Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 16,22-34
La gent es va amotinar contra ells, i els magistrats, després d'haver-los fet esquinçar els vestits, van ordenar que els assotessin. Els van apallissar de valent, els van tancar a la presó i manaren a l'escarceller que els tingués custodiats amb la màxima seguretat. L'escarceller, amb una ordre com aquesta, els tancà al calabós de més endins i els engrillonà els peus.
Cap a mitjanit, Pau i Siles pregaven i cantaven himnes a Déu, i els presos se'ls escoltaven. Tot d'una, un gran terratrèmol somogué els fonaments de la presó; a l'instant s'obriren totes les portes i es desferen les cadenes de tothom. L'escarceller es despertà de cop i, quan va veure obertes les portes de la presó, desembeinà l'espasa per matar-se, perquè es pensava que els presos s'havien escapat. Però Pau va cridar amb veu forta:
-No et facis cap mal, que tots som aquí!
L'escarceller demanà llum, va entrar a dins i es va tirar tot tremolós als peus de Pau i de Siles. Després els dugué a fora i digué:
-Senyors, què he de fer per a salvar-me?
Ells van respondre:
-Creu en Jesús, el Senyor, i us salvareu tu i tota la teva família.
Després van anunciar la paraula del Senyor a l'escarceller i a tots els de casa seva. Aquella mateixa hora, en plena nit, ell se'ls endugué, els rentà les ferides i va rebre immediatament el baptisme amb tots els seus. Després els va fer pujar a casa, els parà taula i celebrà amb tota la família d'haver cregut en Déu.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Sovint, en els primers temps del cristianisme, hi ha una proximitat singular entre l'Evangeli i la presó. Potser per això Mateu confirma l'obligació de tots, no tan sols dels deixebles, de visitar els empresonats. Per als cristians, la presó va ser una experiència habitual en els primers decennis. Però també ho ha estat al llarg dels temps i, de manera massiva, durant els totalitarismes del segle XX, amb els gulags i els camps d'extermini. Per això és significatiu que en el nostre temps els cristians es comprometin a portar el consol a les presons, especialment allí on la vida és violada fins a tornar-se realment inhumana. I és especialment preciós el testimoni de molts cristians fets presoners a causa de la fe, ja que aconsegueixen portar sentiments de bondat a la presó fins a tocar també el cor dels escarcellers. Això és el que passa al passatge actual dels Fets dels Apòstols. Pau i Siles, mentre preguen, provoquen un "terratrèmol" que fa tremolar les parets i caure les cadenes. I sobretot canvia el cor del presoner que volia matar-se per allò que havia passat. Pau i Siles l'ajuden a comprendre el que havia ocorregut i ell, vençut per l'amor, els treu de la presó, alliberant-los. L'escarceller els va acollir i tota la seva família es va convertir a l'Evangeli. L'amor de Pau i Siles va transformar aquell home i tota la seva família. Cada vegada que es posa en pràctica l'Evangeli passen coses semblants. I sovint som testimonis de miracles que en un primer moment semblaven inimaginables.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
