Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Nombres 21,4-9
Els israelites van partir del mont Or camí del Mar Roig, tot vorejant el territori d'Edom. Però, tot fent camí, el poble va acabar la paciència i parlava contra Déu i contra Moisès. Deia:
-Per què ens heu tret d'Egipte? ¿Per fer-nos morir al desert? Aquí no hi ha ni menjar ni aigua, i ens fa fàstic aquesta misèria d'aliment!
Llavors el Senyor va enviar contra el poble unes serps verinoses que els picaven, i van morir molts israelites. El poble anà a trobar Moisès per dir-li:
-Hem pecat parlant contra el Senyor i contra tu. Prega al Senyor que allunyi de nosaltres aquestes serps.
Moisès va intercedir a favor del poble, i el Senyor li respongué:
-Fes-te una imatge d'aquestes serps i posa-la dalt d'un estendard. Tothom qui hagi estat picat, si la mira, salvarà la vida.
Moisès va fer una serp d'aram i la posà dalt d'un estendard. Quan algú havia estat picat, mirava la serp d'aram i salvava la vida.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
El text del llibre dels Nombres narra un dels moments més crítics del camí del poble d'Israel en el desert. Exhausts a causa de la fatiga els israelites expressen el seu descontentament a Déu i a Moisès. Arriben a lamentar haver deixat l'esclavitud d'Egipte. La nostàlgia del passat sorgeix quan el somni s'esvaeix, quan es renuncia a la visió i al projecte al qual Déu ens crida a participar. I mentre ens tanquem en nosaltres mateixos, deixem que prevalguin la mesquinesa i la resignació. La nostàlgia pel passat i el lament prevalen sobre tot i contra tots. Llavors apareixen les serps verinoses que mosseguen i maten la gent. No és Déu qui envia les serps, nosaltres mateixos escampem el verí, som nosaltres, amb la nostra pròpia llengua, que ens tornen com les serps verinoses que arriben a matar. La consciència del pecat porta els israelites a demanar a Moisès que intercedeixi davant el Senyor. I el Senyor intervé una vegada més. Fa construir una serp d'aram, la fa posar dalt d'un estendard i qui la miri després d'haver estat mossegat serà salvat. El desert, tornat lloc de mort gràcies al verí que els homes escampen els uns sobre els altres, es transforma en lloc de salvació gràcies a la serp que s'ha posat dalt d'un estendard. En escoltar les últimes paraules d'aquest passatge bíblic som transportats directament a la creu que d'aquí a pocs dies serà plantada en el Gòlgota i que tots estem convidats a contemplar i a acollir en el nostre cor. En aquest temps de Quaresma, les pàgines bíbliques que dia rere dia ens acompanyen, són una ajuda eficaç per purificar la nostra mirada i poder així dirigir-la a "aquell que han traspassat" per la nostra salvació.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
