Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Gènesi 46,1-7.28-30
Israel va emprendre el camí amb tot el que posseïa en direcció a Beerxeba, on va oferir sacrificis al Déu del seu pare Isaac. Aquella nit, Déu va cridar Israel en una visió:
-Jacob! Jacob!
Ell va respondre:
-Aquí em tens.
Llavors li digué:
-Jo sóc Déu, el Déu del teu pare. No tinguis por de baixar a Egipte, perquè allà et convertiré en un gran poble. Jo mateix baixaré amb tu a Egipte i te'n faré tornar. I, quan moris, Josep et tancarà els ulls.
Jacob va sortir de Beerxeba. Els seus fills se'l van endur, amb les dones i les criatures, en els carros que el faraó els havia enviat per al viatge. Van prendre també els ramats i tots els béns que havien adquirit en el país de Canaan. Jacob va arribar a Egipte amb tots els seus descendents. Se'ls va endur tots cap a Egipte: fills i filles, néts i nétes.
Israel havia enviat Judà a dir a Josep que anés a trobar-lo a la regió de Goixen. Quan hi hagueren arribat, Josep va fer enganxar la seva carrossa i anà a Goixen a trobar el seu pare Israel. Quan va ser al seu davant, se li llançà al coll i va plorar una bona estona abraçat amb ell. Israel va dir a Josep:
-Ara ja em puc morir. T'he vist i sé que encara vius.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La llarga història de Josep, la història dels seus somnis vistos amb gelosia pels seus germans i motiu de reacció violència en contra seva, acaba amb el retrobament amb Jacob, el seu pare. Jacob, que vivia al país de Canaan, decideix d'anar-lo a veure abans de morir, i empren el viatge a Egipte. No vol morir sense tornar-lo a veure. Jacob porta amb ell tota la seva família, perquè tota ella es reconciliï amb el fill que havia estat venut als egipcis. La trobada amb ell és plena d'emoció, i Jacob es reconcilia amb tota la seva vida, fins al punt que exclama: "Ara ja em puc morir". La veritable aspiració de Jacob, la del poble de Déu, és que ningú es perdi. Per això es decideix a viatjar, tot i l'edat avançada, les dificultats i els perills, per retrobar el fill dels seus anhels. En veure'l compren que s'ha realitzat la benedicció de Déu. La gelosia violenta i assassina dels germans, causada per la seva predilecció vers el "somiador", era fruit del mal i el motiu que feia créixer els enfrontaments. Des de la visió del Senyor tot coopera amb el bé i el més gran és aquell que es fa esclau per nosaltres. Les diversitats, com els somnis de Josep, eren també una riquesa pels germans encara que no ho haguessin entès. En realitat s'hi havien oposat i fins havien acabat venent-lo. Els carismes de Josep no anaven dirigits a la divisió i molt menys a l'enfrontament. Al contrari, eren un do que havia rebut de Déu per al bé de tots. I així va ser en realitat.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
