LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària de la santa creu
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària de la santa creu
Divendres 22 de novembre


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

1r Macabeus 4,36-37.52-59

Llavors Judes i els seus germans van dir:
-Ara que els nostres enemics han estat destrossats, pugem a purificar el santuari i tornem-lo a dedicar.
Concentrat tot l'exèrcit, pujaren a la muntanya de Sió. El dia vint-i-cinc del mes novè, que és el de quisleu, de l'any cent quaranta-vuit, els jueus es van llevar de bon matí per oferir, segons la Llei de Moisès, un sacrifici damunt el nou altar dels holocaustos que acabaven de construir. Exactament l'aniversari del dia que els pagans l'havien profanat, el van tornar a consagrar enmig de cants acompanyats de cítares, arpes i címbals. Tot el poble es va prosternar amb el front a terra, adorant i beneint Déu que els havia portat a la victòria. Durant vuit dies van celebrar la consagració de l'altar, oferint amb alegria holocaustos i sacrificis de comunió i de lloança.
Van ornamentar també la façana del temple amb corones d'or i amb petits escuts, van restaurar-ne les entrades i les dependències i les proveïren de portes. El poble respirava una immensa alegria. Per fi quedava enrere l'oprobi que els pagans els havien infligit.
Judes i els seus germans, amb tota l'assemblea d'Israel, van decidir de celebrar amb goig i alegria la consagració de l'altar cada any, a la mateixa època, durant vuit dies a comptar des del vint-i-cinc del mes de quisleu.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

El passatge forma part de la secció que relata les gestes de Judes Macabeu, marcades per sis anys de guerra contra els enemics interns i externs. Judes, tan bon punt entra a Jerusalem, vol purificar el temple profanat per pràctiques idòlatres, i restaurar el culte original. Però en arribar al temple es troben amb una situació dramàtica: "Allí van trobar el santuari devastat, l'altar profanat, les portes cremades. Als patis, els arbustos hi havien crescut com en un bosc o en una muntanya qualsevol. Les dependències del temple eren en ruïnes" (v. 38). L'autor sagrat fa esment de la tristesa i el dolor de tot el poble de Judà pel que van veure. Judes disposa que un grup dels seus controli la guarnició siriana atrinxerada a la ciutadella de la ciutat, mentre ell procurava per la purificació del Temple i la restauració del culte. La primera cosa a fer és destruir l'altar que els pagans havien modificat i se n'havien servit per celebrar "l'abominació devastadora" (1,54). Les pedres que havien estat profanats van ser posades en un lloc apartat a l'espera d'un profeta que resolgués la qüestió. No sempre es veu clar el que cal fer i pot ser convenient esperar que el Senyor inspiri paraules apropiades. En qualsevol cas, era urgent la reconstrucció del santuari. I es van posar a treballar immediatament per reconstruir l'altar, "com prescriu la Llei", és a dir, amb pedres no tallades, no treballades amb eines de ferro, perquè haurien profanat la pedra, tal com volia la llei mosaica (Ex 20,25). No es tractava simplement d'una restauració arquitectònica sinó de l'aliança, que havia de continuar sent viscuda amb fidelitat. Per això es va instituir la festa de la Dedicació, que es celebra cada any al desembre. És la festa de la que fa menció l'evangelista Joan (10,22), i els jueus la celebren encara avui dia amb el nom de Hanukkah, que significa, precisament, "dedicació".

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.