Evangeli segons sant Lluc - Les paraules de la Creu

Comparteix-Ho

I estació

La traïció i l’amistat (Lc 22, 14-38)

 

Quan va arribar l’hora, Jesús es posà a taula amb els apòstols i els digué: «Com desitjava menjar amb vosaltres aquest sopar pasqual abans de la meva passió! Perquè us asseguro que ja no el menjaré fins que la Pasqua trobi el seu compliment en el Regne de Déu». Llavors prengué una copa, digué l’acció de gràcies i afegí: «Preneu això i repartiu-vos-ho, perquè us asseguro que des d’ara ja no beuré més del fruit de la vinya fins que hauré arribat al Regne de Déu». Després prengué el pa, digué l’acció de gràcies, el partí i els el donà tot dient: «Això és el meu cos, entregat per vosaltres. Feu això, que és el meu memorial». I, havent sopat, féu igualment amb la copa, tot dient: «Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang, vessada per vosaltres. Però sapigueu que la mà del qui em traeix és a prop meu en aquesta taula. El Fill de l’home fa el seu camí, com havia estat fixat per endavant, però ai de l’home que el traeix!». Llavors començaren a preguntar-se els uns als altres quin d’ells seria capaç de fer una cosa així. Després hi hagué entre ells una discussió sobre quin havia de ser tingut pel més important. Jesús els digué: «Els reis de les nacions les dominen com si en fossin amos, i els qui tenen poder damunt d’elles es fan dir benefactors. Però vosaltres no heu d’actuar pas així: el més important entre vosaltres ha d’ocupar el lloc del més jove, i el qui mana, el lloc del qui serveix. Perquè ¿qui és més important, el qui seu a taula o el qui serveix? ¿No ho és el qui seu a taula? Doncs jo, enmig de vosaltres, sóc com el qui serveix. Vosaltres sou els qui heu perseverat amb mi en els moments de prova. I així com el meu Pare m’ha concedit la reialesa, jo també us la concedeixo a vosaltres: menjareu i beureu a la meva taula en el meu regne, us asseureu en trons i jutjareu les dotze tribus d’Israel.

Simó, Simó, mira que Satanàs us ha reclamat per sacsejar-vos com es garbella el blat, però jo he pregat per tu, perquè no defalleixi la teva fe. I tu, quan t’hauràs penedit, enforteix els teus germans». Pere li digué: «Senyor, estic disposat a anar amb tu a la presó i a la mort!» Però Jesús li respongué: «T’ho asseguro, Pere: avui no cantarà el gall que no hagis negat tres vegades que em coneixes». Després digué: «Quan us vaig enviar sense bossa ni sarró ni sandàlies ¿us va faltar alguna cosa?». Li respongueren: «No res». Ell els digué: «Doncs ara, el qui tingui una bossa, que la prengui, i que faci el mateix el qui tingui una bossa, que la prengui, i que faci el mateix el qui tingui un sarró. I el qui no tingui espasa, que es vengui el mantell i se’n compri una. Perquè us asseguro que s’ha de complir en mi allò que està escrit: He estat comptat entre els malfactors. Tot el que es refereix a mi s’està complint». Ells digueren: «Senyor, aquí hi ha dues espases». Ell els respongué : «Ja n’hi ha prou!».

 

            «Com desitjava menjar amb vosaltres aquest sopar pasqual abans de la meva Passió!». Aquestes paraules de Jesús arriben fins a nosaltres i expliquen, potser, per què a vegades, en la nostra vida, ens hem reunit en la seva taula. No pas per mereixement, ni per recursos, ni per capacitats, sinó per un ardent desig del Senyor mateix. Ha desitjat ardentment sopar amb els seus. És ell qui ha volgut no estar sol en aquesta taula. És paradoxal, però és exactament així. Mentre molts de nosaltres s’avergonyirien de declarar que no volen quedar-se sols, Jesús, que ho pot tot, no amaga aquest desig seu. Així, la seva invitació ha arribat fins a nosaltres.

            Es va asseure a taula amb tots, també amb aquell qui el traïa. Prengué el pa, donà gràcies, els el donà i féu el mateix amb el calze. Estaven junts per viure la Pasqua i Jesús parlava perquè comprenguessin el gran do del sopar amb ell. La seva paraula els va afectar, els va trasbalsar i començaren a interrogar-se entre ells. La paraula de Jesús fa que la comunitat s’interrogui al voltant de la taula. La paraula del Senyor entra fins al fons del cor i de la vida. Ens fa contemporanis del que es va esdevenir al voltant d’aquella taula i de la passió del Senyor. Sovint ens trasbalsa  d’ésser tant a prop d’ell. Quedem trasbalsats al costat d’aquest Senyor que a Jerusalem està vivint la seva Pasqua. Aquest trasbalsament es manifesta també en el cansament de seguir-lo en aquestes hores, quan el seu ensenyament és cada vegada menys fet de paraules i cada vegada més de vida viscuda per ell mateix.  Per això, davant dels comportaments dels deixebles, Jesús esclata amb un: «Ja n’hi ha prou!»

            ¿Per què? Aquells deixebles, tot i ésser a prop, tot i haver escoltat tantes vegades la seva paraula, no entenien el que li estava passant. El seu cor estava com endurit: no aconseguien comprendre o potser no volien comprendre. Jesús els havia cridat a prop seu, al voltant de la taula, per explicar el que estava passant. Una hora difícil, tràgica, l’hora en què ell passaria d’aquesta vida a la mort. Mirava, amb les seves paraules, d’explicar-los el sentit d’una hora dramàtica: «S’ha de complir en mi allò que està escrit: Ha estat comptat entre els malfactors. Tot el que es refereix a mi s’està complint».

            Estaven a prop seu, eren a taula amb ell, però estaven lluny i no entenien res. Se li van acostar i li van dir: «Aquí hi ha dues espases». Es volien defensar en el cas que hagués estat necessari. Aquell «prou» expressa el sentiment de Jesús davant dels seus que no aconseguien encara comprendre què significava ésser deixebles. És un clam que arriba fins a nosaltres. Expressa l’amor d’un mestre humiliat per la incomprensió del seu llarg ensenyament. Expressa el dolor d’un amic que en realitat no se sent comprès.

            No sabem quan els deixebles havien comprat les espases, ni on les havien guardades, ni si les portaven a les seves alforges des de Galilea, per si de cas hagués calgut defensar-se. El fet, inquietant, és que hi ha espases amagades a les alforges, en el cor, en la vida dels deixebles. Aquestes espases són certament un signe de desconfiança i de la violència que persisteix en el seu cor. Manifesten la desconfiança en la paraula del Senyor, única espasa veritable dels creients. D’altra banda, entre els deixebles hi ha sovint manifestacions d’ira i de baralles.

            De fet, a taula es van començar a discutir sobre qui havia d’ésser considerat el més gran. El Senyor els digué: «Vosaltres no heu d’actuar pas així». Quan es comencen a discutir sobre qui pot ésser considerat el més gran és la prova, si cal, que els deixebles no han entès gens de qui estan al costat. «Jo, enmig de vosaltres, sóc om el qui serveix», diu Jesús. En canvi, els reis de les nacions i aquells qui tenen el poder són anomenats benefactors, hi ha el perill que serveixin de model per als deixebles. La discussió és una manera de girar-se d’esquena al Senyor i de no adonar-se que ell és enmig de nosaltres com aquell qui ha parat la taula, qui ha rentat els peus als amics. ¿Per què discutiu d’aquesta manera? «Jo, enmig de vosaltres, sóc com el qui serveix». Però els deixebles discuteixen entre ells.

            Simó Pere se sent fort, es creu que pot actuar per si sol. El Senyor li havia parlat perquè, després d’ésser sacsejat com el gra, la seva fe no defallís. «Estic disposat a anar amb tu a la presó i a la mort!», digué l’apòstol. Mentre Pere parla així, és totalment víctima del seu coratge i del seu sentit personal. «T’ho asseguro, Pere, avui no cantarà el gall que no hagis negat tres vegades que em coneixes», li replica Jesús. Simó Pere no accepta de passar a través de les seves febleses i el seu pecat («Satanàs us ha reclamat») per poder després adonar-se’n i finalment confirmar els seus germans. El deixeble madur és aquell qui passa a través de la feblesa i l’encontre amb la força  del mal. Però Simó Pere respon: «Senyor, estic disposat a anar amb tu a la presó i a la mort».

            No comprenen el Senyor, perquè no són prou pobres i simples per escoltar la seva paraula: hi ha d’afegir alguna cosa, l’han de discutir. Enmig d’ells hi ha també l’ombra de Judes. Seu a la mateixa taula. Qui és Judes? Sembla l’expressió rude del mal, algú que per trenta monedes es ven el Senyor. Aquell diner és una compensació bruta, indigna d’ésser conservada en el tresor del temple. En la nostra perspectiva la seva traïció sembla tan vulgar que és estúpida, sense motiu i sense profit. Judes, en realitat, porta a les últimes conseqüències un clima de desconfiança i d’engany que s’havia creat entre els deixebles: «Hi hagué entre ells una discussió sobre quin havia de ser tingut pel més important». Judes raona a partir del desig d’ésser considerat el més important, de sortir de les dificultats i de la insatisfacció vencent sobre els altres. Judes manifesta el desig de prevaler sobre els altres, el plaer de rebaixar els altres, el disgust d’ésser com els altres. Quan surt del lloc on estaven reunits al voltant de la taula amb Jesús, es deixa anar al desig de viure finalment per si mateix cercant el seu interès costi el que costi. Judes, no hi ha per què negar-ho, té fins i tot ganes de matar. Aquest rancor assassí ens el fa semblar llunyà, diferent. Però no és tan diferent com això. Hi ha ganes d’eliminar el que se’ns oposa o que ens inquieta, també en persones corrents. En molts existeixen aquestes ganes d’eliminar els altres, si bé controlades o camuflades.

            Aquest desig d’eliminar una persona tan bona pot semblar pervers. És la voluntat de mostrar-se a si mateix i al món que no hi ha persones millors que nosaltres. No és estrany. Existeix també en el món, en la ciutat, en la família, en les cases, en el treball i hi és també, dissortadament, en les experiències religioses. Hi és en la vida. Creix, a vegades impensadament, i s’alia amb molts rancors i pors. Esdevé odi de grup que manifesta la seva raó d’existir contra els altres. Certament, no és un desig, normalment, tan violent com el de Judes. Fins i tot qui és feble a vegades té dintre seu un desig de fer mal, d’humiliar el qui és millor, d’apagar els testimoniatges. Això es veu en la multitud.

 

II estació

Dormir compadint-se un mateix (Lc 22, 39-46)

 

Llavors sortí i se’n va anar, com de costum, a la muntanya de les Oliveres. El seguiren també els deixebles. Arribat al lloc, els digué: «Pregueu demanant de no caure en la temptació». Després se separà d’ells cosa d’un tret de pedra, s’agenollà i pregava dient : «Pare, si ho vols, aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva». Llavors se li va aparèixer un àngel del cel que el confortava. Ple d’angoixa, pregava més intensament, i la seva suor semblava com gotes de sang que caiguessin fins a terra. Quan s’aixecà de la pregària, anà cap als deixebles i els va trobar adormits de la tristor. Els digué: «Per què dormiu? Aixequeu-vos i pregueu, per no caure en la temptació».

 

«Per què dormiu?» preguntà Jesús. Per què dormien dalt de la muntanya de les Oliveres, on Jesús havia anat amb ells, com de costum? Havia parlat llargament del que estava a punt de passar: «Tot el que es refereix a mi s’està complint». Després havia insistit novament: «Pregueu per no caure en temptació». Però els deixebles s’havien adormit. En aquella situació tan tensa, s’havien separat d’ell i s’havien refugiat en el son, presos per la tristesa. L’havien deixat sol, creient-se per part seva sols, presoners d’una situació difícil. No havien comprès la seva paraula i el que estava passant. Ja coneixem l’escena. Ells dormien i ell pregava atrapat per l’angoixa. Pregava intensament i deia: «Pare, si ho vols, aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva». Era la pregària d’un condemnat a mort, d’un home que espera la seva hora i sent propera la fi. Però sap que no ha estat oblidat pel Pare i se li adreça.

            Justament a prop de la Muntanya de les Oliveres, hi passa la carretera que va a Jerusalem a Jericó. Potser tirant per aquell camí, ni que fos de nit, Jesús hauria pogut salvar la seva vida. Potser amb aquelles dues espases que li havien ofert els deixebles hauria pogut defensar-se dels lladres i dels bandolers que infestaven el camí entre Jericó i Jerusalem, on el bon Samarità havia passat i havia trobat un home mig mort. Però Jesús no emprèn aquell camí. S’atura en aquell turó, cobert d’oliveres, des d’on es veu Jerusalem i des d’on se sent el rumor de la ciutat.

            Prega tot sol. No té armes ni es troba acompanyat. Sembla abandonat de tothom, fins d’aquells que semblen més propers. Sembla abandonat als homes. Veient-lo així, és realment un home abandonat. Però hi ha un senyal d’afecte per aquell home que prega. Només se li va aparèixer un àngel del cel per confortar-lo. Era la resposta de Déu a la seva pregària. Només Déu no l’abandonaria en el seu camí dolorós. És la manifestació de la bondat de Déu i de la seva misericòrdia fidel. Però l’aparició d’aquell àngel és una acusació silenciosa per a tota dona i per a tot home: no es va trobar ningú que el consolés. Va venir un àngel del cel. Els seus deixebles, en canvi, presos per ells mateixos, se sentien més sofrents, més febles, més pobres que Jesús i es compadien d’ells mateixos. Aquesta és la seva tristesa. Quan comences a compadir-te de tu mateix, t’oblides d’aquells qui sofreixen, que estan malalts, sols, que esperen l’hora dramàtica de la pròpia mort. Per què dormiu? És una pregunta que se’ns adreça també a nosaltres, deixebles de Jesús en aquest darrer temps. És una pregunta que ens és adreçada pel Senyor, que ens desvetlla i ens diu: «Aixequeu-vos i pregueu, per no caure en la temptació». El mestre, tot i ésser presa d’un gran dolor, no n’és presoner. De fet continua parlant als seus deixebles. «Aixequeu-vos i pregueu, per no caure en la temptació». Ell s’ha aixecat i està pregant.

 

III estació

Una violència contagiosa (Lc 22,47-53)

 

Encara ell parlava quan es va presentar un grup de gent: l’anomenat Judes, un dels Dotze, anava al davant d’ells i s’acostà a Jesús per besar-lo. Jesús li digué: «Judes, ¿amb un bes traeixes el Fill de l’home?» Els qui eren al voltant de Jesús, en veure el que estava a punt de passar, digueren : «Senyor, ¿ataquem amb l’espasa?» I un d’ells va donar un cop d’espasa al criat del gran sacerdot i li tallà l’orella dreta. Però Jesús va dir: «Deixeu-los fer!» I tocant-li l’orella el va guarir. Després Jesús digué als grans sacerdots, als caps de la guàrdia del temple i als notables que havien vingut per detenir-lo: «Heu sortit armats amb espases i garrots, com si fos un bandoler. Mentre era amb vosaltres al temple cada dia, no vau gosar agafar-me. Però ara és la vostra hora: l’hora del poder de les tenebres».

 

            Desarmat per opció, rebutjant les armes, també la d’un dels qui eren amb ell, Jesús s’adreça als armats que han vingut a prendre’l amb espases i garrots com es va contra un malfactor. La violència es desencadena. No es pot negar, hi ha violència en tot home. Com més l’home és indefens, més la violència es desencadena contra ell i sembla que el venci. Hi ha moments en la història dels homes, però sobretot dels pobles, en què sembla que venci la violència. Hi ha moments també en la història de Jesús en què sembla que venci la violència. ¿No convé de respondre amb la violència?

            «Ara és la vostra hora – diu Jesús -: l’hora del poder de les tenebres». És l’hora de la victòria de la violència i del mal. I tanmateix en els ulls, en el cor d’aquest home hi ha una força profunda. És la força del qui sap que aquesta no és l’última hora, que hi haurà una altra hora, no tan fosca, l’hora que el Pare ha preparat. Els  seus ulls veuen amb la fe una hora diferent. El seu cor creu en una hora diferent, aquella hora que els homes no li poden garantir, que l’espasa no li pot donar, però que només Déu pot donar-li. En aquella hora les espases callaran, els garrots seran llançats lluny i resplendirà la llum de Déu. Però per ara és fosc. És l’hora del «poder de les tenebres». En aquesta hora, Jesús és un homenet sol i abandonat a les mans del armats. No ens ha estat donat de saber què tenia al cor. Estava confiant en el Senyor com la seva única defensa. Potser les paraules del salm 34 (v.7) ho poden expressar: «El Senyor escolta el pobre que l’invoca, i el salva de tots els perills».

            Jesús esperava que els seus deixebles no es dispersarien durant la seva passió, davant del seu arrest. Però ben aviat –encara estava parlant- veié com la violència els agafava. No només el cas de Judes, un dels Dotze, que traeix el Fill de l’home amb un bes. Sinó sobretot aquells que estaven amb ell, que li preguntaren: «Senyor, ataquem amb l’espasa?» Finalment també un d’ells, sense esperar la seva resposta va tallar l’orella dreta al criat del gran sacerdot. Els deixebles no podien acceptar una renúncia tan clara a l’ús de la força. No aconseguien acceptar aquella hora. No podien comprendre perquè no havien pregat, no havien escoltat, perquè havien estat al costat del Senyor con si haguessin estat al costat d’ells mateixos. L’havien seguit, li havien estat a prop, però en el fons n’eren lluny amb el cor.

            Jesús va dir de nou «Ja n’hi ha prou!». I des d’aquell moment, va quedar completament en mans d’aquells qui havien vingut a detenir-lo. Era una colla de gent de Jerusalem: sacerdots, caps de les guàrdies del temple i ancians. Havien vingut amb espases i garrots tal com se surt a l’encontre d’un malfactor. Tampoc ells no havien comprès que Jesús no utilitzaria mai l’espasa per defensar-se. No havien comprès que l’havien d’haver cercat entre les oliveres, com s’empaita un home que fuig, amb espases i garrots, com quan es persegueix un malfactor que s’amaga. Jesús estava enmig d’ells al temple predicant, però ells havien vingut de nit a arrestar-lo, com per atrapar un bandit o un violent, indefens mentre dorm. Però el van trobar despert que pregava i desarmat que parlava amb els seus deixebles.

 

IV estació

La història de Pere (Lc 22,54-62)

El van agafar, doncs, i se’l van endur a la casa del gran sacerdot. Pere seguia de lluny. Van encendre foc al mig del pati, s’hi assegueren al voltant, i Pere es va asseure entre ells. Una criada el veié assegut vora el foc i, després de mirar-se’l fixament, va dir: «Aquest home també hi anava, amb ell». Però ell ho negà: «No, dona; no el conec de res». Poc després, un altre el va veure i digué: «Tu també ets d’ells». Pere contestà: «No, home; no ho sóc pas». Cosa d’una hora més tard, un altre s’hi entossudí: «És veritat, aquest també era amb ell; si fins i tot és galileu!» Però Pere va replicar: «No, home; no sé de què parles». A l’instant, mentre encara ell parlava, va cantar un gall. Llavors el Senyor va girar-se i mirà Pere; i Pere es recordà de les paraules que el Senyor li havia dit: «Abans que avui canti el gall, m’hauràs negat tres vegades». I així que va ser fora, va plorar amargament.

 

            Si un consol hi ha per Jesús, durant la passió, és girar els ulls un moment i veure que Pere es recorda de les paraules que ell havia dit. Aquest consol es produeix a casa del gran sacerdot, al mig del pati. Pere seguia Jesús des de lluny i era just que el seguís així perquè estava lluny. Jesús es girà i va veure Pere, se’l mirà i Pere, en trobar-se amb la mirada del Senyor, es recordà de la seva força orgullosa i una mica ridícula: s’havia declarat poc abans «disposat a anar a la presó», «disposat a morir». Potser Pere era una d’aquells que colpí el criat del gran sacerdot. Però ¿què vol dir ésser forts, vèncer, ésser agressius, ésser prepotents, utilitzar l’espasa o ésser violents?

            Vegem ara com Pere s’esglaia de les paraules d’una criada que li diu: «Tu eres amb ell». I també un altre que va dir: «Tu eres un d’ells». I encara un altre que va dir: «També era amb ell; si fins i tot és galileu». N’hi va haver prou amb aquestes afirmacions perquè Pere respongués esverat: «Home, no sé de què parles». I un gall va cantar, com el Senyor havia dit.

            El deixeble es posa a prop del Senyor quan plora amargament com Pere, perquè s’adona de com està de separat d’ell. El deixeble del Senyor és gran en la seva feblesa. És gran quan es deixa tocar per la mirada del Senyor i per les seves paraules. És un veritable deixeble quan es recorda de les paraules que el Senyor ha dit. La fe fa plorar. Les llàgrimes no semblen cap gest de coratge però són una expressió de fe, una petició de perdó. Amb les llàgrimes refloreix la fe en Pere.

            Pere és un de nosaltres amb les seves exageracions, la seva confiança en ell mateix i en la força. Però és també un de nosaltres amb el seu record de les paraules de Jesús, les seves llàgrimes.

 

V estació

Un condemnat, torturat com tants d’altres (Lc 22,63-65)

 

Mentrestant, els homes que custodiaven Jesús l’escarnien i li pegaven. Van tapar-li la cara i li preguntaven: «Fes de profeta! Endevina qui t’ha pegat!» I deien moltes més injúries contra ell.

 

            Aquella nit Jesús va ésser torturat, escarnit, pegat. Li van tapar els ulls talment que no sabia ni tant sols qui el pegava. Se’l passejaven: «Endevina qui t’ha pegat?». Llançaven contra ell molts d’altres insults. Aquella nit, amb els ulls tapats en una presó, va ésser per a Jesús del tot igual a les de tants altres condemnats. Llegir aquest Evangeli, per a nosaltres, és recordar-nos d’aquest poble immens de sofrents, de torturats, d’empresonats, d’abandonats. Per a nosaltres, que dormim a causa de la tristesa, és un fer-nos memòria. El millor dels homes, el Senyor Jesús, el més gran dels homes, ha estat un empresonat, un abandonat, un torturat.

            Aleshores va compartir la nit llarga i fosca de molts malalts, abandonats de molts presoners. En el curs dels dies de la seva vida, va predicar per alliberar els presoners i guarir els malalts. Al final Jesús ha anul·lat tota distància de tots aquells sofrents, a base de situar-se entre els més desgraciats alhora que era anorreada tota la seva dignitat. El seu sofriment el lliga a la cadena ininterrompuda dels torturats i dels condemnats llançats a la foscor absoluta i al dolor.

 

VI estació

Déu: mort per una llei religiosa (Lc 22,66-23,25)

 

En fer-se de dia, es va reunir el consell del Sanedrí del poble, grans sacerdots i mestres de la Llei. Llavors van fer comparèixer Jesús a la sessió del consell i li digueren: «Si ets el Messies, digue’ns-ho». Ell els respongué: «Si us dic que sí, no em creureu, i si us faig preguntes, no em respondreu. Però des d’ara el Fill de l’home estarà assegut a la dreta de Déu totpoderós». Llavors tots van dir: «Per tant, tu ets el Fill de Déu!» Jesús els contestà: «Vosaltres mateixos dieu que ho sóc». Ells van dir «Per què necessitem el testimoni d’algú, si nosaltres mateixos acabem de sentir-lo dels seus propis llavis?».

            Aleshores es va aixecar tota l’assemblea i el dugueren a Pilat. Van començar així la seva acusació: «Hem trobat aquest home que esgarria el nostre poble, prohibeix de pagar tributs al Cèsar i diu que és el Messies, el rei». Pilat el va interrogar: «Tu ets el rei dels jueus?» Ell li respongué: «Tu ho dius». Pilat digué als grans sacerdots i a la gent: «No trobo res en aquest home per a poder-lo inculpar». Però ells insistien: «Revolta el poble amb les seves doctrines per tot el país dels jueus, des de Galilea, on va començar, fins aquí». Pilat, en sentir això, preguntà si aquell home era galileu. Quan va saber que pertanyia a la jurisdicció d’Herodes, que també es trobava aquells dies a Jerusalem, li va enviar Jesús. Herodes es va alegrar molt de veure’l. Feia temps que ho desitjava, perquè sentia parlar d’ell i esperava veure-li fer algun prodigi. L’anà interrogant llargament, però Jesús no li contestà res. Els grans sacerdots i els mestres de la Llei, que també hi eren presents, l’acusaven amb força. Finalment Herodes, amb la seva tropa, el menyspreà i, per escarnir-lo, li va posar un vestit llampant i el tornà a enviar a Pilat. Aquell mateix dia, Herodes i Pilat, que abans estaven renyits, es reconciliaren.

            Pilat va convocar els grans sacerdots, els altres dirigents i el poble, i els digué: «M’heu presentat aquest home com un que desencamina el poble. Jo he procedit a interrogar-lo davant vostre i no he trobat res en les vostres acusacions per a poder-lo inculpar; ni tampoc Herodes, que ens l’ha tornat a enviar. Per tant, no ha fet res que mereixi la pena de mort. El faré assotar per escarmentar-lo i el deixaré lliure». Llavors tots alhora es posaren a cridar: «Mata’l, aquest! Deixa’ns lliure Barrabàs!» Barrabàs estava empresonat per uns disturbis que hi havia hagut a la ciutat i per assassinat. Pilat tornà a parlar-los amb el desig de deixar lliure Jesús. Però ells cridaven: «Crucifica’l, crucifica’l!» Pilat els digué per tercera vegada: «Però, quin mal ha fet, aquest? Jo no he trobat que hagi comès res que mereixi la pena de mort. El faré assotar per escarmentar-lo i el deixaré lliure». Però ells insistien, demanant amb grans crits que el crucifiquessin. I la seva cridòria acabà per imposar-se. Pilat decidí de satisfer la seva petició: va deixar lliure l’home que era a la presó per disturbis i per assassinat, l’home que ells demanaven, i els va entregar Jesús, tal com ells volien.

 

            Hi ha tres palaus: el del sanedrí, on hi ha reunit el consell dels ancians del poble amb els grans sacerdots i els escribes; el palau de Pilat, i el d’Herodes. Són molt diferents entre ells com també els seus habitants. El sanedrí és el poder religiós. Pilat és el gran poder vencedor, que ve de Roma. Herodes és el poder d’un petit tirà de província. Pilat coneix el món, té dubtes i incerteses davant d’aquell home: és certament més matisat, més refinat que els altres jutges de Jesús. Herodes és groller, s’alegra de trobar Jesús, es vol divertir veient algun miracle, i al capdavall queda defraudat pel fet que Jesús no responguí res. El sanedrí que ha ordit la trama està amarat de fanatisme religiós: condemna Jesús per les seves paraules. De fet, va ésser condemnat per la seva mateixa paraula dita davant dels seus jutges.

            Tres poders, tres palaus: sanedrí, Pilat i Herodes, gent diferent, però una única solidaritat entre ells. Diu l’Evangeli: «Aquell mateix dia, Herodes i Pilat, que abans estaven renyits, es reconciliaren». Es van fer amics gràcies a la sang d’aquell just Jesús. Entre aquests palau, ¿on ens col·loquem nosaltres? Potser som aquella multitud que va victorejar el Senyor que entrava a Jerusalem però que ha desaparegut, que no l’ha acompanyat. Potser som els altres que van cridar «crucifica’l», sense comprendre tanmateix de qui s’estava parlant. És difícil de situar-se. Hi ha gent que es va associar a la sentència de mort contra Jesús sense entendre-hi res. Però ho deia tothom ¿per què no dir-ho? Tothom insistia ¿per què no unir-se a aquells crits? El poder fanàtic, el poder il·luminat, civil, el poder de província, tots els poders no van reconèixer Jesús, més encara es van fer amics d’enemics que eren.

            Aquesta és la història del procés de Jesús: un innocent que deia que era el Fill de l’Home que s’asseuria a la dreta de la potència de Déu. Va ésser condemnat sobre la base d’una llei religiosa. Va ésser torturat per la justícia injusta d’un tirà, Herodes. Va ésser condemnat per Pilat en nom de l’elaborat dret romà. Un innocent no va trobar justícia davant de tres tribunals.

            El pensament se’n va a molts que cerquen ajuda, justícia, que són portats d’una banda a l’altra en moltes parts del món. El pensament se’n va cap aquells qui exerceixen un poder, sovint com Herodes o pitjor, amb el fanatisme dels grans sacerdots, dels escribes i del sanedrí. En aquesta hora de lectura de la passió en què es veu com l’home, fill de Déu, és destruït, el pensament se’ns en va cap al sofriment de molts. Aquesta hora demana una mirada més comprensiva, més participativa, més bona , menys dura, no pas d’estranys, no com la de qui no es vol implicar, d’aquell qui no se sent cridat a la compassió i a la comprensió. Aquesta hora demana una presa de posició amb fe enfront de la força del mal que és en nosaltres i al nostre voltant.

            El de Jesús és un procés ràpid, perquè el volien matar ràpidament. Va ésser interrogat pel sanedrí, després per Pilat, i Pilat, en saber que era galileu i pertanyia a la jurisdicció d’Herodes, l’envià a Herodes, que es trobava aquells dies a Jerusalem per la festa de Pasqua. ¿Què va ésser l’acusació? Ésser el Crist, el salvador, que havia vingut justament per alliberar els homes de la seva presó, de la seva malaltia, del seu pecat, de les seves insensibilitats, de la seva violència: dir-se fill de Déu. «Tu ets el fill de Déu?» Jesús no va dir gaires paraules. Callava davant d’Herodes, però també davant de Pilat. Quan li va preguntar si era el rei dels jueus, només li va respondre: «Tu ho dius.» Pilat arribà a admetre que Jesús no tenia la culpa: «No trobo cap culpa en aquest home». Però el condemnaren perquè havia dit que era el Crist, el salvador, el fill de Déu.

            L’acusació és feta amb insistència però és molt simple: Jesús revolta el poble, ensenyant per tota la Judea, després d’haver començat des de la Galilea. És veritat que ha començat des de Galilea, ha arribat a Jerusalem, ha ensenyat per la Judea, però no revolta cap poble. Obre els cors i guareix els malalts. No és veritat que instigui el poble, com diuen, no és veritat que impideix de donar el tribut al Cèsar. És veritat que potser el poble el segueix com ovelles sense pastor que troben en ell un mestre. Jesús és innocent: no obstant ésser innocent, és castigat severament, per donar una mica la raó a l’odi de la majoria. I l’instrument és un veritable procés, ràpid, injust, però eficaç com la seva condemna.

            El clam de la multitud contra ell planteja encara una pregunta. ¿Per què la multitud odia tant aquell qui tant l’ha estimada? ¿Per què n’hi ha tants que no saben estimar qui els estima, i estimen el qui no els estima? ¿Per què a vegades estimem la nostra esclavitud i no estimem el qui ens estima? ¿Per què no donem el primer lloc en el nostre cor a aquell qui ens estima de debò?

 

VII estació

La creu de Jesús i de molts crucificats (Lc 23, 26-49)

 

Quan s’enduien Jesús, van agafar un tal Simó de Cirene, que venia del camp, i li carregaren la creu perquè la portés darrere d’ell. El seguia una gran gentada del poble; moltes dones feien mostres de dol i el planyien. Jesús es girà cap a elles i els digué: «Filles de Jerusalem, no ploreu per mi; ploreu més aviat per vosaltres mateixes i pels vostres fills. Perquè vénen dies que la gent dirà: “Sortoses les qui no tenen fills, les entranyes que no han engendrat i els pits que no han criat!” Llavors començaran a dir a les muntanyes: “Caieu damunt nostre”, i als turons: “Cobriu-nos!” Perquè si tracten així l’arbre verd, què serà del sec? »

            En portaven també dos més, que eren criminals, per executar-los amb ell. Quan arribaren a l’indret anomenat la Calavera, hi van crucificar Jesús amb els criminals, l’un a la dreta i l’altre a l’esquerra. Jesús deia: «Pare, perdona’ls, que no saben el que fan». Després es repartiren els seus vestits i se’ls jugaren als daus.

            El poble era allà, mirant-ho, però les autoritats se’n reien dient: «Ell, que va salvar-ne d’altres, que se salvi a si mateix, si és el Messies de Déu, l’elegit». També els soldats l’escarnien: se li acostaven per oferir-li vinagre i deien: «Si ets el rei dels jueus, salva’t a tu mateix!» Sobre d’ell hi ha havia un rètol que deia: «Aquest és el rei dels jueus».

            Un dels criminals penjats a la creu l’injuriava dient: «¿No ets el Messies? Doncs salva’t a tu mateix i a nosaltres!» Però l’altre, renyant-lo, li responia: «¿Tu tampoc no tens temor de Déu, tu que sofreixes la mateixa pena? I nosaltres sofrim justament, perquè rebem el que mereixen els nostres actes, però aquest no ha fet res de mal». I deia : «Jesús recorda’t de mi quan arribis al teu Regne». Jesús li digué: «T’ho asseguro: avui seràs amb mi al paradís».

            Era cap al migdia quan es va estendre per tota la terra una foscor que va durar fins a les tres de la tarda: el sol s’havia amagat. Llavors la cortina del santuari s’esquinçà pel mig. Jesús va cridar: «Pare, confio el meu alè a les teves mans». I havent dit això, va expirar.

            Quan el centurió veié el que havia passat, donava glòria a Déu i deia: «Realment, aquest home era innocent». Tota la gent que era present en aquell espectacle, després de veure el que havia passat, se’n tornaven donant-se cops al pit. Tots els seus coneguts i les dones que l’havien seguit des de Galilea es mantenien a distància mirant-s’ho.

 

Per a qui té el cor dur, per a qui està degradat en l’odi, en la por i en l’orgull, hi ha sempre l‘esperança de trobar el Senyor Jesús. Jesús no es desdiu mai de parlar, ni tan sols en l’hora de la seva mort. Jesús veu l’escena d’aquelles dones que es piquen el pit i que fan lamentacions sobre ell, que potser havien estat enmig de la multitud i potser havien unit les seves veus a tots els qui el condemnaven con a pobra gent que no saben què pensar. Jesús sofrent se’ls adreça: «No ploreu per mi; ploreu més aviat per vosaltres mateixes i pels vostres fills». És la invitació a cercar aquelles llàgrimes que han salvat Pere. És l’última paraula mentre se l’estan enduent, mentre queda al seu costat només un pobre desgraciat, Simó de Cirene, un camperol que no entén gran cosa de la vida, a qui han carregat a l’esquena la seva creu i que ha de patir, cansar-se, no se sap per què. Si n’és de trist, si n’és d’injust aquest món: que els caps l’escarneixin, que els soldats descarreguin sobre d’ell la seva frustració d’executors d’ordres, en terra estrangera, lluny de casa. Si n’és de trist que, a algú que no hi té res a veure, li carreguin un pes que no li pertoca! Però ell va assumir els pesos de tothom.

            Resseguim els gestos de la crucifixió. No sabem el que fan, però ho fan, decididament, ràpidament. Se l’emporten, li carreguen una creu perquè la porti. El porten fins al lloc anomenat la Calavera. Hi havia també dos malfactors. De fet, Jesús era considerat un malfactor. El crucifiquen entre dos malfactors, un a la dreta, l’altre a l’esquerra.

            No sabien el que es feien: destruïen l’esperança del món, mataven aquell que havia vingut a salvar, a parlar de l’Evangeli, aquell que havia vingut a ajudar els homes, a alliberar els presoners, a respondre a la pregària de molts, a curar els malalts. No sabien el que es feien, i tanmateix ho feien amb ran decisió. Ho feien perquè havien decidit no escoltar-lo, per tirar endavant violentament pel seu propi camí.

            Semblava el naufragi de la seva missió amb la fi dalt de la creu. Entre les últimes paraules de Jesús hi ha una pregària: «Pare, perdona’ls, que no saben el que fan». Jesús prega al Pare perquè només el Pare pot perdonar l’estupidesa i la violència amb què maten aquell que els estima. El crucificaren fora de Jerusalem, entre dos malfactors, en un lloc anomenat de la Calavera. El van comptar entre els malfactors. La sort d’aquest home bo, que estimava tothom, va ésser la d’un bandit, d’un malfactor. Mentre els reis i els caps de les nacions es fan anomenar benefactors, mentre la multitud diu la seva simpatia i la seva solidaritat per Barrabàs, Jesús és considerat més aviat com res de bo. D’ell s’ha escrit: «Tot ho ha fet bé». Però per això l’han crucificat i el seu nom ha d’ésser esborrat de la terra dels homes.

            La seva fi és tràgica, trista i dolorosa, fi de pobre, de condemnat, de perseguit, dalt de la creu entre dos bandits, potser dos assassins. ¿És la fi de l’Evangeli, de l’aventura de Jesús amb els homes, del gran somni d’un món divers? Però mentrestant, amb les últimes forces, Jesús pregava el Pare.

            Hi ha algunes paraules que impressionen: «Pare, perdona’ls, que no saben el que fan». Colpeixen un innocent i no saben el que fan. També els assassins del Fill de Déu poden ésser perdonats. Si poden ésser perdonats els assassins del Fill de Déu, tot assassí, tot delinqüent, petit o gran, tot pecador pot ésser perdonat.

            També nosaltres. També nosaltres hem de perdonar els altres i hem de fer per manera que el perdó creixi en el cor de molts. El perdó no és un regal que fas als altres. És un Evangeli, l’Evangeli de reconciliació perquè no es mori més d’aquesta manera. Jesús diu: «Perdona’ls, que no saben el que fan». Cal perdonar perquè aquesta violència no es desencadeni mai més així.

            Les últimes paraules de Jesús són les paraules de qui es confia al Pare: semblen les últimes paraules, però són el començament d’una vida nova. Són dites després d’un sí i després d’un no. El no és per a l’Evangeli d’aquest món: Salva’t tu mateix». No –diu el Senyor. És un no dit amb el seu silenci.

            El sí és per al dolor d’aquest món, per a un dels malfactors que li demana: «Recorda’t de mi». L’últim alè és per respondre sí a un d’aquests malfactors: «T’ho asseguro: avui seràs amb mi al paradís». I després en la gran fosca, des de migdia fins a les tres, Jesús digué: «Pare confio el meu alè a les teves mans».

            Aquesta escena en va torbar molts: va torbar el centurió, els coneguts i el poble que se’n tornaven cap a casa. Aquesta escena de l’Evangeli continua torbant. En havent dit això, va expirar. Es pensaven que s’havia acabat i que l’havien enllestit. L’havien temut, l’havien volgut matar, però no havien entès qui era. La proposta que li fan és el contrari de tota la seva vida («salva’t tu mateix»), el contrari de totes les seves paraules, de tot el seu camí fins als últims moments de Jerusalem, fins a aquells últims moments que nosaltres hem seguit: «Ell que va salvar-ne d’altres, que se salvi a si mateix», li diuen. Jesús no se salva a si mateix. Ha vingut a salvar els altres. Déu el salvarà, però ell no es defensa a si mateix.

            Si els homes, les dones, si nosaltres no aprenem de no cercar de salvar-nos a nosaltres mateixos costi el que costi, hi haurà sempre molts crucificats, molts torturats, hi haurà sempre una gran misèria i molt de pecat.

            Si cadascú no aprèn de no estimar la pròpia vida d’una manera violenta i espasmòdica, amb totes les pròpies forces, serà infeliç i farà infeliços els altres. Si els homes no aprenen de no estimar-se a si mateixos per damunt de tot, es quedaran sempre presoners d’aquest amor que és font de dolor per als altres i per a si mateix. Cal deixar-se salvar!

            Jesús resta dalt de la creu i potser algú, veient-lo, començant a escoltar l’Evangeli, pot comprendre com van comprendre bé el lladre «teòleg», aquell malfactor crucificat, que diu: «Senyor, recorda’t de mi quan arribaràs al teu Regne».

            Potser algú, veient aquest crucificat que no salva la pròpia vida, pot començar a comprendre. Com aquell centurió que veient aquell mort va dir: «Realment, aquest home era innocent». N’hi va haver algun, entre la multitud que havia acudit, que es va posar a rumiar sobre el que havia passat i rumiant va comprendre. Mentrestant els seus coneguts i les dones assistien de lluny a l’esdeveniment de la mort del Senyor Jesús dalt de la creu, a la mort d’un home que no es volia salvar a si mateix.

 

VIII estació

De la compassió, el do d’un futur (Lc 23, 50-56)

 

Hi havia un home bo i just que es deia Josep. Era membre del Sanedrí, però no havia donat suport a la seva decisió i actuació. Era natural d’Arimatea, una vila jueva, i esperava l’arribada del Regne de Déu. Aquest home anà a trobar Pilat per demanar-li el cos de Jesús. Va baixar-lo de la creu, l’embolcallà amb un llençol i el va dipositar en un sepulcre tallat a la roca, on encara no havien posat mai ningú. Era el capvespre del dia de la preparació, a punt de començar el dissabte. Les dones que havien acompanyat Jesús des de Galilea seguiren fins allà, van veure el sepulcre i com hi dipositaven el cos de Jesús. Després se’n tornaren, prepararen olis aromàtics i perfums, i durant el dissabte van observar el repòs que la Llei prescrivia.

           

Hi ha algú que s’apropa a Jesús quan és mort. Diríem que és massa tard quan s’apropa al seu cos apagat.

És Josep d’Arimatea, junt amb algunes dones. Van demanar el cos de Jesús. Josep d’Arimatea el va baixar de la creu, l’embolcallà amb un llençol, el diposità en una tomba nova, excavada a la roca. En aquesta tomba encara no hi havia estat dipositat ningú. Era el dia abans del dissabte. ¿Per què es quedaven allà? Josep d’Arimatea esperava el regne de Déu. Potser Josep i les dones es recordaven de la seva paraula, d’alguna paraula seva i esperaven alguna cosa.

Però, ¿què es pot esperar d’un mort? ¿Què es pot esperar d’un vençut? ¿Què es pot esperar d’un home que no ha estat capaç de salvar-se ni tan sols a si mateix?. No res, gairebé no res, diria tothom. I tanmateix la vida nova, la salvació, ve d’aquest cos mort, d’aquest cos crucificat.

Alguns se’n tornaren a casa, satisfets d’haver vençut. Alguns se’n tornaren a casa contents d’haver-lo escarnit. D’altres rumiaven sobre el que havia passat. Però alguns s’acostaren a aquest cos mort, van fer el que podien fer, és a dir gairebé no res. Un llençol per a un mort i una tomba, una mica d’aromes no es neguen a ningú. No es nega a ningú una tomba. Però la tomba vol dir també final, mort, que ja res no és possible.

Una persona bona i justa no s’adherí a la decisió de matar Jesús: d’aquesta no adhesió en va néixer un acte de compassió envers el mort, baixat de la creu, embolcallat en un llençol i dipositat en una tomba on no havia estat enterrat ningú. Del refús de la condemna en nasqué la pietat de les dones vingudes de Galilea, que seguien Josep amb el cos de Jesús i se’n tornaren per preparar aromes i olis perfumats.

Davant del sepulcre, davant del dolor d’aquest món, de la mort, del son dels deixebles, de les grans planúries de sofriment i de mort, de la violència estúpida, queda la fe en les paraules de Jesús que es confiava al Pare: «Ja resplendien les llums del dissabte»: no eren potser només les d’una ciutat que es prepara per al gran dia del repós, sinó també les d’una hora nova, d’un dia nou. Davant de les planúries del dolor, del sepulcre i dels sepulcres, qui no s’adhereix a la decisió de matar no és cridat només a plorar, sinó a creure, a pregar, a esperar en una hora diversa.

            Les paraules de la pregària, certament, són poques, difícils per a un cor trasbalsat, poc capaç d’interrogar-se o d’escoltar. Però el Senyor ha ensenyat els seus a pregar. Que la memòria de les paraules del Senyor acompanyi el camí, les jornades, la pregària, l’interrogar-se, cap el dia de la Resurrecció.

 

Senyor,

que fores abandonat pels teus deixebles,

condemnat per jutges injustos,

renegat per una turba dèbil,

concedeix-nos a nosaltres

que escoltem l’Evangeli de la teva passió

de renovar el nostre cor,

d’obrir-nos a la teva paraula,

de no viure per salvar-nos nosaltres mateixos.

Amén.