, amb Jesús». Però ell ho negà: «No sé ni entenc de què parles». Llavors va sortir fora, al vestíbul, i un gall va cantar. La criada el va veure i començà a dir una altra vegada als qui eren allí: «Aquest és un d'ells». Pere tornà a negar-ho. Poc després els qui eren allí li tornaren a dir: «És veritat que ets un d'ells: si fins i tot ets galileu!». Però ell es posà a maleir i a jurar dient: «Jo no conec aquest home de qui parleu!». A l'instant va cantar el gall per segona vegada. Pere es va recordar d'allò que Jesús li havia dit: «Abans del segon cant del gall, m'hauràs negat tres vegades». I va esclatar en plors.

 

La conjuració de les espases i els garrots no és cosa d’uns pocs, de soldats manats, de caporals. A poc a poc tothom es va adherint a aquella onada victoriosa, cadascú pensa en el seu petit interès i pren posició. Una criada s’adona amb la seva mirada inquisitiva que Pere, doblegat per la por i pel fred, era un dels qui eren amb Jesús. Els qui eren per allà s’ajunten a la dona i ella comença a dir a tothom: «Aquest és un dels amics del galileu». Creix l’onada de la violència, la lògica dels garrots i de les espases, de l’amor cec pel propi interès. Es barallen entre ells, discuteixen, maltracten aquell pobre presoner per una banda i per l’altra. Només un gall recorda a Pere la paraula de Jesús: «Abans del segon cant del gall, m’hauràs negat tres vegades». Només la paraula de Jesús, recordada i viscuda, ens fa trobar la humanitat que sap plorar.

            A Roma venerem la memòria de l’apòstol Pere, mort màrtir. Quant de camí no ha fet el deixeble des de la nit de Getsemaní, des del pati on s’estava escalfant! No ens avergonyim de considerar-lo el primer entre els apòstols, ell un home que ha tingut por i que no ha reconegut el mestre. Fa veure que no entén què volen dir, quan afirmen que és un d’ells. No ens avergonyim de considerar el primer entre els apòstols un home que ha resistit tant abans d’esclatar en plors i que ha deixat sol el seu mestre i el seu Senyor.

            Aquest és el paper que fan molts creients: el de tenir por, el de no voler seguir un Senyor que sembla exagerat, de no voler-se-li acostar quan sofreix, quan impressiona, quan implica en aventures massa comprometedores: dissortadament aquest és el paper que fem molts de nosaltres, els creients.

            El record d’aquesta història de Pere ens contrista perquè parla de la nostra feblesa. El record de l’apòstol, mort màrtir, ens dóna el sentit del llarg camí que ha recorregut, el camí de la creu, el camí de la confiança, el camí de l’Evangeli. Ens queda per recórrer un llarg camí, a través del plor, de la conversió, de la joia, de la fe. Des de la nit de la por al dia de la fe: és llarg el camí dels deixebles. Però no és un camí que es pugui recórrer triomfalment dient i pensant que som uns herois, com Pere havia dit a Jesús: és el camí de la creu, és el camí de l’amor, és el camí de Jesús.

 

VII estació

La pàgina amarga dels soldats (Mc 15, 1-20)

 

Tot seguit, en despuntar el dia, els grans sacerdots, amb els notables i els mestres de la Llei i tot el Sanedrí, van prendre un acord. I després de fer lligar Jesús, se'l van endur i l'entregaren a Pilat. Pilat el va interrogar: «¿Tu ets el rei dels jueus?» Ell li respongué: «Tu ho dius». Els grans sacerdots li feien moltes acusacions. Llavors Pilat l'interrogà altra vegada: «¿No contestes res? Mira quantes acusacions et fan!». Però Jesús ja no va respondre res més, i Pilat n'estava sorprès.

            Cada any, per la festa de Pasqua, Pilat els deixava lliure el pres que ells demanaven. Hi havia un tal Barrabàs, empresonat amb els sediciosos que havien comès un assassinat durant els disturbis. La gent, doncs, va pujar i demanaven a Pilat allò que els solia concedir. Pilat els digué:«¿Voleu que us deixi lliure el rei dels jueus?» Deia això perquè s'adonava que els grans sacerdots li havien entregat Jesús per enveja. Però els grans sacerdots van incitar la gent perquè demanessin la llibertat de Barrabàs. Pilat els replicà: «Què voleu que en faci, doncs, del qui anomeneu el rei dels jueus?» Ells tornaren a cridar: «Crucifica'l!»           Pilat els deia: «Però quin mal ha fet?» Ells cridaren encara més fort: «Crucifica'l!» Pilat, volent acontentar la gent, els deixà lliure Barrabàs i va entregar Jesús, després de fer-lo assotar, perquè fos crucificat.

            Els soldats se'l van endur a l'interior del palau, és a dir, al pretori, i convocaren tota la cohort. Llavors el vestiren de porpra, li cenyiren al cap una corona d'espines que havien trenat i l'anaven saludant: «Salve, rei dels jueus!» Li pegaven al cap amb una canya, li escopien i s'agenollaven per fer-li homenatge. Acabada la burla, li tragueren la porpra, li posaren els seus vestits i se l'endugueren fora per crucificar-lo.

 

La conjuració continua desplegant-se. La banda de la violència, de l’espasa i dels garrots es manifesta en tota la seva força. En tot moment ancians, escribes, membres del sanedrí, s’afegeixen a aquesta conjuració fins a arribar a implicar-hi un home respectable com Pilat. Ell havia comprès que li volien lliurar Jesús i condemnar-lo a mort per enveja. Però al capdavall ni tan sols Pilat, amb la força i l’autonomia de la seva funció, no aconsegueix oposar-s’hi. Tots acaben solidaris amb Barrabàs: des de la turba desencadenada fins a les altes autoritats, als religiosos. Tots, enemics entre ells, al capdavall s’identifiquen contra algú, contra un just, inerme i innocent.

Van convocar tota la cohort per torturar Jesús: es divertien, l’escarnien, el disfressaven de rei. N’hi ha per preguntar-nos per què els homes es diverteixen a torturar els altres. I tanmateix és molt corrent. L’odi els encega, l’amor per ells mateixos els exalta, se senten forts en vèncer, en doblegar, en humiliar algú. Un home, una dona, un poble, un grup social esdevenen l’objectiu contra el qual es desencadena l’odi. Com més són humiliats, és se senten forts.

Quant de dolor per a Jesús! Li van posar al cap una corona d’espines, li escopien al damunt, l’escarnien, no tenien respecte ni tan sols pels darrers moments de la seva vida: la seva humanitat és profanada, ¿com suportar tant de dolor? Realment aquest home és Fill de Déu si, enmig d’un ramat de feres que es desencadena contra d’ell, es manté humil i mansuet. Potser, enmig de tanta foscor, espera la llum que li ha estat promesa. Aquesta pàgina de la Passió és la pàgina dels soldats. Pilat és el cap d’un exèrcit ocupant. Els soldats són els actors de l’últim acte de la passió de Jesús.

De bon matí el van portar al pretori de Pilat. De bon matí, a primera hora, l’hora de la guerra. Hi havia molts soldats de l’exèrcit imperial ocupant. Era una terra ocupada per Roma, com moltes d’altres aleshores. Pilat és el cap, té les legions i en certs moments intervé  amb força per restablir l’ordre i imposar l’autoritat de Roma. Però aquí, davant de Jesús, combat la batalla dels summes sacerdots, tan febles però tan murris. La seva força militar és posada a disposició de la conjuració. L’exèrcit combat aleshores una batalla d’odis religiosos i nacionals, els d’una religió i d’una nació que ni tan sols són les seves pròpies. Però no és només un afer de palau: hi ha també la turba. La gent que crida, instigada, participa en aquesta lluita contra el just. En fi, a la conjuració plena de bones maneres de palau, no li manca el consens de la plaça.

Moltes vegades la multitud és humiliada, ofesa, com aquella gent de Galilea que s’aplegaven entorn de Jesús, com ovelles sense pastor. Sovint estaven cansades, dispersades, sofrents. Però altres vegades la multitud es torna cruel, omple les places, demana la guerra, vol la sang, fa por, està com embriagada. Prefereixen Barrabàs a Jesús, prefereixen els violents. Barrabàs és un enemic de Roma, un revoltós: però els violents prefereixen els violents. Prefereixen Barrabàs perquè el veritable enemic és Jesús, el no violent, portat a l’escorxador com una ovella. 

Mirem-nos-els, en canvi, aquests soldats als aquarteraments, a les casernes, a Judea, a Jerusalem, gent allunyada de casa durant anys, amb l’enyorament de la seva pàtria, en una terra estrangera. Probablement sentien el malestar d’ésser considerats amb hostilitat per part dels hebreus, que se’ls miraven com enemics. Potser un per un, aquells soldats, eren també gent tractable, com el centurió dels Fets dels Apòstols.  ¿Quants altres soldats no trobem a l’Evangeli? Però aquí, davant de Jesús arrestat, no parlen, fan la seva funció, tant se val que siguin bons com dolents, són ocupants, han d’ésser decidits, violents. Hem llegit que feien el «joc del rei», el joc amb què els soldats turmentaven els presoners en les llargues nits del pretori i de la caserna: era un joc violent i vulgar que feien aquella vegada amb Jesús.

Jesús sofreix la pena capital de Roma. En el fons també Palestina estava en un estat quasi de guerra. Els soldats, les armes, la guerra, l’execució dels revoltosos. Va ésser una història trista i repetida constantment. El nostre món està marcat per guerres sense fi. Encara avui, en aquests dies, a Palestina, a Israel, dia rere dia es manifesten la mort., la incomprensió, l’ocupació, el sofriment. Una mica més enllà, el Líban i encara una més enllà altres pobles que sofreixen: kurds, iraquians, afganesos. En moltes altres parts del món, llunyanes o properes de la terra de Jesús: soldats, guerra, mort, gent bona que es torna dolenta, gent dolenta que ella mateixa es dóna a conèixer. A prop de la terra de Jesús, però també lluny, armes, cada vegada més armes, són l’escenari normal.

Jesús puja tot sol, passant enmig d’aquesta follia, com Israel va passar enmig del mar embravit. Puja tot sol, sense armes, en silenci, vençut per aquest món de mal, de violència, de guerra, de soldats i d’armes. Allà on maten la gent, quan és expulsada per la guerra, és perseguida, colpida, combatuda, on s’excita l’odi, allà on es declara la guerra, allà on es parla de guerra, allà on són humiliats l’home i la dona amb la violència, sempre el Senyor Jesús és conduït a la mort. El seu dolor i la seva humiliació van tenir el mateix regust amarg dels de molta gent.

 

VIII estació

La mort d’un vençut (Mc 15, 21-39)

 

I van obligar a portar la creu de Jesús un que passava, un tal Simó de Cirene, el pare d'Alexandre i de Rufus, que venia del camp. Dugueren Jesús a un indret anomenat Gòlgota -que vol dir «lloc de la Calavera». Li oferien vi adobat amb mirra, però no en prengué.

Llavors el van crucificar i es repartiren els seus vestits jugant-se'ls als daus, a veure què treia cadascú. Eren les nou del matí quan el crucificaren. El rètol on constava la causa de la seva condemna deia això: «El rei dels jueus». Juntament amb ell van crucificar dos bandolers, l'un a la seva dreta i l'altre a la seva esquerra.

Els qui passaven per allí l'injuriaven movent el cap amb aires de mofa i dient: «Va, tu que havies de destruir el santuari i reconstruir-lo en tres dies, salva't a tu mateix i baixa de la creu». També els grans sacerdots se'n burlaven entre ells i amb els mestres de la Llei, tot dient: «Ell que va salvar-ne d'altres, a si mateix no es pot salvar! El Messies, el rei d'Israel! Que baixi ara de la creu perquè ho vegem i creguem!». També l'insultaven els qui estaven crucificats amb ell. Arribat el migdia, es va estendre per tota la terra una foscor que va durar fins a les tres de la tarda. I a les tres de la tarda, Jesús va cridar amb tota la força: «Eloí, Eloí, ¿lemà sabactani?» -que vol dir: «Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?» En sentir-ho, alguns dels presents deien: «Mireu com crida Elies.» Llavors un corregué, xopà de vinagre una esponja, la posà al capdamunt d'una canya i la hi donava perquè begués, dient: «Deixeu, a veure si ve Elies i el baixa de la creu.» Però Jesús llançà un gran crit i va expirar. Llavors la cortina del santuari s'esquinçà en dos trossos de dalt a baix. El centurió, que estava enfront d'ell, quan veié la manera com havia expirat, digué: «És veritat: aquest home era Fill de Déu».

 

El dolor d’aquest home és gran, terrible: la fatiga d’un cos destrossat que porta la creu, la tortura de la crucifixió, l’abandó, la desesperació, la foscor al davant. En aquesta condemna de morts s’hi veu una lentitud maligna, com en un ritu de mort, en un teatre violent que es desenrotlla a poc a poc, sense cap pietat per qui mor.

            En el moure el cap dels qui passen a prop, en les befes dels escribes i dels grans sacerdots, en els insults de qui és crucificat amb ell, hi ha, però, una constatació: no se salva ell mateix. «No pot» -diuen, fent ressaltar la seva impotència. Potser no vol. A la majoria els sembla desesperat i impotent: i, en canvi, potser està tot enterament confiat a les mans de Déu. En aquesta impotència hi ha el secret de la força de la fe que ningú no comprèn. La seva impotència amaga tota la seva fe soferta.

            Està sol, desesperadament sol en el curs d’aquest lent ritu de la mort. Algú se li posa al costat, Simó de Cirene, que venia del camp i era el pare d’Alexandre i de Rufus. Rufus i la seva mare eren potser cristians de Roma, que pau recorda a la carta als romans.

            ¿Què pot significar una mica d’ajuda en tant de dolor, enmig de tanta gent que es desencadenen com a feres contra un innocent? L’absència de pietat emergeix amb tota la seva força. ¿Per què tant d’odi contra un innocent? S’hi descobreix el gust de gent feble i violenta que, per sentir-se forta, menys vulnerable, menys feble, ha de colpir un vençut. Va passar dalt del Calvari, passa sovint en moltes parts del món, arreu on hi hagi un pobre home humiliat com el crucificat.

            La seva mort va ésser terrible: dalt de la creu, en una tarda que s’havia fet fosca. L’únic confort, una esponja xopada amb vinagre. L’Evangeli reporta dos testimoniatges d’aquesta mort. Un d’anònim d’alguns presents que, sentint-li pronunciar les paraules del Salm 22 («Déu meu, Déu meu ¿per què m’has abandonat?»), es van creure que cridava Elies. En realitat deia Eloí –o com diu l’evangeli de Mateu, Eli, Eli que vol dir Déu- i semblava que cridés Elies. Semblen les paraules confuses d’una agonia, quan la consciència comença a esvair-se.

            Qui hi assisteix, però, té la sensació de participar en un esdeveniment extraordinari, fins al punt de dir: «Deixeu, a veure si ve Elies i el baixa de la creu». Tenen la sensació que algú el podria baixar de la creu. No és cap fet normal que Elies vingui. Sens dubte és una estranya expectativa per part dels presents, la de pensar que Elies el pogués salvar de la creu. Moria un home que els presents començaven a sentir confiat a una gran fe: pensaven que Elies vindria a alliberar-lo. Era una mort que, més enllà de la desfeta, començava a dir alguna cosa. Però Jesús, llançant un gran crit, expirà.

            Hi ha un altre testimoniatge, el d’un centurió, que havia tingut també la seva part de col·laborador en aquell ritu de mort: s’estava davant i observava. El va veure morir d’aquella manera. Coneixem la reacció d’aquest centurió davant d’aquella mort: «És veritat: aquest home era fill de Déu» -va dir. És un morir extraordinari el del Senyor, com havia estat extraordinari el seu viure. Les seves últimes paraules són les paraules del Salm. Els presents suposen que algú ha de venir a alliberar-lo, perquè aquest home que mor és un home extraordinari. «És veritat: aquest home era Fill de Déu».

            Jesús és un home extraordinari, i tanmateix és un pobre home que mor indefens i abandonat com els més miserables d’aquest món. És també un home corrent, com tothom, però que sofreix i mor molt pitjor que la majoria de la gent.

 

IX estació

Estar a prop del Senyor (Mc 15, 40-47)

 

També hi havia unes dones que s'ho miraven de lluny estant; entre elles, Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume el Menor i de Josep, i Salomé. Aquestes dones seguien Jesús quan era a Galilea i li prestaven ajut. N'hi havia també moltes d'altres que havien pujat amb ell a Jerusalem.

Arribat ja el capvespre, com que era el dia de preparació, el dia abans del repòs del dissabte, Josep d'Arimatea, membre distingit del Sanedrí, que esperava també l'arribada del Regne de Déu, va gosar entrar a veure Pilat per demanar-li el cos de Jesús. Pilat es va estranyar que ja fos mort i féu cridar el centurió per preguntar-li si això era cert. Informat pel centurió, va permetre a Josep que s'endugués el cadàver. Josep va comprar un llençol, va baixar Jesús de la creu, l'embolcallà amb el llençol i el va dipositar en un sepulcre que havia estat tallat a la roca. Després va fer rodolar una pedra davant l'entrada del sepulcre. Maria Magdalena i Maria, mare de Josep, miraven on el posaven.

 

            Davant la tomba del Senyor Jesús, tancada amb una pedra, no hi ha gaire gent segons l’Evangeli de Marc: només Maria de Magdala i Maria, mare de Josep, i Salomé. Tres dones. A més hi havia la iniciativa d’un jueu piadós, Josep d’Arimatea. Pocs. Pocs saben, esperen que en aquella tomba. Jesús retrobi la vida i en surti aquell que pot alliberar el món.

            Amb les tes dones, hi podem ésser cadascun de nosaltres per pregar. Hi pot ésser també gent que ha fugit i retorna, que demana perdó, que prega, que espera, que espera una vida diversa, una vida sense mort o llàgrimes, sense la força del mal, una vida sense guerra, una vida millor.

            No és encara la resurrecció, però ha passat alguna cosa d’extraordinari. L’afecte i la consciència d’alguna cosa d’extraordinari reté allà Maria de Magdala i Maria mare de Josep, Salomé, dones que l’han seguit des de Galilea, junt amb d’altres que havien pujat amb ell a Jerusalem. Estar a prop de Jesús, estar a prop del sepulcre, a prop de la creu és sempre l’inici de la comunitat cristiana. La pregària, l’afecte, la proximitat es tornen amor coratjós pel seu cos que tant ha sofert. És l’amor coratjós de Josep d’Arimatea, membre autoritzat del Sanedrí que esperava el regne de Déu. Josep, amb decisió i lleialtat envers el mestre mort, va anar a trobar Pilat per demanar el cos de Jesús. Qui l’estima no renuncia a fer el que sigui per ell, per un pobre, pel cos d’algú que sofreix, pel d’un amic.

            Però ¿què podran fer? No ho saben pas. L’amor té una esperança, i on no arriba la intel·ligència, hi arriba l’esperança. Humanament no s’hi pot fer gran cosa. Amb molt d’afecte el baixaren de la creu, l’embolicaren amb un llençol, el dipositaren en un sepulcre tallat a la roca i hi feren rodolar una llosa.

            Ja no hi havia res més a fer, era mort, però l’afecte no coneix la mort, no cedeix ni davant de la mort. Hi ha qui prega i observa com Maria de Magdala i Maria mare de Josep, no gaire lluny del sepulcre. Jesús els havia ensenyat: «Demaneu i us serà donat, cerqueu i trobareu, perquè qui demana, rep. ¿Qui d’entre vosaltres, al fill que demana pa li donarà una pedra?» Aquelles dones, davant la pedra del sepulcre, demanaven que la vida del seu mestre no s’acabés. Pregària desesperada: així pot semblar normalment. Hi ha qui prega i ha qui estima coratjosament, com Josep d’Arimatea, sense renunciar a la pietat.

            La comunitat cristiana és així: aquells qui estan a prop del Senyor, de la seva paraula i del seu cos, que estimen coratjosament amb una esperança que no té por d’ésser desmentida. Fe, esperança i caritat: en el quadre dramàtic del Calvari, de la creu i del sepulcre, en el quadre dramàtic de la mort hi ha una gran esperança i sobretot hi ha fe, amor per aquest Jesús.

            Jesús ha ensenyat d’estimar a Josep, a les dones, als pocs que quedaven. Ha ensenyat a esperar; també davant de la mort ha ensenyat a creure que Déu es gran i misericordiós i no abandonarà el Fill seu darrere una pedra.

            ¿Seran aquests pocs deixebles, aquestes pobres dones, que es contraposaran a la conjuració de les espases i dels garrots, a la banda fàcil i l’odi envers un innocent? Aquest grup de deixebles no es contraposarà a ningú, sinó que amb fe, amb esperança, amb amor confiat en el Senyor anirà lluny, quan seran investits pel testimoniatge de la resurrecció. Es parteix d’una pregària pobra, una mica desesperada, d’un amor religiós i es troba, forta, la vida i el sentit de la vida. Aquesta és la nostra fe. Aquesta és la nostra petita experiència dels creients en les hores més fosques: l’experiència de demà, la de la Pasqua. Prop del cos del Senyor hi ha la vida, la nostra esperança, la deu, la font de l’amor. D’aquí no ens n’allunyarem.

            D’aquí se’n pot treure una mentalitat nova, es pot renovar un cor vell, sord en l’orgull, insensible, fred. D’aquí tothom en podrà partir amb una consciència nova: «És veritat: aquest era Fill de Déu, però era un de nosaltres».

Senyor,

concedeix-nos també a nosaltres

d’unir-nos als teus deixebles

prop de la teva creu

en el temps de la teva passió;

ajuda’ns a reconèixer-te

quan et trobem

sofrent, torturat, indefens;

fes que les paraules de la teva passió

ens obrin a l’amor

i a la fe en la teva resurrecció.