Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Apocalipsi 18,1-2.21-23; 19,1-3.9
Després d'això, vaig veure un altre àngel que baixava del cel i tenia un gran poder. L'esclat de la seva glòria va il·luminar la terra, i cridà amb veu potent:
-Ha caigut, ha caigut la gran Babilònia, i s'ha convertit en cau de dimonis, refugi de tots els esperits impurs, refugi de tots els ocellots impurs i refugi de totes les bèsties impures i detestables! Després un àngel poderós va aixecar una pedra grossa com una mola de molí i la llançà al mar tot dient:
-Amb la mateixa violència serà precipitada Babilònia, la gran capital, i no la trobaran mai més! Dintre teu, Babilònia, ningú no sentirà més els qui s'acompanyen amb la cítara, ni els cors de veus, ni els qui toquen flautes o trompetes; ningú no hi trobarà mai més artesans de cap mena, tampoc ningú no sentirà dins d'ella el so de la mola. La llum dels gresols no brillarà més dintre teu; ningú no hi sentirà més el cant del nuvi i de la núvia. I és que els teus marxants dominaven el món, perquè tu enganyaves tots els pobles amb les teves bruixeries; Després d'això, vaig sentir al cel la veu forta d'una gran gentada que proclamava:
-Al·leluia! La salvació, la glòria i el poder són del nostre Déu. Les seves sentències són justes i veritables. Ha condemnat la gran prostituta que corrompia la terra amb la seva prostitució, li ha demanat comptes de la sang dels seus servents, que ella havia vessat amb les seves mans.
I proclamaven encara:
-Al·leluia! El fum del seu incendi pujarà pels segles dels segles.
Després un àngel em va dir:
-Escriu: "Feliços els convidats al banquet de les noces de l'Anyell!"
Em digué encara:
-Aquestes paraules són veritables paraules de Déu.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan explica la caiguda de Roma a aquells que s'han afavorit i beneficiat de l'esplendor d'aquella ciutat i que s'han deixat contaminar pels seus vicis. Són tres categories de persones: els reis, els mercaders i els comandants de les naus, a la pràctica el poder polític, econòmic i comercial que tenen el seu origen, el seu manteniment i la seva destinació en la gran metròpoli. Finalment una veu externa s'adreça als justos i a les víctimes del poder opressiu: aquestes persones assisteixen al judici diví amb joia perquè finalitza un malson i comença un horitzó de llum i de pau. Amb la condemna del mal, Déu restitueix la justícia al bé. El judici dels pecadors, en efecte, revela com el revés de la medalla la glòria del "poble sant, els apòstols i els profetes" els homes i les dones de Déu, i la victòria de la veritat i la justícia. Un àngel poderós mostra de manera simbòlica la fi de la Babilònia imperial, llençant amb força una pedra grossa com una mola de molí al mar. Si no es desfà el lligam amb el mal es corre el perill de restar implicat en les seves xarxes fins a compartir el mateix destí de mort. La darrera mirada sobre Babilònia revela un panorama de desolació extrema. La ciutat en altre temps pròspera i plena de vida ara és completament apagada, sense vida. Sis vegades l'àngel trenca el silenci de mort que la recobreix tota sencera com un vel: la música, la remor, les veus joioses s'han apagat per sempre.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
