Festa del Sagrat Cor de Jesús. Festa de l'apòstol Bernabé, company de Pau a Antioquia i en el primer viatge apostòlic. Llegir més
Festa del Sagrat Cor de Jesús. Festa de l'apòstol Bernabé, company de Pau a Antioquia i en el primer viatge apostòlic.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 19,31-37
Per als jueus era el dia de la preparació, i els cossos no es podien quedar a la creu durant el repòs del dissabte, més quan aquell dissabte era una diada solemníssima. Per això els jueus van demanar a Pilat que trenquessin les cames dels crucificats i traguessin els seus cossos. Hi anaren, doncs, els soldats i van trencar les cames del primer i les de l'altre que havia estat crucificat amb Jesús. Quan arribaren a Jesús, es van adonar que ja era mort i no li trencaren les cames, però un dels soldats li traspassà el costat amb una llança, i a l'instant en va sortir sang i aigua. El qui ho veié en dóna testimoni, i el seu testimoni és digne de fe. Ell mateix sap que diu la veritat, perquè també vosaltres cregueu. En efecte, tot això va succeir perquè s'havia de complir allò que diu l'Escriptura: No li han de trencar cap os. I en un altre lloc l'Escriptura diu: Miraran aquell que han traspassat.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Avui l'Església celebra la festa del Sagrat Cor de Jesús. Tot i tractar-se d'una memòria litúrgica relativament recent, és arrelada en el cor del cristianisme. El prefaci de la Litúrgia, volent-nos-en mostrar el seu sentit més profund, ens convida a contemplar el misteri de l'amor de Jesús: «Ell, elevat a l'arbre de la creu, s'entregà a si mateix per nosaltres amb un amor admirable, i del seu costat traspassat, font dels sagraments de l'Església, en sortí sang i aigua, perquè tots, atrets al seu cor obert, poguéssim beure amb goig a les fonts de la salvació». La Litúrgia canta el «cor» de Jesús com a font de salvació. Escriu Joan: «un dels soldats li traspassà el costat amb una llança, i a l'instant en va sortir sang i aigua». Aquesta memòria litúrgica és una invitació a dirigir la nostra atenció al misteri del cor que es buida per la nostra salvació. És un cor de carn, que s'ha commogut, que ha plorat, que s'ha entendrit, que s'ha apassionat, mai per si mateix, sinó només pels altres. No ha mostrat preferència per ningú, excepte pels més pobres, els més petits, els més febles, els pecadors. No és un cor com el nostre, sovint de pedra, insensible fins i tot davant de tant d'amor. A partir de la compassió i de la commoció d'aquest cor va començar la vida pública de Jesús. Escriu Mateu (9,36) que Jesús, passant per les ciutats i els pobles de Galilea, es va commoure per les multituds que acudien a ell perquè estaven cansades i esmaperdudes com ovelles sense pastor. I es va posar a recollir-les i a tenir-ne cura. Amb Jesús havia arribat el bon pastor de qui parlava el profeta Ezequiel: «Jo mateix buscaré les meves ovelles i en faré el recompte. Les comptaré com el pastor recompta el seu ramat un dia de núvols i foscor quan retroba les ovelles dispersades; jo les recolliré de tots els indrets on s'havien dispersat». L'Evangeli de Joan ens convida a mantenir fixa la mirada en el crucificat, en el cor que s'ha deixat travessar per nosaltres, per donar als homes la força d'estimar.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
