Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 21,20-28
"Quan veureu que les legions encerclen Jerusalem, sapigueu que s'acosta la seva devastació. Llavors, els qui es trobin a Judea, que fugin a les muntanyes; els qui siguin dintre la ciutat, que l'abandonin, i els qui es trobin al camp, que no entrin a la ciutat, perquè haurà vingut el temps de donar comptes, i tot allò que diuen les Escriptures es complirà. Ai de les qui esperin un fill o el criïn aquells dies! Perquè caurà una gran calamitat sobre el país i s'estendrà la indignació contra aquest poble: cauran víctimes de l'espasa o seran enduts captius per totes les nacions, i Jerusalem serà trepitjada pels pagans, fins que el temps dels pagans s'haurà complert.
"Després hi haurà senyals en el sol, la lluna i les estrelles. A la terra, les nacions viuran amb angoixa, alarmades pel bramul de la mar i per les onades embravides. La gent defallirà de por i d'ansietat pel que succeirà arreu de la terra, perquè fins i tot els estols celestials trontollaran. Llavors veuran el Fill de l'home venint en un núvol amb gran poder i majestat. Quan tot això comenci a succeir, redreceu-vos i alceu el cap, que el vostre alliberament s'acosta.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La Paraula de Déu ens revela quin és el destí de la nostra vida, quin és el destí dels pobles de la terra i de la creació sencera: la Jerusalem de Déu amb el cel nou i la terra nova dels que parla l'Apocalipsi. La imatge de la Jerusalem celestial -tal com és presentada per l'Apocalipsi- assenyala que la salvació cristiana no és individual, sinó comunitària. El Senyor no ens salva d'un en un considerats individualment, sinó com a comunitat, com a poble, com a pobles que habiten la ciutat de Déu de les moltes estances. La salvació per als cristians passa a través del seu compromís amb la societat en la que transcorre la seva vida, amb la ciutat que habiten, amb la metròpoli on viuen. La imatge evangèlica de la Jerusalem assetjada i trepitjada ens porta a pensar en la situació actual de Jerusalem, la ciutat de les tres grans religions monoteistes: judaisme, cristianisme i islamisme No podem oblidar-la: les paraules del salm van dirigides també a nosaltres: «Que se m'encasti la llengua al paladar si deixés d'evocar el teu record» (Sl 137,6). Les seves dificultats són també les nostres, i no ha de cessar la pregària, perquè torni a ser la «ciutat de pau», tal com significa el seu nom. En ella hi veiem la Jerusalem celestial, on tots els pobles es reuneixen al voltant de l'únic Déu. I l'actual desordre mundial, que l'evangelista descriu amb llenguatge apocalíptic, explica que «les nacions visquin amb angoixa», i mou els creients a «redreçar-se i alçar el cap» perquè el Fill de l'home és a prop, i de fet ha vingut a viure enmig dels homes perquè el món no estigui mai més sota el jou del mal i de la violència. Ell ha vingut per ensenyar a tots el camí de la pau. A nosaltres els creients ens és confiada pel Senyor la responsabilitat d'anunciar al món la bellesa i la força de l'Evangeli de l'amor i de la pau.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
