Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Esdres 1,1-6
L'any primer del regnat de Cir, rei de Pèrsia, el Senyor va decidir de complir el que havia anunciat per boca de Jeremies. Va moure el cor de Cir, rei de Pèrsia, a promulgar per tot el seu imperi, de viva veu i per escrit, aquest edicte:
"Això fa saber Cir, rei de Pèrsia: El Senyor, Déu del cel, que ha posat a les meves mans tots els reialmes de la terra, m'ha encomanat que li edifiqui un temple a Jerusalem, al país de Judà. Tots aquells de vosaltres que pertanyen al seu poble -que el seu Déu sigui amb ells!-, que tornin a Jerusalem, al país de Judà, a construir el temple del Senyor, Déu d'Israel, que habita a Jerusalem. I arreu on hi hagi gent d'aquest poble, que la població del lloc on resideixen els ajudi amb plata, or, provisions i bestiar, a més d'ofrenes voluntàries per al temple del Déu que fa estada a Jerusalem."
Aleshores els caps de llinatge de les tribus de Judà i de Benjamí, els sacerdots i els levites es disposaren a partir. Eren tots aquells a qui Déu havia mogut el cor perquè tornessin a Jerusalem a reconstruir el seu temple, el temple del Senyor. Tots els seus veïns els van ajudar donant-los objectes de plata, or, provisions, bestiar i molts altres béns, a més de les ofrenes voluntàries per al temple.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La paraula del Senyor no es pronuncia en va. Aquesta realitat es constata al principi del llibre d'Esdres, que veu el compliment de la paraula profètica fins i tot a través de l'acció d'un rei estranger, Cir. Aquest rei es converteix en l'instrument en mans de Déu per alliberar el seu poble de l'exili perquè pugui tornar a Jerusalem i reconstruir el temple. Aquest rei dels perses havia conquerit Babilònia sotmetent l'antic imperi, responsable de la destrucció tant de Jerusalem com del temple, així com també de la deportació. Ja Isaïes havia vist en ell l'enviat de Déu: "Això diu el Senyor a Cir, el seu ungit, a qui ha donat la mà, per sotmetre-li les nacions i desarmar els reis..." (Is 45,1). Per això és presentat com l'elegit, el messies de Déu. El Senyor no limita la seva acció a Israel, sinó que l'estén a tots els pobles. La seva paraula realitza prodigis a través de qui ell vol. Deuria sorprendre als contemporanis del profeta, i també als lectors del llibre d'Esdres, veure en un rei estranger l'enviat del Déu d'Israel. L'objectiu fonamental que convocava a realitzar era la reconstrucció del temple de Jerusalem. El temple i la Torà, l'ensenyament diví, eren el cor de l'Israel de després de l'exili. En el temple es podia trobar el Senyor, dirigir-se a ell en la pregària, oferir els sacrificis. Israel, com també ens passa a nosaltres, necessitava un lloc concret on poder trobar el Senyor. En la casa de Déu cadascú, de manera personal i conjuntament amb la comunitat dels germans, pot recórrer al Senyor, invocar la seva misericòrdia i obtenir el perdó. Hi havia, per tant, una preocupació comuna pel temple en aquella comunitat exiliada. Tots donen objectes preciosos, perquè la presència de Déu és el més preciós que un home pot tenir. Per això la primera part del llibre tractarà del treball de reconstrucció.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
