Memòria de sant Joan Pau II, mort el 2005. Record de Maria Salomé, mare de Jaume i Joan, que va seguir el Senyor fins als peus de la creu i el va posar al sepulcre. Llegir més
Memòria de sant Joan Pau II, mort el 2005. Record de Maria Salomé, mare de Jaume i Joan, que va seguir el Senyor fins als peus de la creu i el va posar al sepulcre.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 12,54-59
I deia també a la gent:
-Quan veieu pujar un núvol cap a ponent, de seguida dieu: "Ve pluja", i la pluja arriba. I quan bufa el vent de migjorn, dieu: "Farà calor", i en fa. Hipòcrites! Vosaltres sabeu entendre l'aspecte de la terra i del cel, ¿i no sabeu entendre en quin temps esteu vivint?
(Mt 5,25-26)
"Per què no discerniu vosaltres mateixos allò que és just? Mentre vas a presentar-te al magistrat amb el qui et vol denunciar, procura d'arribar a un acord amb ell, no sigui cas que et porti per força davant el jutge, i el jutge et posi en mans de l'oficial, i l'oficial et tanqui a la presó. T'asseguro que, un cop allà, no en sortiràs que no hagis pagat fins l'últim cèntim.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Per què no aconseguim veure els «senyals del Senyor» que són davant els nostres ulls? La resposta és senzilla: perquè en general estem atents només a nosaltres mateixos i a les nostres coses. No és així quan es tracta de saber si farà fred o calor, diu Jesús als seus oients. En aquest cas alcem els ulls per veure els núvols, o sortim de casa per sentir el vent. Jesús ens adverteix que hem d'alçar els ulls per comprendre el temps de la salvació. L'Evangeli és el primer gran signe, podríem dir que és el signe dels signes. «¿No sabeu entendre en quin temps esteu vivint?», amonesta Jesús. Hi ha una necessitat urgent de comprendre el món en el qual vivim marcat pel drama de la pandèmia i per les conseqüències que se'n deriven, que ens parla d'un món interconnectat en el bé i en el mal. Un judici objectiu, una autèntica comprensió de la història, oberta a l'esperança, ve de la lectura atenta de l'Escriptura que il·lumina la ment i obre el cor a la comprensió dels signes de Déu en la història dels homes. Per això un dels teòlegs del segle passat, Karl Barth, deia que el cristià té la Bíblia a una mà i el diari a l'altra. La Sagrada Escriptura és llum per als nostres passos. És oportú l'exemple proposat per Jesús: trobar l'acord amb l'adversari quan ja s'està en camí abans d'arribar al tribunal per al judici, seria massa tard.
La Paraula de Déu ens ajuda a discernir els signes de la presència de Déu, a veure la necessitat que el nostre temps té de l'Evangeli de l'amor.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
