Memòria dels sants Cosme i Damià, màrtirs sirians (+303). La tradició els recorda com a metges que guarien gratuïtament als malalts. Memòria especial dels qui es dediquen a la cura dels malalts. Llegir més
Memòria dels sants Cosme i Damià, màrtirs sirians (+303). La tradició els recorda com a metges que guarien gratuïtament als malalts. Memòria especial dels qui es dediquen a la cura dels malalts.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ageu 1,1-8
L'any segon del regnat de Darius, el dia primer del mes sisè, el Senyor, per mitjà del profeta Ageu, va comunicar la seva paraula al governador de Judà Zorobabel, fill de Xealtiel, i al gran sacerdot Jeixua, fill de Jossadac. Ageu els digué:
-Això diu el Senyor de l'univers: "Aquest poble assegura que encara no ha arribat el temps propici de reconstruir el temple del Senyor."
Però el Senyor, per mitjà del profeta Ageu, va comunicar la seva paraula i digué:
-Que potser us ha arribat a vosaltres el temps de viure a les vostres cases luxoses mentre aquest temple és una ruïna? Ara, doncs, això diu el Senyor de l'univers: "Reflexioneu sobre el que us passa! Heu sembrat molt i heu collit poc, mengeu i no quedeu tips, beveu i no us poseu alegres, us vestiu i no aneu prou abrigats, el jornal dels assalariats cau en bosses foradades."
"Això diu encara el Senyor de l'univers: "Reflexioneu sobre el que us passa! Aneu al bosc, porteu fusta i reconstruïu el temple. Jo m'hi complauré i en seré glorificat. Us ho dic jo, el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ageu és entre els profetes d'Israel, el que més insisteix sobre la reconstrucció del Temple. La seva profecia se situa en el 520 aC, mentre el Temple de Jerusalem és encara un munt de runes. Els jueus, si bé havien tornat ja de l'exili, no havien reconstruït encara el Temple. Durant sis mesos Ageu predica quasi exclusivament la necessitat de la seva reconstrucció. Cal tenir en compte que gran part de la gent es trobava en condicions d'extrema pobresa: la sequera havia arruïnat les collites (1,10-11), reduït la gent a passar fam (1,6), i provocat un avançament del desert sobre les terres agrícoles. I per si no n'hi hagués hagut prou, alguns anys abans l'hostilitat dels samaritans els havia dissuadit de l'intent de reconstruir el Temple (Esd 4, 4-5). D'altra banda, ¿per què haurien hagut de preocupar-se de la presència de Déu, quan la seva situació era marcada per una sort adversa i pel domini d'una potència estrangera? El profeta Ageu vol que el poble d'Israel reflexioni sobre la trista condició en què es troba: "Reflexioneu sobre el que us passa!" (1,5.7). La llunyania de Déu era en realitat la causa de la tragèdia que estava vivint. Era així llavors per al poble d'Israel, i ho segueix sent avui. Quantes vegades oblidem el Senyor per pensar només en nosaltres mateixos, tornant-nos així còmplices d'una vida trista per nosaltres i pels altres? Vénen a la memòria les paraules de Jesús: "busqueu primer el Regne de Déu i fer el que ell té per just, i tot això us ho donarà de més a més" (Mt 6,33). La recerca de Déu i de la seva justícia són el fonament d'una vida digna i solidària. Per a Ageu, la reconstrucció del Temple significava retornar el Senyor al centre, tant de la vida personal com de la vida del poble sencer. Finalment, la veu profètica va tenir efecte: Zorobabel, Josuè i el poble van netejar l'espai del Temple en el transcurs de tres setmanes, i el 21 de setembre, segons el relat del redactor d'Ageu (1,12-15), es van posar els fonaments del nou edifici (és el que es narra en els primers capítols del llibre d'Esdres). És una invitació dirigida també a nosaltres perquè netegem el cor de tants afanys que ens sobrecarreguen i el convertim en temple sant de Déu.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
