LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària per l'Església
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària per l'Església
Dijous 16 de maig


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Fets dels Apòstols 13,13-25

Pau i els seus companys es van embarcar a Pafos i es dirigiren a Perga de Pamfília. Joan, en canvi, se separà d'ells i se'n tornà a Jerusalem. Ells continuaren el seu viatge des de Perga i van arribar a Antioquia de Pisídia. El dissabte van entrar a la sinagoga i s'assegueren. Acabada la lectura de la Llei i dels Profetes, els caps de la sinagoga els van fer dur aquest missatge:
-Germans, si voleu adreçar una exhortació al poble, podeu parlar.
Aleshores Pau s'alçà, va fer senyal amb la mà per demanar silenci i digué:
-Israelites i tots els qui creieu en l'únic Déu, escolteu: El Déu d'aquest poble d'Israel escollí els nostres pares, va fer-ne un gran poble i, quan vivien com a immigrants al país d'Egipte, els en tragué amb la força del seu braç. Durant quaranta anys va tenir cura d'ells al desert i, després de destruir set nacions a la terra de Canaan, els donà en possessió el seu territori. Tot això va durar uns quatre-cents cinquanta anys. Després els donà jutges fins al temps del profeta Samuel. Aleshores van demanar un rei, i Déu els va donar Saül, fill de Quix, de la tribu de Benjamí, que va regnar quaranta anys. Després que hagué rebutjat Saül, Déu va fer que David fos el seu rei i, testimoniant a favor d'ell, digué:
"-M'he fixat en David, fill de Jessè, un home com el que desitja el meu cor, que realitzarà tot el que jo vull.
"De la descendència d'ell, Déu ha donat a Israel, tal com havia promès, un salvador, que és Jesús. Abans que ell arribés, Joan ja havia predicat a tot el poble d'Israel un baptisme de conversió. Joan, quan acabava el seu camí, deia:
"-Jo no sóc pas el qui vosaltres penseu. Després de mi ve aquell a qui no sóc digne de deslligar les sandàlies.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

El viatge dels deixebles, o més ben dit, de la Paraula de Déu, continua cap a Antioquia de Pisídia. I aquí, en la gran regió anomenada Àsia Menor i avui Turquia, Pau decideix comunicar l'Evangeli. I es determina en la seva elecció encara que provoqui una certa tensió fins al punt que Joan Marc es separa d'ell per tornar a Jerusalem. És una petita mostra de les tensions inevitables que sorgeixin dins de la comunitat, que no han de coartar ni molt menys aturar el zel missioner. Pau més endavant escriurà als colossencs que Joan Marc -evidentment reconciliat amb l'apòstol- es retroba amb ell i l'ajuda durant el seu empresonament (Col 4,10). Pau, quan arriba a la ciutat, es dirigeix de nou a la comunitat jueva i és convidat a parlar a la sinagoga durant la litúrgia del dissabte. I aquí l'apòstol pronuncia el seu primer gran discurs als jueus. Els Fets ja han relatat el discurs de Pere i el d'Esteve. Ara el qui predica l'Evangeli al món jueu és Pau. I ho fa reconeixent l'excel·lència de la vocació del poble d'Israel. Però és conscient -per la seva pròpia experiència personal- de la facilitat de deixar-se temptar per l'orgull de la pertinença, que fa insensibles a Déu i a la seva paraula. Pau escolta la lectura de la Llei i dels profetes com ho havia fet tantes vegades en la seva joventut. Però aquesta vegada ho fa com a deixeble de Jesús, i després d'un gran canvi interior. Ell sent la responsabilitat d'interpretar la història sencera de la relació entre Déu i el seu poble, des de la nova visió "cristiana" que l'ha transformat profundament. Es dirigeix amb respecte als oients, dient: "Israelites i tots els qui creieu en l'únic Déu". L'apòstol és conscient de la gravetat del moment i adopta l'actitud d'aquells que s'aturen per reflexionar sobre la història que el Senyor ha viscut i continua vivint amb el seu poble, per demostrar que havia arribat a la seva plenitud.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.