Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Osees 11,1-4.8-9
Diu el Senyor:
"Quan Israel era un noi me'l vaig estimar,
d'Egipte vaig cridar el meu fill.
Però ell és d'aquells que, com més els crides,
més se te'n van:
oferien sacrificis als Baals,
cremaven ofrenes als ídols.
Jo mateix vaig ensenyar Efraïm a caminar
agafant-lo pels braços,
però ells no han reconegut que jo els he guarit.
Jo els atreia cap a mi
amb llaços d'afecte i amor.
Feia com qui aixeca un jou del coll
i deixa lliure la boca,
m'acostava cap a ell
i li donava menjar.
"Efraïm, com t'he de tractar?
¿T'haig d'abandonar, Israel?
¿Haig de tractar-te com Admà?
¿He de deixar-te com Seboïm?
Això em trasbalsaria el cor,
s'encendria la meva pietat.
No cediré a la meva indignació,
no tornaré a destruir Efraïm,
perquè jo sóc Déu i no un home,
sóc el Sant, present enmig teu:
no sóc dels qui es passegen d'ací d'allà.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El fragment descriu la sol·licitud paterna i materna de Déu vers Israel, el seu fill. Aquest text és un dels més tendres i commovedors de tota la Bíblia. En aquesta pàgina apareix el lament d'un pare traït pel seu fill malgrat el seu amor entranyable. La crida inicial de Déu brolla d'un cor apassionat que vol confiar a aquell fill una missió extraordinària, i per això l'allibera de l'esclavitud i després en té cura, el fa créixer, li ensenya a caminar prenent-lo de la mà, l'atrau a si mateix amb llaços de bondat, s'acosta cap a ell per alimentar-lo. Què hi ha que el pare no faci pel seu fill? En canvi, no rep altra cosa que traïció! És un text que tots ens podem aplicar a nosaltres mateixos. El Senyor té cura de nosaltres. La seva crida ens ha fet partícips del seu poble, de la seva família, la comunitat dels creients. I tenim una mare, l'Església. Els Pares de l'Església primitiva deien: "No pot tenir Déu per pare qui no té l'Església per mare". És el gran do que hem rebut de Déu. No obstant això, freqüentment ens comportem com es va comportar Israel: continuen seguint els nostres instints allunyant-nos de Déu. Però el Senyor no abandona el seu somni d'alliberar-nos de les moltes esclavituds del món, per ser testimoni entre tots els pobles d'un amor extraordinari. Malgrat les nostre traïcions, ell torna a cridar-nos, a seguir-nos, a perdonar-nos, per atraure'ns a ell. Cap altre pare en el món continuaria actuant com ho fa ell. Déu, però, no deixa de commoure's, i assegura: "No cediré a la meva indignació". I continua vibrant d'amor per nosaltres, va darrere nostre, ens parla fins que tornem a ell deixant-nos embolcallar per la seva misericòrdia.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
