Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 10,16-23
»Mireu, jo us envio com ovelles enmig de llops: sigueu astuts com les serps i innocents com els coloms.
»Aneu alerta amb la gent: per causa meva us portaran als tribunals i us assotaran a les sinagogues, i us conduiran davant els governadors i els reis perquè doneu testimoni davant d'ells i davant els pagans. Quan us hi portin no us preocupeu del que haureu de dir ni de com parlareu: en aquell moment direu allò que us serà inspirat, perquè no sereu vosaltres qui parlareu, sinó que l'Esperit del vostre Pare parlarà per mitjà vostre.
»Un germà portarà a la mort el seu germà, i un pare, el seu fill; els fills es rebel·laran contra els pares i els mataran. Tothom us odiarà per causa del meu nom. Però el qui es mantindrà ferm fins a la fi se salvarà. Quan us persegueixin en una població, fugiu cap a una altra. Us asseguro que no acabareu de recórrer totes les poblacions d'Israel abans que vingui el Fill de l'home.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jesús anuncia persecucions als seus apòstols. L'amor de l'Evangeli, l'amor totalment gratuït i sense cap reciprocitat, destorba l'obra del príncep d'aquest món, que és obra de divisió i de conflicte. Per això Jesús diu: «Us envio com ovelles enmig de llops». Les ovelles són sempre més dèbils que els llops, i semblen estar condemnades a perdre sempre. No obstant, aquest és el misteri de la missió de Jesús, que ha confiat a la seva Església. Andrea Santoro, assassinat a Turquia, deia: «L'avantatge de nosaltres els cristians en creure en un Déu desarmat, en un Crist que convida a estimar els enemics, a servir per a ser «amo» de la casa, a fer-se el darrer per a ser el primer, en un evangeli que prohibeix l'odi, la ira, el judici, el domini, en un Déu que atrau amb l'amor i no domina amb el poder, és un avantatge per no perdre». I citava san Joan Crisòstom: Crist pastura anyells, no llops. Si ens fem anyells vencerem, si ens tornem llops perdrem. Precisament amb la humilitat i la senzillesa dels «coloms», els cristians s'oposen, amb les seves paraules i la seva conducta, al món egoista i el posen de manifest. D'aquí neix la persecució i el sofriment, l'intent d'eliminar els autèntics testimonis de la fe. Per a nosaltres que vivim en el tercer mil·lenni, es tracta d'aprendre de l'Evangeli a distingir quan ja no és possible arribar a comprometre's amb un món que vol ofegar la Paraula de Déu, fent callar aquells que en són els seus testimonis. Davant determinades injustícies, davant l'escàndol del sofriment dels més febles, de l'eliminació de la vida, de les ferides d'un món cada vegada més dividit entre molts pobres i pocs rics, el deixeble, tot i sabent que es trobarà amb oposicions, no pot callar i deixar d'anunciar amb la seva vida que és fill de Déu i no d'aquest món. Som encoratjats i consolats per les paraules de Jesús en l'Evangeli d'avui: «el qui es mantindrà ferm fins a la fi se salvarà».
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
