Festa de sant Lluc, evangelista i autor dels Fets dels Apòstols. Segons la tradició va ser metge i pintor. Llegir més
Festa de sant Lluc, evangelista i autor dels Fets dels Apòstols. Segons la tradició va ser metge i pintor.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si morim amb ell també viurem amb ell,
si som constants amb ell, amb ell regnarem.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 12,13-21
Un d'entre la gent digué a Jesús:
-Mestre, ordena al meu germà que es parteixi amb mi l'herència.
Ell li respongué:
-Home, ¿qui m'ha nomenat jutge o mediador entre vosaltres?
Aleshores digué a la gent:
-Estigueu alerta, guardeu-vos de tota ambició de riquesa, perquè, ni que nedi en l'abundància, la vida d'un home no depèn pas dels seus béns.
I els explicà una paràbola:
-A un home ric, la terra li va donar molt. Ell rumiava: "Què faré, si no tinc on guardar la meva collita?" I es va dir: "Ja ho sé, què faré: tiraré a terra els meus graners, en construiré de més grans i hi guardaré tot el meu gra i els meus béns. Llavors em diré a mi mateix: Tens molts béns en reserva per a molts anys; reposa, menja, beu i diverteix-te."
"Però Déu li digué:
"-Insensat! Aquesta mateixa nit et reclamaran la vida, i tot això que has acumulat, de qui serà?
"Així passa amb el qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric davant de Déu.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si morim amb ell també viurem amb ell,
si som constants amb ell, amb ell regnarem.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Arriba a Jesús una petició d'un dels seus oients perquè intervingui en la resolució d'una qüestió relacionada amb l'herència. Però Jesús no és mestre de repartiments sinó de les coses de Déu i de l'ànima humana. Intervé doncs, no sobre l'herència sinó sobre el cor dels dos germans. I en el seu cor hi nia l'avarícia, la concupiscència, l'interès només per si mateixos. Els béns no representen per si mateixos motiu de cap mal. Els seus cors -com moltes vegades els nostres- estan apesarats pel desig de diners i per l'ambició de posseir. Tot això no pot portar altra cosa que divisions i baralles, com Pau recorda a Timoteu: «L'amor al diner és l'arrel de tots els mals» (6,10). Jesús explica aquesta actitud amb la paràbola del ric insensat. Aquest home creia que la felicitat s'obtenia amb l'acumulació de béns. És impossible no pensar en la mentalitat tan estesa avui dia en el nostre món, que ha fet del consum de les coses regla de vida. Hi ha una dictadura del materialisme que empeny amb una força increïble a dedicar la vida a posseir i a consumir. Jesús explica que en la vida d'aquest home ric -de fet és la lògica de l'avarícia- no hi ha espai pels altres, perquè les seves preocupacions van dirigides només a acumular béns per a ell mateix. Aquest home però, ha oblidat l'essencial, és a dir que ningú és amo de la seva vida. Podem posseir moltes riqueses, però no som amos de la vida. I la felicitat no resideix en la possessió de béns sinó en estimar Déu i els germans. Hi ha una veritat fonamental i certa per a tots: no hem estat creats per acumular riqueses sinó per estimar i ser estimats. L'amor, aquest extraordinari tresor del cel a diferència dels béns terrenals que es poden perdre, no hi ha cap perill que sigui robat. Els fruits de l'amor resten per sempre. Jesús reprèn una tradició bíblica que equipara les bones obres als tresors guardats al cel, tal com deia un antic proverbi jueu: «Els meus pares tan sols han acumulat riqueses, però jo he acumulat riqueses que donen interès i, per tant, fruit». L'Evangeli ens convida a acumular l'amor més que no pas els béns. I ens garanteix que l'amor ens salva.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
