Memòria de Maria de Magdala. Anuncià als deixebles que el Senyor havia ressuscitat. Llegir més
Memòria de Maria de Magdala. Anuncià als deixebles que el Senyor havia ressuscitat.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 20,1.11-18
El primer dia de la setmana -el diumenge-, Maria Magdalena se'n va anar al sepulcre de bon matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l'entrada del sepulcre. Maria es va quedar plorant a fora, al costat mateix del sepulcre. Mentre plorava, s'ajupí per mirar dins el sepulcre i veié dos àngels vestits de blanc, asseguts al lloc on havia estat posat el cos de Jesús, l'un al cap i l'altre als peus. Ells li diuen:
-Dona, per què plores?
Ella els respon:
-S'han endut el meu Senyor i no sé on l'han posat.
Així que acabà de dir aquestes paraules, es girà enrere i veié Jesús allà dret, però no sabia que era ell.
Jesús li diu:
-Dona, per què plores? Qui busques?
Ella, pensant-se que era l'hortolà, li respon:
-Senyor, si te l'has emportat tu, digues-me on l'has posat, i jo mateixa me l'enduré.
Li diu Jesús:
-Maria!
Ella es gira i li diu en la llengua dels hebreus:
-Rabuní! -que vol dir "mestre".
Jesús li diu:
-Deixa'm, que encara no he pujat al Pare. Vés a trobar els meus germans i digues-los: "Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu."
Maria Magdalena anà a trobar els deixebles i els anunciava: "He vist el Senyor."
També els va explicar el que ell li havia dit.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Avui la litúrgia fa memòria de Maria Magdalena. Ella, oriünda de Magdala, va trobar Jesús a l'inici de la seva missió a Galilea i va ser alliberada de «set dimonis». L'Evangeli ens la presenta mentre s'està al costat del sepulcre buit i plora. Li han pres el seu Senyor. La pèrdua de l'única persona que uns anys enrere l'havia comprés, l'ha fet córrer i l'ha portat a buscar-lo, encara que hagi mort. A tots, als dos àngels i al «jardiner», pregunta per Jesús. Tota ella tendeix a la recerca del Senyor, cap altra cosa l'interessa. És un exemple de l'autèntic creient que cerca el Senyor. Pregunta per ell també al «jardiner». Ella veu Jesús, però no el reconeix fins que no és cridada pel seu nom. I això és el que ens passa també a nosaltres amb l'Evangeli. No són els nostres ulls que ens permeten reconèixer Jesús, sinó la seva veu, és a dir, l'Evangeli. El timbre, el to, el nom pronunciat amb una tendresa que tantes vegades li havia tocat el cor, fan caure la barrera, i Maria reconeix el seu Mestre. Jesús li dóna la primera notícia de la resurrecció. És una dona feble, amb una història difícil: Jesús en fa el seu primer testimoni. Ella hauria pogut témer de no ser creguda, de ser insultada, de la mateixa manera que sovint pensem que és absurd creure que l'amor és més fort que la mort. Maria va escoltar de nou la veu del mestre i va ser més feliç encara mentre corria per anar a trobar els deixebles, per anunciar a tots: «He vist al Senyor!» El trobament amb Jesús ho posa tot en marxa. La Pasqua que Jesús li ha comunicat no és només per a ella, no és només per a nosaltres, és per al món sencer. Ella, la pecadora, és la primera anunciadora de l'Evangeli. I no té por gràcies a l'audàcia de la paraula de Jesús. Per això la tradició bizantina l'anomena «l'apòstol dels apòstols».
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
