L'Església bizantina venera avui sant Sabes (†532) "arximandrita de tots els eremites de Palestina". Llegir més
L'Església bizantina venera avui sant Sabes (†532) "arximandrita de tots els eremites de Palestina".
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 9,35-10,1.5-8
Jesús recorria totes les viles i pobles, ensenyant a les sinagogues, anunciant la bona nova del Regne i guarint malalties i xacres de tota mena.
En veure les multituds, se'n compadí, perquè estaven malmenades i abatudes, com ovelles sense pastor. Llavors diu als seus deixebles:
-La collita és abundant, però els segadors són pocs. Pregueu, doncs, a l'amo dels sembrats que enviï segadors als seus sembrats.
(Mc 3,13-19; Lc 6,14-16)
Jesús va cridar els seus dotze deixebles i els donà poder de treure els esperits malignes i de guarir malalties i xacres de tota mena.
Aquests dotze, Jesús els va enviar amb aquestes instruccions:
-No us encamineu a terra de pagans ni entreu en cap població samaritana. Aneu més aviat a les ovelles perdudes de la casa d'Israel. Pel camí prediqueu dient: "El Regne del cel és a prop." Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis. De franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jesús continua recorrent les ciutats i els pobles "anunciant la bona nova del Regne i guarint malalties i xacres de tota mena". Amb aquesta informació l'evangelista fa una síntesi de la missió de Jesús i ofereix, per tant, a la comunitat cristiana una visió clara de la seva missió. En aquesta síntesi cada paraula té la seva importància. Mateu a través d'elles mostra la motivació que mou Jesús en aquesta missió: la compassió. Jesús no obeeix una regla, un manament. Déu no vol marmessors. Vol gent compassiva. I per això Jesús es commou. La compassió evangèlica va més enllà d'una emoció humana. El terme grec original (splanghizomai) indica una emoció visceral, profunda. Aquesta compassió per les multituds abandonades i sense pastor, és la que mou Jesús a ser ell el pastor. I d'aquesta compassió neix la crida dels deixebles i la seva missió. Aquesta pàgina de l'evangeli qüestiona les comunitats cristianes sobre la seva compassió per les multituds d'avui, per les grans perifèries abandonades, pels pobres que creixen a tot arreu a causa de la pandèmia que ha colpit el món sencer. Quan el papa Francesc demana a l'Església una conversió missionera, pretén recuperar la força d'aquesta compassió que ens empeny a sortir al carrer, a no quedar-nos tranquils a casa nostra. I encara més avui que la collita és realment abundant. La desproporció entre la collita que és gran i el reduït nombre de segadors és prou evident i preocupant. Jesús exhorta els seus deixebles -també els d'avui- a invocar el Pare perquè envií segadors als sembrats. Ell mateix n'escull dotze entre els deixebles, tants com les tribus d'Israel, perquè ningú resti privat de l'Evangeli. I reben un poder real: el poder de canviar els cors, de vèncer el mal, de reunir i estimar els pobres, d'anticipar el Regne de Déu. Aquest és un poder que no prové dels diners, de les bosses, de les túniques, o de les coses de la terra, sinó de l'amor sense límits que Déu ha vessat en els seus cors, és a dir, la compassió divina. Jesús afegeix: "De franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc". Es tracta d'un mandat tan extraordinari com oposat a la mentalitat materialista del nostre temps. Els cristians són cridats a descobrir i a testimoniar la gratuïtat del do, que és part essencial de l'amor evangèlic. Aquesta primera missió que Mateu descriu és emblemàtica per a cada generació cristiana: no hi ha cap altra camí per als deixebles de Jesús
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
