Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Apocalipsi 14,14-19
Aleshores vaig veure un núvol blanc i al damunt un que hi seia, semblant a un fill d'home. Anava coronat amb una corona d'or i duia a la mà una falç esmolada. Un altre àngel va sortir del temple i digué cridant amb veu forta al qui seia sobre el núvol:
-Fes córrer la teva falç i sega. Ha arribat l'hora de segar, i el sembrat de la terra ja és madur.
Llavors el qui seia sobre el núvol va passar la falç per la terra, i la terra va quedar segada.
Després va sortir del temple del cel un altre àngel que també portava un falçó esmolat. Sortí llavors de l'altar l'àngel que tenia poder sobre el foc i digué cridant amb veu forta al qui duia el falçó:
-Fes córrer el teu falçó esmolat i verema els raïms de la vinya de la terra, que el raïm ja és madur.
L'àngel va passar el seu falçó per la terra, veremà la vinya i abocà els raïms al gran cup de la fúria de Déu.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan contempla una nova escena: sis àngels amb Crist al centre que porta sobre el cap una corona i a la mà una falç: és el Senyor, jutge de la història. S'anuncia i es prepara el judici universal. El profeta Joel ja havia descrit "el dia del Senyor" en la "Vall de la Sentència": "Empunyeu la falç, ja és temps de segar, trepitgeu el raïm, que el cup n'és ple, les tines sobreïxen. És enorme, la maldat dels pobles!" (Jl 4,13). I Jesús n'havia parlat moltes vegades en termes de verema i de sega. El primer àngel adverteix que el judici és a les portes i porta un "Evangeli etern". No es tracta del "petit llibre" reservat per a ús exclusiu dels deixebles, sinó de l'anunci de la primacia de Déu i de l'amor sobre la vida dels homes: "Reverencieu Déu i doneu-li glòria". Ho podríem traduir dient: "Qui es deixi guiar per l'amor, aquest serà salvat". És el que llegim en el judici final referit per Mateu en el capítol 25. "L'Evangeli etern" és l'Evangeli universal de l'amor, al qual podem afegir la segona benaurança que l'apòstol posa en l'Apocalipsi: "Feliços els qui des d'ara moren en el Senyor!" perquè a ells els és donat el regne dels cels. La història humana no és un fluir sense sentit i molt menys un itinerari sense llum. La història neix de l'amor de Déu i en el seu amor troba la seva fi. La resta, tot allò que no és de Déu, tot allò que no és amor, és segat, tallat i cremat, començant per Babilònia, la ciutat prostituïda. Ella, de fet, és llençada a l'abisme i qualsevol que s'hagi deixat seduir per la Bèstia es veurà destrossat pels turments. Però Crist, que ha vessat la seva sang fora de la ciutat, esdevé font de salvació per aquells que l'acullen. D'ell ve la salvació, només cal acollir-la.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
