Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jeremies 31,1-7
"En aquell temps seré Déu de tots els clans d'Israel
i ells seran el meu poble.
Ho dic jo, el Senyor.
Això diu el Senyor:
En el desert ja em vaig complaure
en el poble escapat de l'espasa;
Israel caminarà cap al seu lloc de repòs."
El Senyor se m'aparegué de lluny, i em deia:
"T'estimo amb un amor etern;
per això t'he atret i et sóc fidel.
Et reedificaré i quedaràs reconstruïda,
nissaga d'Israel.
Tornaràs a prendre els teus tambors
i sortiràs dansant d'alegria.
Tornaràs a plantar vinyes
per les muntanyes de Samaria;
les plantaran i en colliran la verema.
Vindrà un dia que, a la muntanya d'Efraïm,
els sentinelles cridaran:
"Anem, pugem a Sió,
a trobar el Senyor, el nostre Déu."
Això diu el Senyor:
Crideu d'alegria pel poble de Jacob,
celebreu la primera de les nacions,
feu sentir l'aclamació dient:
"Salva, Senyor, el teu poble,
la resta d'Israel!"
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El llenguatge de l'amor és el més adequat per expressar l'aliança del Senyor amb el seu poble: "T'estimo amb un amor etern; per això t'he atret i et sóc fidel. Et reedificaré i quedaràs reconstruïda, nissaga d'Israel". L'amor de Déu per Israel és "etern", dura per sempre. Es manté passi el que passi. L'inici podem buscar-lo en l'alliberament de l'esclavitud d'Egipte i el lliurament de la Llei al Sinaí. El desert va ser testimoni de l'amor amb què Déu, l'espòs, tenia cura d'Israel, la seva esposa. En els quaranta anys de camí pel desert el poble d'Israel va aprendre a estimar el Senyor, i el Senyor va segellar amb el seu poble un pacte de fidelitat que s'assentava en un "amor etern". El desert -en el context d'aquest fragment bíblic- no és un lloc mític, sinó el lloc on l'amor es construeix amb tenacitat i dedicació, on el creient s'adona de la força de l'amor de Déu i, per tant, de la seva resposta a l'aliança. El desert es converteix en un camí d'esperança que porta a un "lloc de repòs". Però ¿amb què podem comparar avui el desert, sinó amb les nostres ciutats, moltes vegades privades de vida i d'amor, és a dir, que són just com un desert? La vocació de l'Església és la de fer més humanes i més solidàries les ciutats dels homes. Les comunitats són cridades a sortir dels seus recintes tancats i protegits per habitar els carrers i les places de les perifèries de les grans ciutats, i transformar-hi els espais de solitud i de violència en espais d'amor i de pau. Jerusalem -el nom que es refereix a totes les ciutats- significa "lloc de repòs", casa de pau on el Senyor habita. Per això -situada en un lloc alt- resplendeix i és llum que s'escampa per tota la Terra. La invitació a anar a Jerusalem significa pujar cap amunt, és a dir, abandonar els instints que empenyen a tirar cap avall i gastar la pròpia vida per tal que el designi Déu es faci realitat per a tots els pobles, per als pobres i els malalts, "els cecs i el coixos", les dones i els infants. Ningú no ha de quedar fora.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
