Memòria de Sant Joan Crisòstom (boca d'or), bisbe i doctor de l'Església (+407). La litúrgia més freqüent de l'Església bizantina porta el seu nom. Llegir més
Memòria de Sant Joan Crisòstom (boca d'or), bisbe i doctor de l'Església (+407). La litúrgia més freqüent de l'Església bizantina porta el seu nom.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 7,1-10
Quan Jesús hagué acabat de dir totes aquestes paraules davant el poble que l'escoltava, va entrar a Cafarnaüm. Un centurió tenia un servent que estava malalt, a punt de morir. El centurió l'apreciava molt i, quan sentí parlar de Jesús, li va enviar alguns notables dels jueus a demanar-li que vingués a salvar el seu servent. Quan arribaren on era Jesús, el suplicaven amb insistència dient:
-Es mereix que li facis aquest favor, perquè estima el nostre poble i és ell qui ens ha construït la sinagoga.
Jesús se n'anà amb ells. No era gaire lluny de la casa, quan el centurió li va enviar uns amics a dir-li:
-Senyor, no et molestis, que jo no sóc digne que entris a casa meva, i per això ni tan sols m'he considerat digne de venir a trobar-te; però digues una paraula i el meu criat es posarà bo. Perquè també jo, que estic posat sota l'autoritat d'un altre, tinc soldats a les meves ordres. I a un li dic: "Vés-te'n", i se'n va, i a un altre: "Vine", i ve, i al meu servent li mano: "Fes això", i ho fa.
Quan Jesús ho sentí, es va omplir d'admiració per aquell home; es girà cap a la gent que el seguia i digué:
-Us asseguro que ni a Israel no he trobat tanta fe.
Quan els enviats tornaren a la casa van trobar que el servent estava restablert.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La profunditat humana i espiritual d'aquest centurió és sorprenent. Els notables dels jueus que s'acosten a Jesús i li presenten la seva petició, en canten les lloances. És un home -diuen a Jesús- que «estima el nostre poble» (el verb utilitzat és agapào amb el qual els autors del Nou Testament es refereixen a l'amor de Déu). I afegeixen que va ser tan generós que va construir, a costa seva, la sinagoga de la ciutat. L'amor pel seu servent és exemplar (el tracta com a un fill). Jesús resta colpit per aquest afecte tan profund. Mentre Jesús s'està acostant a casa seva, el centurió envia uns amics seus a dir-li que no cal que hi vagi. Està convençut que una sola paraula seva pot guarir el seu servent. A més a més, se sent indigne de rebre Jesús a casa seva: un sentiment que és un exemple d'humilitat per a tots nosaltres. La fe en Jesús fa pronunciar a aquest centurió les paraules que tots els cristians repeteixen encara avui durant la litúrgia eucarística: «Jo no sóc digne que entris a casa meva, però digues una paraula i el meu criat es posarà bo». Aquest centurió, un pagà, es presentat per Jesús com una imatge de l'autèntic creient: «Us asseguro que ni a Israel no he trobat tanta fe». Jesús, que a nosaltres ens diu que amb una fe petita com un gra de mostassa en tenim prou, quan es refereix a aquest pagà parla d'una fe gran. Per al centurió, una sola paraula de Jesús és suficient perquè la guarició es realitzi. Jesús és la «Paraula» del Pare: és Jesús qui cura, és ell qui salva. Les paraules que surten de la boca de Jesús tenen la força de Déu i del seu amor sense límits. Feliços nosaltres si confiem, encara que només sigui una mica, en la Paraula de Déu que no falla mai.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
