Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Romans 7,18-25a
Sé que el bé no habita en mi, és a dir, en el meu cos. Veig que sóc capaç de voler el bé, però no de fer-lo: no faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria. Si faig, doncs, allò que no vull, és clar que no sóc jo qui ho fa, sinó el pecat que habita dintre meu. Em trobo, per tant, que voldria fer el bé, però alhora constato això: només sóc capaç de fer el mal. En el meu interior em deleixo per la llei de Déu, però veig en els membres del meu cos una altra llei que combat contra la llei de la meva raó: és la llei del pecat que porto en el meu cos i em té presoner. Que en sóc, de dissortat! ¿Qui m'alliberarà d'aquest cos que em duu a la mort? Déu, a qui dono gràcies per Jesucrist, Senyor nostre!
Em trobo, doncs, que amb la raó serveixo la llei de Déu; però, home feble com sóc, serveixo la llei del pecat.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
En aquest passatge de la Carta als Romans, l'apòstol Pau posa en estreta correlació Llei, pecat i mort. No es tracta d'una visió pessimista de l'apòstol. L'experiència que ell descriu l'entreveiem en la vida de cadascú de nosaltres: "Veig que sóc capaç de voler el bé, però no de fer-lo: no faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria" (v. 19). Sembla com si el jo no es reconegués en el propi comportament. Tanmateix, prendre consciència d'aquesta contradicció inserida en el més profund de la vida de cadascú significa acollir el nostre límit i la nostra finitud radical. Però és d'aquí que neix la pregària al Senyor perquè ens vingui a ajudar en la nostra debilitat. La primera lluita que el creient és cridat a combatre és justament la del seu interior, en el seu mateix cor, en la seva mateixa vida per tal que no prevalgui l'home carnal i creixi dia a dia l'home espiritual. La consciència de la pròpia debilitat ens mou a adreçar-nos a Déu que no deixa d'enviar la seva paraula i la seva ajuda a qui li demana amb fe. L'última pregunta: "Qui m'alliberarà d'aquest cos que em duu a la mort?" (v. 24) és una pregària angoixada al Senyor. L'apòstol, conscient de la seva debilitat, sap que només el Senyor pot salvar-lo de l'espiral del mal. I respon a la pregunta amb un acte de fe en Déu. Ell sap que Déu no l'abandona i li ho agraeix "per Jesucrist, Senyor nostre!" (v. 25).
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
