LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària amb Maria, mare del Senyor
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària amb Maria, mare del Senyor
Dimarts 19 de novembre


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

2n Macabeus 6,18-31

Entre els mestres de la Llei més notables hi havia Eleazar. Doncs bé, a aquest home d'edat avançada i de noble figura, li van obrir la boca per força i volien fer-li menjar carn de porc. Però ell s'estimà més una mort gloriosa que una vida ignominiosa, i s'avançà voluntàriament cap al suplici de l'esquarterament, després d'escopir el que tenia a la boca. Així va demostrar com cal rebutjar amb decisió allò que la Llei prohibeix de menjar, ni que sigui al preu de la pròpia vida.
Els encarregats d'aquell àpat sacrificial contrari a la Llei feia molts anys que coneixien Eleazar. Per això se l'endugueren a part i li aconsellaven que es fes portar carn que era permès de menjar segons la Llei, preparada expressament per a ell; ell només hauria de fer veure que se la menjava com si fos un bocí de carn de les víctimes sacrificades per ordre del rei: amb això s'estalviaria la mort i rebria el tracte humà que mereixia la vella amistat amb ells. Però Eleazar va prendre una noble decisió, digna dels seus anys, de la seva honorable ancianitat i dels seus venerables cabells que les fatigues havien tornat blancs; una decisió digna encara d'una conducta exemplar, observada des de la infantesa, i digna sobretot de la legislació santa, establerta pel mateix Déu. Va respondre que l'enviessin de pressa al país dels morts. I afegí:
-Un fingiment com aquest no és digne d'un home de la meva edat. Molts joves es pensarien que Eleazar, als seus noranta anys, ha adoptat els costums estrangers. Ells podrien esgarriar-se si jo m'avenia a aquesta simulació, tot plegat per assegurar-me una mica més de vida. Quina infàmia no deshonraria la meva ancianitat! I encara que momentàniament m'escapés del càstig dels homes, no m'escaparia, ni viu ni mort, de les mans del Totpoderós. Per això, si ara abandono com un valent aquesta vida, em mostraré digne de la meva vellesa, i hauré deixat als joves el noble exemple d'una mort voluntària i generosa, per les lleis sacrosantes.
Havent dit això, Eleazar se'n va anar cap al suplici sense vacil·lar. Les seves paraules van canviar en crueltat l'amabilitat que fins fa poc li mostraven els botxins. A aquests els semblava que parlar així era una insensatesa. Eleazar, a punt ja de morir sota els cops, deia entre gemecs:
-El Senyor ho coneix tot perfectament. Ell sap prou bé que, podent evitar la mort, ara pateixo en el meu cos el cruel suplici de la flagel·lació. Però en el meu esperit estic content de patir tot això per la veneració que li tinc.
Així se'n va anar Eleazar d'aquest món. La seva mort ha deixat tant als joves com a la majoria del seu poble un exemple d'heroisme i un record etern de virtut.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Eleazar és un mestre de la Llei del Senyor. Trencar la prohibició de menjar carn de porc, prescrita pel codi de puresa, tal com consta en el Llibre del Levític (11,7-8), és per a ell allunyar-se de la seva fe per adherir-se a pràctiques idòlatres. Per això, en lloc d'obeir l'ordre del rei de violar un manament de la Llei, prefereix la mort. S'inscriu així en l'estol dels creients màrtirs, dels qui estimen a Déu més que a la pròpia vida. Alguns Pares de l'Església han vist en Eleazar un proto-màrtir, abans de la vinguda de Crist, com ho serà el diaca Esteve en relació als màrtirs cristians. Eleazar en el seu discurs, manifesta la convicció de voler morir d'una manera digna de la seva edat per tal de deixar als joves un exemple: "Per això, si ara abandono com un valent aquesta vida, em mostraré digne de la meva vellesa, i hauré deixat als joves el noble exemple d'una mort voluntària i generosa, per les lleis sacrosantes." ( v. 27). Les seves paraules reflecteixen certament la fidelitat a la Llei, però sobretot la fe en el Senyor, de qui, "ni viu ni mort" escaparia. Mentre gemega, en plena tortura, es dirigeix a Déu, a aquell que "ho coneix tot perfectament (v. 30), al Senyor, que ho sap tot i és fidel als qui l'estimen. Qui no pensa com Déu no pot entendre el que viu i testimonia Eleazar: "Les seves paraules van canviar en crueltat l'amabilitat que fins fa poc li mostraven els botxins. A aquests els semblava que parlar així era una insensatesa" (v. 29). Cal no oblidar que un comportament heroic (en aquest sentit, d'insensatesa) és propi de la radicalitat de la fe cristiana, i ja era present en la tradició bíblica.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.