Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ageu 1,15-2,9
Era el dia vint-i-quatre del mes sisè de l'any segon del regnat de Darius.
El dia vint-i-u del mes setè, el Senyor va comunicar la seva paraula per mitjà del profeta Ageu. Digué:
-Parla al governador de Judà Zorobabel, fill de Xealtiel, al gran sacerdot Jeixua, fill de Jossadac, i a la resta del poble. Digues-los:
""¿Qui queda de vosaltres que hagi vist aquest temple en la seva antiga esplendor? I ara, com el veieu? Si es compara amb l'altre, sembla un no res! Però tu, Zorobabel, sigues ferm. Ho dic jo, el Senyor. Tu també sigues ferm, Jeixua, gran sacerdot, fill de Jossadac, i sigueu ferms tots vosaltres, habitants del país. Ho dic jo, el Senyor. Poseu-vos a la feina, que jo sóc amb vosaltres. Ho dic jo, el Senyor de l'univers. Que també així em vaig comprometre amb vosaltres quan vau sortir d'Egipte. El meu esperit és enmig vostre. No tingueu por!
"Això diu el Senyor de l'univers: Una vegada més, i serà aviat, jo faré tremolar el cel, la terra, el mar i els continents. Faré tremolar totes les nacions. Aquí hi afluirà el bo i millor de cada una i ompliré d'esplendor aquest temple. Us ho dic jo, el Senyor de l'univers. L'or i la plata són meus. Ho dic jo, el Senyor de l'univers. Així aquest últim temple serà més esplendorós que el primer. Us ho dic jo, el Senyor de l'univers. I, en aquest lloc, jo donaré la pau. Ho dic jo, el Senyor de l'univers."
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'exhortació del profeta a reconstruir el temple estava donant els seus fruits: el 17 d'octubre (2,1), és a dir, quatre setmanes després de posar els fonaments, com també assenyala el llibre d'Esdres (3,12-13), el nou temple s'està ja edificant. Però Ageu esmenta el dolor dels ancians en veure que el nou edifici no té res a veure (literalment "sembla un no res") amb l'anterior. En efecte, l'Arca, amb el seu propiciatori i els seus querubins, ja s'havia perdut, i amb ella les Taules de pedra, el vas amb el manà, la vara d'Aaró, els urim i tumim, el foc etern sobre l'altar: tot això havia desaparegut en l'holocaust babilònic, i les còpies que havien ocupat el seu lloc no tenien el mateix significat. El profeta, tanmateix, confirma que el Senyor, sobirà i guia de la història, pot manifestar-se de maneres encara impensades i desconegudes respecte a les del passat. I a un poble desanimat i afligit, el profeta presenta un futur més gran que el Temple, és a dir, la instauració del regne de Déu. És en aquest sentit que la Carta als Hebreus (12, 26) cita aquest passatge del profeta: "una vegada més, i serà aviat, jo faré tremolar el cel, la terra, el mar i els continents" (2,6). De fet, de la mateixa manera que Déu va fer tremolar la terra en temps de l'Èxode (Sl 114) i en els del Sinaí (Ex 19,18; Sl 68, 8; Jc 5,4-5), així també ara "una vegada més" farà tremolar el cosmos i conduirà totes les nacions a sadollar de glòria la seva casa, omplint-la amb els seus tresors més preuats (Is 60,4-7.13; 61, 6;45, 14; Ap 21,24). Ageu explica a Israel que, al final, tots els pobles es presentaran al Temple amb les seves ofrenes per al Senyor dels exèrcits. És la manifestació del reialme de Déu sobre la història. El profeta exhorta a recordar els prodigis que Déu ja ha realitzat i a dipositar novament la confiança en Ell. Tres vegades repeteix al poble del Senyor: "Sigues ferm", i després: "Poseu-vos a la feina!" (v.4). El sentit d'aquestes exhortacions l'expressa bé la decisió de Déu: "que jo sóc amb vosaltres... El meu esperit és enmig vostre" (vv. 4 i 5). Si per al poble l'obra a realitzar era l'edificació del Temple, per a nosaltres la invitació "poseu-vos a la feina!" significa gastar-se encara més generosament per a l'edificació de l'Església. Per als deixebles de Jesús el temple de Déu ja no és un edifici, és la comunitat cristiana erigida: "sobre el fonament dels apòstols i els profetes, que té el mateix Jesucrist per pedra angular" (Ef 2,20).
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
