Evangeli segons sant Joan - Les paraules de la Creu

Comparteix-Ho

I estació

La força dèbil de Jesús (Jo 18,1-11)

Després de dir això, Jesús va sortir amb els seus deixebles cap a l'altra banda del torrent de Cedró. Allà hi havia un hort, i Jesús hi entrà amb els seus deixebles. Judes, el qui el traïa, coneixia també aquell indret, perquè Jesús s'hi havia reunit sovint amb els seus deixebles. Judes, doncs, s'endugué la cohort de soldats romans i alguns guardes del temple que els grans sacerdots i els fariseus li havien posat a disposició, i va arribar a l'hort. Venien amb llanternes i torxes, tots armats. Jesús, que sabia tot el que li havia de passar, surt fora i els pregunta: «Qui busqueu?» Li respongueren: «Jesús de Natzaret». Els diu: «Sóc jo». També hi havia amb ells Judes, el qui el traïa. Així que Jesús digué: «Sóc jo», retrocediren i caigueren per terra. Jesús tornà a preguntar-los: «Qui busqueu?» Li digueren: «Jesús de Natzaret». Ell respongué: «Ja us he dit que sóc jo. Però si em busqueu a mi, deixeu que aquests se'n vagin». S'havien de complir les paraules que Jesús havia dit: «Dels qui m'has donat, no n'he perdut ni un de sol». Llavors Simó Pere es va treure una espasa que portava i d'un cop tallà l'orella dreta al criat del gran sacerdot. Aquell criat es deia Malcus. Jesús digué a Pere: «Guarda't l'espasa a la beina; ¿no he de beure la copa que el Pare m'ha donat?».

 

            La violència és una manera molt corrent i sempre de moda, malgrat el pas dels segles, per resoldre les situacions difícils. Força de les paraules, força de les mans, força del diner. Paraules gruixudes, espasa, poder econòmic.

I tanmateix darrere aquesta força, la verbal, la física, s’hi amaga al fons una gran feblesa. Jesús, en canvi, demana als seus deixebles radicalment una altra cosa. Els invita a anar amb ell a fora, a camp obert, sota el cel, en un hort, una mena de jardí de fàcil accés. No era cap lloc particularment protegit; qualsevol, si volia, hi podia arribar: també el traïdor, els soldats, els guàrdies.

            Viure com a deixebles amb Jesús vol dir sortir del propi món, del propi ambient tancat i anar a cel obert amb ell. És aquí on ell, indefens, pregunta a  qui arriba de nit, amenaçador: «Qui busqueu?» No s’amaga. Ni tan sols de qui el vol prendre i emportar-se’l amb la força. S’ofereix espontàniament a aquells qui van a arrestar-lo. Ell havia dit: «si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra. Al qui et vulgui posar un plet per quedar-se el teu vestit, dóna-li també el mantell. Si algú t’obliga a portar una càrrega durant una milla, acompanya’l dues milles» (Mt 5,39-41). Jesús es deixa portar a judici i els segueix mentre el forcen a anar amb ells.

            «Qui busqueu?» -els pregunta. «Jesús de Natzaret» -responen. I Jesús: «Sóc jo». Així que va dir: «Sóc jo», el destacament de soldats i de la guàrdia es feren enrere i caigueren. Hi havia alguna cosa forta en la resposta de Jesús, molt més forta que l’agressivitat d’ells i les seves armes. Dalt de la muntanya de l’Horeb, Déu havia dit: «Jo sóc aquell qui sóc». Ara de nou a la vora del torrent de Cedró, en un jardí , Jesús diu: «Sóc jo». A aquells agressius, caiguts per terra, Jesús els preguntà de nou: «Qui busqueu?». Respongueren de nou: «Jesús de Natzaret». I ell: «Ja us he dit que sóc jo». En la feblesa de Jesús hi ha amagada una gran força, talment que guàrdies i soldats cauen davant d’ell. I tanmateix és un home sense cap defensa, que cau en mans d’aquella gent. Sembla que es concreti allò que l’apòstol Pau mateix ha viscut: «Quan sóc feble és quan sóc realment fort» (2C 12,10). Tot això passa al defora, davant d’un grup tant nombrós com per ésser una petita multitud. ¿Com es pot mantenir la comunitat dels amics de Jesús enmig d’una turba hostil, amb garrots a la mà, mentre el mestre no s’hi oposa ni tan sols amb una paraula forta o un gest esclatant? ¿Com es fa per resistir sense la protecció de les institucions, del poder? ¿Com es pot resistir a la llarga, a camp obert?.

            I tanmateix –i això es veu en l’Evangeli- Jesús es preocupa dels seus amics, que es troben entremig de la turba hostil. Diu als soldats i als guàrdies: «Si em busqueu a mi, deixeu que aquests se’n vagin». Jesús no es desinteressa dels seus deixebles, més encara, cerca precisament de defensar-los al moment que estan a punt d’arrestar-lo. Poc abans, sempre en l’Evangeli de Joan, Jesús havia pregat així al Pare: «Mentre era amb ells, jo els guardava en el teu nom, els que tu m’has donat. No et demano que els treguis del món, sinó que els preservis del maligne». (Jo 17,12 i 15).

            Amb tot, Simó Pere no se sent prou protegit pel Senyor i per les seves paraules. Si els altres ataquen amb les armes, ¿per què no s’ha de respondre amb les armes? Així Pere es tragué l’espasa i colpí el criat del gran sacerdot, que es deia Malcus. Va mostrar que era un home de coratge. Jesús li havia semblat massa condescendent davant la força de les armes i de la prepotència. ¿Però això és el coratge del cristià? Pere, limitant-nos a la història de la passió, no sembla gaire coratjós amb la seva negació. Un moment de coratge violent no fa Pere ni coratjós ni fidel. A Jesús no se’l defensa a base d’obrir noves ferides. A l’home no se’l defensa a base de ferir altres homes. Les paraules de Jesús a Pere són un testament comprometedor per a tots els seus deixebles: «Guarda’t l’espasa a la beina». Al deixeble temptat de cedir al culte de la força o de la violència, Jesús, resplendent en la seva feblesa, li diu: «Guarda’t l’espasa a la beina».

 

II estació

De la força a la por, de l’orgull a la feblesa (Jo 18,12-27)

Llavors la cohort romana, amb el tribú que la comandava i els guardes dels jueus, van agafar Jesús i el van lligar, i el dugueren primer a casa d'Annàs, que era sogre de Caifàs, el gran sacerdot d'aquell any. Caifàs era el qui havia donat als jueus aquest consell: «Val més que un sol home mori pel poble». Simó Pere i un altre deixeble seguien Jesús. Aquell deixeble, que era conegut del gran sacerdot, va entrar amb Jesús al pati de la casa del gran sacerdot. Pere s’havia quedat fora, a la porta. Però l'altre deixeble, conegut del gran sacerdot, va sortir fora, parlà amb la portera i féu entrar Pere. La criada que feia de portera digué llavors a Pere: «¿Vols dir que tu no ets també deixeble d'aquest home?» Ell respongué: «No, no ho sóc pas». Com que feia fred, els criats i els guardes del temple havien preparat brases i s'estaven allà, escalfant-se. Pere també s'escalfava amb ells. Mentrestant, el gran sacerdot va interrogar Jesús sobre els seus deixebles i sobre la seva doctrina. Jesús li contestà: «Jo he parlat al món obertament. Sempre ensenyava a les sinagogues i al temple, on es reuneixen tots els jueus. Mai no he dit res d'amagat. Per què em preguntes a mi? Pregunta als qui m'escoltaven quines coses els deia; ells saben el que he dit». Així que Jesús hagué parlat, un dels guardes que eren allà li va pegar una bufetada dient: «¿És aquesta la manera de contestar al gran sacerdot?» Jesús li respongué: «Si he parlat malament, digues en què, però si he parlat com cal, per què em pegues?» Llavors Annàs l’envià lligat a casa de Caifàs, el gran sacerdot. Mentrestant Simó Pere s'estava allà dret, escalfant-se. Li digueren: «¿Vols dir que tu no ets també deixeble d'ell?» Ell ho negà: «No, no ho sóc pas.» Un dels criats del gran sacerdot, parent d'aquell a qui Pere havia tallat l'orella, li digué: «Però si jo t'he vist a l'hort amb ell!» Pere tornà a negar-ho, i a l'instant el gall cantà.

 

            Estem davant de dues històries paral·leles: la de Jesús en mans dels grans sacerdots Annàs i Caifàs. I la de Simó Pere, que segueix des de lluny.

            Jesús va ésser detingut pel destacament dels guàrdies, el van lligar, el van conduir primer a casa d’Annàs, sogre del gran sacerdot Caifàs. Després el van interrogar, el van bufetejar per una resposta que van considerar arrogant, i el van enviar de nou de casa d’Annàs a casa de Caifàs, sempre lligat. És la història dramàtica d’un home que comença a recórrer el pendís d’un condemnat a mort. És paradoxal, però els seus jutges miren de fer per manera que ell mateix els doni les proves de la seva culpabilitat.

            Jesús, feble i lligat, no cedeix a la desesperació, que a vegades fa tornar agressius o altres vegades servils. Aquells qui l’interroguen tenen el poder de fer-lo morir. Però Jesús respon amb serenor. Creu en les paraules: «Jo he parlat al món obertament. Sempre ensenyava a les sinagogues i al temple, on es reuneixen tots els jueus». I després de la bufetada del guàrdia, Jesús respon: «Si he parlat malament, digues en què, però si he parlat com cal, per què em pegues?». ¿Per què es pega i no es parla? Darrere de la violència hi ha amagats el refús i la por de les paraules.

            Hi ha després la història de Simó Pere que es desenrotlla paral·lela a la de Jesús: és l’afer d’un home que compta amb la pròpia força fins al punt d’ésser violent. És un deixeble tan convençut d’ell mateix que no accepta d’ésser contradit, ni tan sols per Jesús. Però el veiem fora de la porta, que segueix Jesús a distància. És un home que té fred en el cos i fred dintre: està preocupat per ell mateix, té por, és presa d’una tristesa barrejada amb son. El drama principal és el de Jesús, però Simó Pere no pot no pensar en el propi drama. No pot no pensar en el risc de resultar implicat, acusat de complicitat, i en la fallida d’un somni. I tanmateix no renuncia a seguir Jesús junt amb un altre deixeble.

            El fort Pere s’espanta per una jove portera que li havia preguntat: «¿Tu també ets deixeble d’aquest home?» Pere s’havia tret l’espasa i havia colpit un criat del gran sacerdot. S’havia mostrat coratjós. Però després el veiem en tota la seva feblesa, mentre és a la porta, fora del pati del gran sacerdot. Sembla que es vulgui mantenir a distància per no implicar-se massa. Després l’altre deixeble el fa entrar. Pere té molt fred i s’escalfa a la vora del foc. És un home afeblit que mira d’estar a prop del foc encès. En realitat, no resisteix les preguntes que l’envolten: «¿Vols dir que tu no ets també deixeble d’ell?» i «Però si jo t’he vist a l’hort amb ell!». Per a ell, és instintiu de trair, mentre pensa que és massa feble per fer altrament. La commiseració per ell mateix i la por el dominen. Nega tres vegades.

            No cal gaire estona per mesurar el pas sobtat de la força a la por, de l’orgull a la feblesa. És la història d’un home que, després d’haver tornat l’espasa a la beina, segueix amb molta distància. No així l’altre deixeble. Potser es tracta d’aquell deixeble que l’evangelista anomena «el deixeble que Jesús estimava», ell mateix al capdavall, Joan. Aquest «altre deixeble» no s’acontenta amb quedar-se a fora. Vol seguir Jesús fins al pati i s’aprofita de la seva coneixença amb el gran sacerdot. No vol ni tan sols que Pere es quedi fora i fa per manera, parlant amb la portera, que l’apòstol pugui entrar.

 

III estació

¿Per qui ens decantem ara? (Jo 18,28-40)

Després dugueren Jesús de casa de Caifàs al pretori. Era de bon matí. Però ells no van entrar dins el pretori, per no quedar impurs i poder menjar el sopar pasqual. Per això Pilat sortí a trobar-los fora del pretori i digué: «Quina acusació porteu contra aquest home?» Ells li contestaren: «Si aquest no fos un criminal, no te l'hauríem entregat. Pilat els replicà: «Emporteu-vos-el vosaltres mateixos i judiqueu-lo d'acord amb la vostra Llei. Els jueus li respongueren: «A nosaltres no ens és permès d'executar ningú.» Calia que es complissin les paraules que Jesús havia dit, indicant com havia de morir. Llavors Pilat se’n tornà a l'interior del pretori, féu cridar Jesús i li digué: «¿Tu ets el rei dels jueus?» Jesús contestà: «¿Surt de tu, això que em preguntes, o bé d'altres t'ho han dit de mi?» Pilat replicà: «Que potser sóc jueu? Són el teu poble i els grans sacerdots els qui t'han posat a les meves mans. Què has fet?» Jesús contestà: «La meva reialesa no és d'aquest món. Si fos d'aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. Però la meva reialesa no és d’aquí». Pilat li digué: «Per tant, tu ets rei?» Jesús contestà: «Tu ho dius: jo sóc rei. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu». Li diu Pilat: «I què és la veritat?» Després de dir això, Pilat va sortir altra vegada a fora, on eren els jueus, i els digué: «Jo no li trobo res per a poder-lo inculpar. Però ja que teniu per costum que us deixi lliure algú en ocasió de la Pasqua, ¿voleu que us deixi lliure el rei dels jueus?» Ells van contestar cridant: «Aquest, no! Volem Barrabàs!» Barrabàs era un bandoler.

 

            Per una banda hi ha la força de l’Estat representat per Pilat, per l’altra la de la conjuració contra Jesús amb què els caps del poble en volen la mort. La força de la turba esdevé fanatisme i violència, quan crida: «Dónan’ns lliure Barrabàs!». Davant d’això, Jesús apareix en tota la seva feblesa. ¿Cal optar per ell? No és una pregunta gaire estranya. Els deixebles foren els primers de plantejar-se-la. És la pregunta que sorneguerament, sense ganes de confessar-nos-ho ni a nosaltres mateixos, és a la base dels nostres pensaments, dels raonaments que acompanyen els nostres projectes per a la vida. ¿Quines garanties ens dóna aquell feble per al present i al futur? ¿Quina és la seva força? ¿Quin és el seu regne?

            «La meva reialesa no és d’aquest món. Si fos d’aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. Però la meva reialesa no és d’aquí», respon Jesús al governador, i afegeix: «Jo sóc rei. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu», diu Jesús a Pilat que l’interroga. Hem de confessar que no són les paraules que voldríem que digués. No el salven, no donen a Pilat l’ocasió per salvar-lo, no ens tranquil·litzen ni tan sols a nosaltres.

            El regne de Jesús es configura d’una manera diversa del domini de Pilat. És íntimament diferent de l’autoritat de l’imperi romà. No té ni tan sols res a veure amb el poder més petit, però extremament concret, d’un grup de fanàtics que són l’esca d’una conjuració contra aquell home. Els seus servidors no combaten amb l’espasa: ha vingut per donar testimoniatge de la veritat i qualsevol que sigui de la veritat escolta la seva veu. Una reialesa ben estranya! És rei, és més que rei: les seves paraules i la seva presència somouen les profunditats de la història i de la humanitat, però això no és gaire evident immediatament. Aquesta reialesa no s’imposa amb l’evidència de la força, de la política, de les institucions. Als nostres ulls acostumats a l’exterioritat, a l’equilibri de la força, tot això no ens sembla cap garantia suficient, cap bon motiu per ésser entre els seus servidors.

            ¿Es pot ésser testimoni de la veritat d’un home tan feble en nom d’una reialesa tan fràgil? La multitud no té gaires dubtes. Sap per instint què compta i què serveix. Està contra Jesús. Són una colla de desgraciats. No obtindran la victòria sobre els romans, però es troben més bé quan diuen «no» a Jesús i quan en lloc seu escullen Barrabàs, un bandoler, un fanàtic que creu en la violència.

            Rellegir aquesta pàgina de l’Evangeli planteja a tothom, amb una simplicitat esborronadora, una pregunta de fons: ¿Per qui ens decantem, ara? ¿Com sortir de la lògica de la multitud?.

 

IV estació

«Crucifica’l, crucifica’l» (Jo 19,1-16)

Llavors Pilat féu assotar Jesús. Els soldats li van posar al cap una corona d'espines que havien trenat i el cobriren amb un mantell de porpra. Se li acostaven i li deien: «Salve, rei dels jueus!» I li pegaven bufetades. Pilat tornà a sortir i els digué: «Ara us el trauré aquí fora, perquè sapigueu que no li trobo res per a poder-lo inculpar». Llavors sortí Jesús portant la corona d'espines i el mantell de porpra. Pilat els diu: «Aquí teniu l'home!» Quan els grans sacerdots i els guardes del temple el van veure, cridaren: «Crucifica'l, crucifica'l!» Pilat els diu: «Emporteu-vos-el vosaltres mateixos i crucifiqueu-lo, que jo no li trobo res per a poder-lo inculpar». Els jueus li contestaren: «Nosaltres tenim una Llei, i segons aquesta Llei ha de morir, perquè s'ha volgut fer Fill de Déu». Quan Pilat sentí aquestes paraules, va agafar molta por.  Va entrar altra vegada dins el pretori i preguntà a Jesús: «D'on ets, tu?» Però Jesús no li tornà contesta.  Llavors Pilat li diu: «¿A mi no em parles? ¿No saps que tinc poder per a deixar-te lliure o per a crucificar-te?» Jesús li respongué: «No tindries cap poder sobre mi si no l'haguessis rebut de dalt. Per això el qui m'ha entregat a tu és culpable d'un pecat més gran». Des d'aleshores, Pilat intentava de deixar-lo lliure. Però els jueus es posaren a cridar: «Si deixes lliure aquest home no et pots dir amic del Cèsar. Tothom qui es fa rei va en contra del Cèsar». Quan Pilat sentí aquestes paraules, dugué Jesús a fora i es va asseure al tribunal en el lloc anomenat l'Empedrat, en hebreu Gàbata.  Era el dia de la preparació de la Pasqua, cap al migdia. Pilat diu als jueus: «Aquí teniu el vostre rei». Ells cridaren: «Fora, fora, crucifica'l!» Pilat els diu: «¿Al vostre rei, haig de crucificar?» Els grans sacerdots respongueren: «No tenim cap altre rei fora del Cèsar». Llavors Pilat els el va entregar perquè fos crucificat.

           

            La història de Jesús es confon amb la de molts d’altres. No és gaire diferent de la de molts torturats que són a les presons escampades pel món: flagel·lats amb instruments de tortura i de dolor refinats o rudimentaris, destruïts humanament, humiliats, bufetejats, potser encara pitjor de com ho van fer a Jesús perquè hi ha un terrible i tràgic progrés en la manera de fer sofrir el homes. També avui són molts, massa, els homes que són tractats així. També al nostre temps hi ha massa odis que travessen la història. En molts llocs del món, els grans sacerdots i els guàrdies criden: «Crucifica’l, crucifica’l». Hi ha un poble enfurismat i fanàtic que crida també aquest: «Fora, fora, crucifica’l». Una multitud de polítics manipula aquests sentiments amb raonaments guerxos, tristos, però, al capdavall, eficaços: «Si deixes anar lliure aquest home no et pots dir amic del Cèsar. Tothom qui es fa rei va en contra del Cèsar».

            Davant d’això, no li vénen grans sentiments a Pilat. Emergeix l’home de la raó, per bé que esglaiada, el polític que ha de tenir en compte moltes pressions i diversos equilibris al mateix temps. Aquesta escena s’enllaça amb moltes tragèdies contemporànies: drames d’individus i de pobles sencers, de multituds enferotgides i de víctimes inermes, de raons complicades que resulten encara més intricades per l’acumulació de violència i de sang. En la faç de Jesús, com en dissolució, és possible de veure-hi moltes cares, molts mons, moltes presons, molts camps de concentració, totes les guerres.

 

V estació

Dalt del Gòlgota (Jo 19,17-22)

Prengueren, doncs, Jesús, i, portant-se ell mateix la creu, va sortir cap a l'indret anomenat «Lloc de la Calavera», que en hebreu es diu Gòlgota. Allà el crucificaren, juntament amb dos més, un a cada banda, i Jesús al mig. Pilat va fer escriure un rètol i el féu posar a la creu. Hi havia escrit: «Jesús de Natzaret, el rei dels jueus.» Molts dels jueus el van llegir, perquè l'indret on havia estat crucificat Jesús queia prop de la ciutat. El rètol era escrit en hebreu, en llatí i en grec. Però els grans sacerdots digueren a Pilat: «No hi escriguis: "El rei dels jueus." Posa-hi: "Aquest va dir: Jo sóc el rei dels jueus"». Pilat contestà: «El que he escrit, ja està escrit».

 

            Jesús va dir: «Que el vostre parlar sigui: sí, sí, no,no; la resta ve del dimoni». Quan Jesús parla en la seva vida pública, la seva és una paraula plena d’amor, de fe, d’humanitat. Però aquí calla. Calla en el seu gran dolor de crucificat. El crucificaren amb dos més, un a cada banda. Estava entremig d’ells, però no el coneixien. Jesús estava al mig, entre dos condemnats.

            Hi ha una altra manera de parlar, que és la de Pilat. Es basa en la tradició romana de govern i en la funció de la institució. És potent i impotent al mateix temps. Pilat arriba a fer gairebé un ús menyspreatiu de les paraules. No salva aquell home de la conjura que el vol mort, no està d’acord amb aquella violència inútil, no té simpatia per les autoritats dels jueus i menys encara per aquella multitud que crida. Aleshores fa escriure dalt de la creu: «Jesús de Natzaret, el rei dels jueus». Aconsegueix suscitar el despit dels grans sacerdots que li responen: «No hi escriguis: “El rei dels jueus”. Posa-hi: “Aquest va dir: Jo sóc el rei dels jueus”». Finalment Pilat pot fer valer el seu poder. Se sotmet  a la iniciativa dels sacerdots pel que fa a la sort de Jesús, però sobre les paraules de la condemna no transigeix. Es planta i reafirma la seva autoritat: «El que he escrit, ja està escrit».

            Jesús calla, tancat en el seu gran dolor. No és cap situació especial, sinó que és comuna a la de molts que sofreixen. En el silenci de Jesús, hi ha una gran esperança en el Pare. Però, al seu voltant, hi ha moltes paraules i moltes veus. Passa sovint que homes i dones, davant de l’autèntic sofriment, parlen i parlen massa, escampant paraules sense pietat que cobreixen el silenci o el lament dels qui sofreixen. Ho van escriure en hebreu, en llatí i en grec. Sembla que aquesta manera irrespectuosa de parlar sigui universal: en totes les llengües, en tot el món, en totes les mentalitats.

 

VI estació

Al costat de la creu (Jo 19,23-27)

Els soldats, quan hagueren crucificat Jesús, van agafar el seu mantell i en feren quatre parts, una per a cada soldat, i també prengueren la túnica. Però la túnica era sense costura, teixida d'una sola peça de dalt a baix, i es digueren entre ells: «No l'esquincem; sortegem-la a veure a qui toca». S’havia de complir allò que diu l'Escriptura: S'han repartit entre ells els meus vestits; s'han jugat als daus la meva roba. Això és el que van fer els soldats. Vora la creu de Jesús hi havia la seva mare i la germana de la seva mare, Maria, muller de Cleofàs, i Maria Magdalena. Quan Jesús veié la seva mare i, al costat d'ella, el deixeble que ell estimava, digué a la mare: «Dona, aquí tens el teu fill». Després digué al deixeble: «Aquí tens la teva mare». I d’aleshores ençà el deixeble la va acollir a casa seva.

 

A cadascú un tros: els soldats prengueren els seus vestits i en feren quatre parts, perquè eren quatre. Només la túnica sense costura, teixida tota d’una peça de dalt a baix, no se la van poder repartir. Però aquesta dificultat no els atura, no és prou perquè siguin menys rapaços. Aquell home és un condemnat a mor. Ja no en farà res de la túnica: Està esdevenint progressivament com tots els condemnats a mort, un ja-no-ésser-humà, un «home-mort-que-camina», com diuen als Estats Units per als condemnats a la pena capital. Llavors es juguen a sorts la túnica. La gent val pel que té. Quan ja no tens res, ja no ets res. Finalment li ho prenen tot, com en la macabra ritualitat dels camps d’extermini nazis, on fins i tot les perruques, les pròtesis, les sabates, tot era emmagatzemat, conservat, utilitzat.

            Hi ha un aferrissament del mal i una inutilitat del mal que s’afegeix al mal fins a esdevenir inquietant. ¿És possible que el món sigui tan lleig? ¿És possible que tanta gent sofreixi tant i tant? Els deixebles saben ara que l’espasa no serveix per aturar tot això. No tan sols perquè no dóna l’abast, sinó perquè ni tan sols no serveix. L’espasa afegeix violència a la violència. El que els deixebles poden fer, davant de la violència d’un mal que els sobrepassa, és estar al costat del qui sofreix: en els llocs de dolor, a les cruïlles del món, en els replecs de la vida i de la història, allà on quasi tothom es retreu. Estar al costat del que sofreix tal com «eren al peu de la creu la mare de Jesús i la germana de la seva mare, Maria, muller de Cleofàs, i Maria Magdalena... i el deixeble que ell estimava».

            Joan havia aconseguit arribar fins al peu de la creu. Igualment ho havien aconseguit també Maria i les altres dones. No es reparteixen els seus vestits, les seves coses, sinó que estan allà al voltant per captar les seves últimes paraules, mentre, potser, ja no pot ni adonar-se de la seva presència. Encara una vegada aquelles paraules, les últimes, que surten de la boca que sofreix, sofertes, pagades a un preu molt car, són una indicació preciosa per a aquella petita comunitat reunida als seus peus: «Dona, aquí tens el teu fill; fill, aquí tens la teva mare», diu Jesús. Nasqué, doncs, una nova família (la mare i Joan), dreta al peu de la creu.

            És una indicació per a nosaltres. Aquesta és la vida dels deixebles: no cal que ens aturem prop del foc per escalfar-nos, no ens podem aturar per lamentar-nos, plens de por, no cal que ens deixem prendre per la pròpia lògica de conservació, deixant que parli només Pilat i els grans sacerdots. Ens podem avançar i anar fins allà on Pilat, els grans sacerdots i els guàrdies no s’atreveixen a arribar: al peu de la creu. Ho ha comprès la seva mare, que està al costat del deixeble que Jesús estimava, el jove Joan, justament allà: al peu de la creu. Cal tenir el cor d’aquell deixeble i de Maria, per estar a prop de tants sofriments. Podem trobar, allà, al peu de la creu, aquella paraula que és a l’origen d’una nova família. No tot és mort, per més que Jesús estigui a punt de morir. La seva paraula dóna encara vida: «Dona, aquí tens el teu fill». Per a aquella dona i per a aquell fill, ni que sigui enmig del sofriment, reneix la vida.

 

VII estació

Tot s’ha complert (Jo 19,28-30)

Després d'això, Jesús, sabent que tot s'havia realitzat, perquè s'acabés de complir l'Escriptura, va dir: «Tinc set». Hi havia allà un gerro ple de vinagre. Van posar al capdamunt d'un manat d’hisop una esponja xopa d'aquell vinagre i la hi acostaren als llavis. Quan Jesús hagué pres el vinagre, va dir: «Tot s’ha complert». Llavors inclinà el cap i va lliurar l'esperit.

 

Jesús ha tingut set, ha sofert, ha estat insultat, ha estat abandonat. Ell és aquell mateix Senyor de qui diu el salm 50: «Si tenia fam no t’ho diria: és ben meu el món i tot el que s’hi mou». I tanmateix, dalt de la creu, crida: «Tinc set». És l’expressió del seu abaixament fins a haver de demanar per beure i a rebre el vinagre, al cim d’una canya. Però abans d’expirar, diu una paraula que no és la d’un vençut. És una paraula que sembla règia: «Tot s’ha complert». Aquell vençut, assedegat i humiliat, és el Senyor de la història, aquell qui s’ha ofert ell mateix pels seus amics en el món. En la confusió d’aquella vida i d’aquella gent que té al voltant, Jesús sap que tot s’ha complert. Tot s’ha complert: després d’aquestes paraules comença un temps diferent. És el «després»: «Vet aquí que les coses d’abans ja han passat». És una execució capital i una mort entre milions i milions en la història. Però aquesta condemna i aquesta fi inicien una era nova. Des de les vísceres de la història aquella llavor caiguda i aixafada continua donant fruits de vida. Al voltant resten el dolor, la set, el silenci i la injustícia, però la terra dels homes no queda abandonada. La llavor caiguda a terra dóna fruit.

 

VIII estació

Al peu de la creu (Jo 19,31-37)

Per als jueus era el dia de la preparació, i els cossos no es podien quedar a la creu durant el repòs del dissabte, més quan aquell dissabte era una diada solemníssima. Per això els jueus van demanar a Pilat que trenquessin les cames dels crucificats i traguessin els seus cossos.  Hi anaren, doncs, els soldats i van trencar les cames del primer i les de l'altre que havia estat crucificat amb Jesús. Quan arribaren a Jesús, es van adonar que ja era mort i no li trencaren les cames, però un dels soldats li traspassà el costat amb un cop de llança, i a l'instant en va sortir sang i aigua. El qui ho veié en dóna testimoni, i el seu testimoni és digne de crèdit. Ell mateix sap que diu la veritat, perquè també vosaltres cregueu. En efecte, tot això va succeir perquè s'havia de complir allò que diu l'Escriptura: No li han de trencar cap os. I en un altre lloc l'Escriptura diu: Miraran aquell que han traspassat.

 

L’exigència que els cossos no quedessin penjats a la creu és una història de crueltat: diuen que és per no ofendre el dissabte. Déu havia creat el dissabte per al repòs de l’home i aquí esdevé una hora robada a la vida, una ocasió de tortura i no de pietat. Però Jesús havia mort abans que els altres dos crucificats amb ell. La seva vida s’havia acabat ràpidament. Així i tot no estalviaren el seu cos. Colpiren el seu costat amb la llança i en sortí sang i aigua, com per revelar què hi havia dins d’aquell home. La sang que salva i l’aigua que neteja. El seu cos va ésser traspassat.

Aquestes paraules de la passió que ens passen pel davant esquincen una mica la nostra intimitat, revelant també allò que tenim dintre. L’ancià Simeó havia dit a Maria, a la presentació de Jesús al Temple: «A tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima». Aquestes paraules revelen d’una manera també dolorosa allò que hi ha en el nostre cor. Ens alliberen dels sentiments dolents o alienants i ens ajuden a retrobar les dimensions més veritables de la nostra existència.

Hi ha un deixeble que ha arribat fins al peu de la creu, ha vist i en dóna testimoniatge i el seu testimoniatge és veritable. Aquest deixeble no ha fugit, sinó que ha escollit la millor cosa, entre les moltes que eren possibles de viure. L’única. Ha seguit el camí de Jesús amb l’amor i no ha deixat que passessin els consells del propi temor. En l’amor es té menys por de perdre’s un mateix. Aquell deixeble ha traçat un camí que podem recórrer també nosaltres. És el camí que el portarà, després de la resurrecció, a arribar el primer al sepulcre: «Sap que diu la veritat perquè també vosaltres cregueu».

 

IX estació

A l’hora de la creu, sense càlculs (Jo 19,38-42)

Després d'això, Josep d'Arimatea, que era deixeble de Jesús però d'amagat per por dels jueus, va demanar a Pilat l'autorització per a treure el seu cos de la creu. Pilat hi va accedir. Josep, doncs, hi anà i va treure de la creu el cos de Jesús. També hi va anar Nicodem, el qui temps enrere havia visitat Jesús de nit, i portà una barreja de mirra i àloe, que pesava unes cent lliures. Llavors van prendre el cos de Jesús i l'amortallaren amb un llençol, juntament amb les espècies aromàtiques, tal com és costum d'enterrar entre els jueus. Hi havia un hort a l'indret on havien crucificat Jesús, i dintre l'hort un sepulcre nou, on encara no havia estat posat ningú. Com que per als jueus era el dia de la preparació, i el sepulcre es trobava a prop, van dipositar-hi Jesús.

 

«Després d’això»: «després comprendreu». S’obre el després. Ja no és l’abans, les coses d’abans han passat. Hi ha qui vol oblidar l’abans, més encara, hi ha qui amb la mort de Jesús s’ha pensat que tot s’havia acabat, tancant aquell incident de la història. Hi ha qui està torbat, esmorteït, i encara està sota del pes opressiu de l’abans, fet del record del mestre i de la vergonya del propi abandó. Però per a qui escolta comença el després. És una vida diferent que comença amb una petita pietat. En aquestes últimes pàgines de la passió segons Joan, no s’hi troben grans deixebles: n’hi ha dos de modestos. L’un és Josep d’Arimatea, deixeble d’amagat per por dels jueus: va tenir l’amor de demanar el cos de Jesús mort, desfigurat, per recompondre’l i donar-li sepultura. L’altre és Nicodem, que havia anat a trobar Jesús de nit, també ell perquè no el veiessin massa. No han brillat pel coratge. Més encara, en la vida d’abans de la mort de Jesús els va condicionar feixugament la por, el càlcul, els silencis, per més que estiguessin plens de bons sentiments i del desig sincer de veritat. Justament aquests dos deixebles calculen menys que els altres, a l’hora de la creu. Tenen menys por que els altres d’implicar-se amb Jesús, que ara certament no pot fer res d’útil per a ells.

            Josep i Nicodem pensen en el després, i no volen que es faci al mestre també aquest darrer afront, l’absència de pietat pel cos lacerat. Van a Jesús, al sepulcre, portant els olis i no les aspreses, portant els perfums i no les amargors. Són allà, davant d’ell, precisament per sortir de la por, del càlcul, de l’avarícia, de la saviesa dels qui han cregut conèixer la fe com Nicodem, i de l’avarícia dels qui han tingut por de perdre rang social com Josep d’Arimatea. Per més que sembli tard, per més que pesi el fet de no haver estat més a prop en els moments difícils, per més que la força del mal sigui gran, Josep d’Arimatea i Nicodem estan al davant del sepulcre de Jesús per prodigar perfums i tendresa. Potser el sepulcre de Jesús és menys lluny de nosaltres del que ens creiem: «el sepulcre es trobava a prop», diu l’evangelista.

 

O Senyor,

que no estimes la força de l’home,

la violència,

la potència d’aquest món,

accepta que estiguem a prop teu

com Josep d’Arimatea

i com Nicodem.

Perdona la nostra tebiesa,

omple la nostra distància,

perquè puguem compartir

l’amor de Maria, la teva mare,

i de l’apòstol Joan,

prop de la teva creu.

 

PREGÀRIA DE LA CREU

 

Oh Senyor,

que en la teva creu has salvat el món,

et confessem com l’amic

i l’alliberador dels homes.

malgrat la nostra misèria

i el nostre pecat,

no et trairem com Judes,

sinó que com el bon lladre et preguem:

recorda’t, Senyor de nosaltres en el teu regne!

No miris la nostra indignitat:

érem absents, llunyans,

oblidadissos, espantats

quan eres crucificat, abandonat,

sense consol.

Ensenya’ns, amb el teu amor eloqüent,

de seguir-te sempre pel teu camí,

per prendre amb tu

la creu del teu rescat.

Tu ets Déu

i vius i regnes,

amb el Pare totpoderós,

amb l’Esperit Sant que és amor,

ara i sempre,

pels segles dels segles.

Amén.