Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 18,23-28
Pau va passar algun temps a Antioquia. Després se'n va anar i recorregué successivament la regió de Galàcia i Frígia, enfortint tots els deixebles.
Un jueu d'origen alexandrí, que es deia Apol·ló, home eloqüent i versat en les Escriptures, va arribar a Efes. L'havien instruït en el Camí del Senyor, i parlava amb esperit fervent ensenyant amb exactitud tot el que es refereix a Jesús, encara que només coneixia el baptisme de Joan. Apol·ló es posà a parlar amb valentia a la sinagoga. Quan Priscil·la i Àquila el van sentir, el prengueren a part i li exposaren més exactament el Camí de Déu. Com que ell volia anar-se'n a Acaia, els germans el van animar a fer-ho, i van escriure als deixebles que li donessin acolliment. En arribar a Acaia, va ser una gran ajuda per als qui, per la gràcia de Déu, s'havien convertit a la fe: refutava públicament els jueus amb energia i demostrava amb les Escriptures que Jesús és el Messies.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquesta és l'única vegada que Apol·ló és citat al Fets dels Apòstols. Pau en parla a la primera Carta als Corintis, escrita a Efes durant el seu tercer viatge i després de l'activitat d'Apol·ló entre els cristians de Corint. El judici que Pau en fa a la Carta està en la mateixa línia del que es diu en aquest passatge dels Fets: Apol·ló és "un home eloqüent i versat en les Escriptures", i la seva activitat apostòlica "va ser una gran ajuda per als qui, per la gràcia de Déu, s'havien convertit a la fe". No obstant això, també sabem que Apol·ló era un motiu de preocupació per l'apòstol a causa de les dues faccions que havien sorgit entre els cristians de Corint, de les quals una es va posar al costat de Pau i l'altra al costat d'Apol·ló. L'apòstol, preocupat per l'esquinç que aquesta polarització podria produir en la comunitat cristiana, intervé amb decisió perquè no s'accentuï la divisió. Escriu als Corintis: "Què és Apol·ló? Què és Pau? Només són uns servidors que us han encaminat a creure, cada un segons allò que ha rebut del Senyor. Jo vaig plantar, Apol·ló va regar, però és Déu qui feia créixer" (1Co 3,5). És important comprendre la passió de Pau per la unitat de la comunitat cristiana. Ell, en la Carta, elogia la predicació d'Apol·ló, però adverteix els cristians que l'orgull, que sempre està a l'aguait en els cors dels creients, es converteix en un verí que divideix la comunitat i arriba a destruir-la. És significativa l'acció de Priscil·la i d'Aquila que acullen Apol·ló a casa seva i l'ajuden a comprendre millor el missatge de l'Evangeli. Cal participar en la vida comunitària per tal de comprendre la veritat profunda de l'Evangeli. No n'hi ha prou amb la simple doctrina o la capacitat dialèctica. Lluc, en aquest passatge, anomena a Priscil·la abans que a Aquila potser per destacar el treball pastoral de les dones en les comunitats paulines. És una indicació valuosa per a les comunitats cristianes d'avui.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
