Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Gènesi 17,3-9
Abram es va prosternar amb el front a terra, i Déu li digué:
-Mira, aquesta és la meva aliança entre jo i tu: seràs pare d'una multitud de pobles. Ja no et diràs més Abram; el teu nom serà Abraham, perquè et faré pare d'una multitud de pobles. Et faré molt i molt fecund; els teus descendents formaran diverses nacions, i de tu sortiran reis. Mantindré la meva aliança entre jo i tu, i amb les generacions que et succeiran. Serà una aliança perpètua: jo seré el teu Déu i el Déu de la teva descendència. A tu i als teus descendents, us donaré tot el país de Canaan, on ara vius com a immigrant. Serà possessió d'ells per sempre; i jo seré el seu Déu.
Déu digué encara a Abraham:
-Tu i els teus descendents, de generació en generació, heu de guardar la meva aliança.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
L'experiència de l'exili i de la dominació estrangera -l'època en què va ser escrit aquest relat bíblic- havia reduït Israel a un petit romanent que veia posada a dura prova la promesa que Déu li havia fet de ser un poble gran i nombrós, i de posseir una terra fèrtil per viure, una pàtria estable on prosperar i un lloc segur on viure en pau. En aquests temps d'esclavitud, de privacions i de sofriment, Israel recorda les antigues promeses d'"aliança perpètua" que Déu va fer amb Abraham d'esdevenir "pare d'una multitud de pobles" i d'habitar la terra de Canaan. En recordar aquesta aliança el poble d'Israel no invoca simplement una antiga memòria, no retorna al record d'un passat gloriós sinó que actualitza la promesa. És així mateix cada vegada que s'escolten les Escriptures, com ens passa a nosaltres, deixebles de Jesús. En obrir el llibre de les Sagrades Escriptures, especialment en els moments de la pregària comuna, el Senyor que baixa novament entre el seu poble i ens parla, ens reconstrueix precisament com un poble que escolta la seva Paraula, ens enforteix amb el seu Esperit, ens retorna al seu somni, ens intensifica la vocació de ser testimonis del seu amor en el món i ens confirma la promesa del futur. Per això pot demanar a Abraham i també a nosaltres: "Tu i els teus descendents, de generació en generació, heu de guardar la meva aliança".
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
