Record de Martin Luther King, assassinat el 1968 a Memphis en els Estats Units. Amb ell recordem a tots els qui tenen fam i set de justícia. Llegir més
Record de Martin Luther King, assassinat el 1968 a Memphis en els Estats Units. Amb ell recordem a tots els qui tenen fam i set de justícia.
Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Ezequiel 37,21-28
Després digues-los: "Això diu el Senyor Déu: Jo prendré els israelites d'entre les nacions on han anat, els aplegaré de pertot arreu i els faré tornar a la seva terra. Allí, a les muntanyes d'Israel, en faré un sol poble, i tindran tots un sol rei. No formaran ja dos pobles ni estaran dividits en dos reialmes. No tornaran a quedar impurs amb els seus ídols repugnants i detestables ni amb les seves infidelitats. Els alliberaré del seu pecat d'apostasia i els purificaré; llavors seran el meu poble i jo seré el seu Déu.
"El meu servent David regnarà damunt d'ells, tots tindran un sol pastor i seguiran els meus decrets, guardaran els meus preceptes i els posaran en pràctica. Habitaran el país que vaig donar a Jacob, el meu servent: ells, els seus fills i els fills dels seus fills habitaran per sempre allà on els seus pares havien habitat, i el meu servent David serà per sempre el seu príncep.
"Faré amb ells una aliança de pau, que serà perpètua. Els restabliré i els multiplicaré, i posaré per sempre enmig d'ells el meu santuari; tindré enmig d'ells el meu tabernacle, jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble. Quan el meu santuari serà entre ells per sempre, totes les nacions sabran que jo, el Senyor, santifico Israel."
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Estem al llindar de la Setmana Santa i la litúrgia ens fa escoltar, en la primera lectura de la missa, aquest passatge del profeta Ezequiel. El profeta vol restaurar el somni de la llibertat en el poble d'Israel anunciant l'alliberament que s'acosta. Ell, com sabem, realitza la seva missió a Babilònia entre els jueus exiliats. I els descriu allò que passarà per intervenció del Senyor. El profeta Ezequiel acaba de narrar l'extraordinària visió dels ossos secs que per obra de l'Esperit s'ajunten i tornen a la vida, subratllant així que, fins i tot en les condicions més dramàtiques, el Senyor pot fer renéixer una nova vida. És cert que la gent, allunyant-se del Senyor, experimenta l'amargura de la deportació i de l'exili. Però un cop comprèn que sense el Senyor resta entre els pobles més petits de la terra i a mercè dels pobles poderosos, Israel sent la necessitat de tornar al Senyor. I el Senyor pren la iniciativa i intervé per alliberar el seu poble de l'esclavitud. Enviarà al seu servent David perquè sigui l'únic pastor: "El meu servent David regnarà damunt d'ells, tots tindran un sol pastor i seguiran els meus decrets, guardaran els meus preceptes i els posaran en pràctica". Escoltant aquestes paraules en la vigília de la Setmana de la Passió, no podem deixar de veure en l'únic pastor el mateix Jesús que acompanyarem demà quan entra a la ciutat santa. Ell és el pastor que recull les ovelles, les condueix a pastures verdes i estableix per sempre una nova i eterna aliança entre el Pare del cel i el poble dels deixebles que ell ha reunit i continuarà reunint al llarg dels segles.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
