Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 15,29-37
Jesús se'n va anar d'allí i arribà vora el llac de Galilea, pujà a la muntanya i s'assegué. Llavors se li acostà molta gent que portava coixos, cecs, esguerrats, muts i molts altres malalts. Els van deixar als seus peus, i ell els va curar. La gent, en veure que els muts parlaven, que els esguerrats quedaven curats, els coixos caminaven i els cecs hi veien, se'n meravellava i glorificava el Déu d'Israel.
(Mc 8,1-10)
Llavors Jesús va cridar els seus deixebles i els digué:
-Sento una gran compassió per aquesta gent, perquè ja fa tres dies que no es mouen d'aquí amb mi i no tenen res per a menjar. I no vull que se'n vagin dejuns, no fos cas que defallissin pel camí.
Els deixebles li diuen:
-D'on traurem en despoblat el pa que cal per a alimentar tanta gent?
Jesús els pregunta:
-Quants pans teniu?
Ells li responen:
-Set, i uns quants peixets.
Llavors Jesús va manar que la gent s'assegués a terra, prengué els set pans i els peixos, digué l'acció de gràcies, els partí, en donava als deixebles, i els deixebles en donaven a la gent. Tots en van menjar i quedaren saciats. Després van recollir els bocins de pa que havien sobrat i n'ompliren set paneres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jesús, havent tornat a Galilea, puja una vegada més a la muntanya. Aquell terreny elevat, on el Fill i el Pare es troben en la pregària, es transforma en un santuari on porten malalts, pobres, coixos per a ser beneïts i guarits per Jesús. I, en efecte, això és el que Jesús fa: guareix els malalts i dirigeix a tots la seva paraula. El text suggereix que tot això passa al llarg de tres dies seguits, gairebé sense interrupció. Quina diferència entre aquella gent que continuava estant amb Jesús tot i el risc de moltes dificultats, i la nostra peresa, el nostre egoisme, la nostra distracció davant la Paraula de Déu! Aquella gent havia passat trets dies sencers dedicats a escoltar Jesús. Jesús se n'adona i es commou. I decideix, després d'alimentar els seus cors amb el pa de la Paraula, alimentar-los també amb el pa material. Els deixebles -a diferència de Jesús- no comprenen i, per això, no es commouen davant la perseverança d'aquella gent, els quals per escoltar Jesús s'obliden de menjar. I quan Jesús els ho fa notar, no saben fer altra cosa que manifestar la seva resignació: no s'hi pot fer res. Jesús, que no es resigna, els convida a buscar pa entre la gent. Els deixebles, obedients a l'ordre de Jesús, troben set pans. Set significa totalitat. No es tracta, doncs, d'una simple almoina, sinó d'un autèntic aliment. Aquesta és la obra que Jesús ha confiat a la seva Església, als seus deixebles. I, no es cap casualitat, set seran els diaques elegits per a dur a terme el servei a les taules. Jesús pren els set pans i els multiplica per les quatre mil persones presents. El miracle neix de l'amor apassionat de Jesús per la multitud cansada i afamada. Aquest passatge evangèlic ens convida a tenir la seva mateixa compassió pels febles i pels pobres: participem també nosaltres en el miracle de la multiplicació de l'amor.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
