Record de Maria, mare de Jesús, dolorosa sota la creu, i de tots aquells que viuen la compassió amb qui està crucificat, sol, condemnat. Llegir més
Record de Maria, mare de Jesús, dolorosa sota la creu, i de tots aquells que viuen la compassió amb qui està crucificat, sol, condemnat.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s'ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 19,25-27
S'estaven vora la creu de Jesús la seva mare i la germana de la seva mare, Maria, muller de Cleofàs, i Maria Magdalena. Quan Jesús veié la seva mare i, al seu costat, el deixeble que ell estimava, digué a la mare:
-Dona, aquí tens el teu fill.
Després digué al deixeble:
-Aquí tens la teva mare.
I d'aleshores ençà el deixeble la va acollir a casa seva.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Immediatament després de la festa de l'Exaltació de la Creu, la litúrgia celebra la festa de la seva Mare Dolorosa. Una advocació, la Mare de Déu dels Dolors, que va tenir un gran ressò en els segles passats, arribant a tenir una influencia profunda en la pietat del poble cristià. L'Evangeli de Joan ens explica, en poques línies, l'extraordinari misteri de la presència de Maria que s'està al costat del Fill en el moment de la seva mort a la creu, i que rep d'ell -precisament de la creu- una nova missió. La passió de Jesús és sens dubte una història marcada per la violència i la traïció. Però la Passió no és només això: és també un cant a la vida que reneix. Des de la creu, Jesús no demana consol per a ell, com hauríem fet nosaltres, ni tampoc demana compassió no obstant el seu crit dramàtic sobre l'abandonament del Pare. Jesús, clavat a la creu i moribund, es preocupa d'aquell petit grup que hi ha sota la seva creu: la mare i el jove deixeble que, després d'haver fugit, se li ha unit sota la creu. En el deixeble Jesús veu el rostre de tots els deixebles al llarg de la història, també el nostre. Jesús, a través del deixeble, ens confia tots a la mare, a Maria, a l'Església, a la Comunitat dels creients. I dona Maria, la seva Mare, a l'Església i a cadascú de nosaltres. De la creu naixia una nova família. No som abandonats a una societat que moltes vegades és una madrastra amb els seus fills. Jesús demana a Maria que sigui també la nostra Mare. Li confia una tasca, una missió, la de ser mare de tots. Els antics Pares deien que no es diu mai prou de Maria, d'aquesta mare. I és en un cert sentit una gran veritat: Maria és la primera dels creients, la primera a tenir un cor com el del Fill. I les moltes imatges de la Dolorosa que poblen el món dels cristians, demostren la necessitat que tots tenim d'una mare com Maria. Jesús ens l'ha donada. I avui ens reunim al seu voltant perquè estigui al nostre costat, tal com ho va estar amb Jesús, i ens protegeixi.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
