LA PREGÀRIA CADA DIA

Paraula de déu cada dia

VII del temps ordinari Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Diumenge 24 de febrer

VII del temps ordinari


Primera Lectura

1r Samuel 26,2.7-9.12-13

Saül, amb tres mil homes escollits d'Israel, va baixar al desert de Zif a buscar-hi David. David i Abisai es van infiltrar de nit al campament de Saül i el van trobar dormint, ajagut al centre de tots. Tenia la llança clavada vora el seu capçal. Al seu voltant jeien Abner i els altres homes. Abisai digué a David:
-Avui Déu ha posat el teu enemic a les teves mans. Ara mateix el clavaré a terra d'una llançada. No en caldran pas dues.
Però David va respondre a Abisai:
-No el matis! Qui quedaria net de culpa, si fes mal a l'ungit del Senyor?
Llavors David va agafar la llança i el càntir d'aigua que Saül tenia vora el capçal, i se'n van anar. Ningú no ho va veure ni se'n va adonar. No va despertar-se ningú, tothom dormia: el Senyor havia fet caure damunt d'ells un son profund. David va passar a l'altre costat d'on era Saül i s'aturà un tros lluny, dalt la muntanya. Els separava una bona distància.

Salm responsorial

Salm 102 (103)

Antífona

La tendresa del Senyor és gran com el cel.

- Beneeix el Senyor, ànima meva,
del fons del cor beneeix el seu sant nom.

- Beneeix el Senyor, ànima meva,
no t’oblidis dels seus favors.

- Ell et perdona les culpes
i et guareix de tota malaltia;

- rescata de la mort la teva vida
i et corona d’amor entranyable;

- et sacia dels béns que desitjaves,
i tu, com l’àguila, recobres la joventut.

- El Senyor fa justícia als oprimits,
sentencia a favor d’ells.

- Ha revelat a Moisès els seus camins,
les seves gestes, als fills d’Israel.

- «El Senyor és compassiu i benigne,
lent per al càstig, ric en l’amor.»

- No acusa sense fi
ni es manté irritat per sempre;

- no ens tracta com caldria pels pecats,
no ens paga com deuria les nostres culpes.

- El seu amor als fidels és tan immens
com la distància del cel a la terra;

- llança les nostres culpes lluny de nosaltres
com l’orient és lluny de l’occident.

- Com un pare s’apiada dels seus fills,
el Senyor s’apiada dels fidels,

- perquè sap de quin fang ens va formar
i es recorda que som pols.

- La vida de l’home dura com l’herba,
floreix com la flor dels camps:

- desapareix quan hi passa la ventada
i ni es coneix el lloc on era.

- Però l’amor del Senyor pels seus fidels
és de sempre i dura sempre;

= la seva bondat s’estén als fills dels fills †
si guarden la seva aliança,
si es recorden dels preceptes i els compleixen.

- El Senyor té el seu tron en el cel,
i el seu regnat s’estén per l’univers.

= Beneïu-lo, àngels del Senyor, †
herois poderosos que compliu les seves ordres,
sempre a punt d’obeir els seus manaments.

- Beneïu el Senyor, tots els seus estols,
servidors que executeu els seus designis.

= Beneïu el Senyor, totes les seves criatures, †
a tot arreu on ell és sobirà.
Beneeix el Senyor, ànima meva.

Segona Lectura

1a Corintis 15,45-49

Així ho diu l'Escriptura: El primer home, Adam, fou un ésser viu i terrenal; però el darrer Adam és esperit que dóna vida. No és primer l'ésser espiritual, sinó el terrenal, i l'espiritual ve després. El primer home, fet de pols, prové de la terra, però el segon home prové del cel. Tal com era el de pols són tots els de pols, i tal com és el del cel seran tots els del cel. Així com som semblants a l'home fet de pols, també serem semblants a l'home que és del cel.

Lectura de l'Evangeli

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Lluc 6,27-38

"Però a vosaltres que escolteu, jo us dic: Estimeu els vostres enemics, feu bé als qui us odien, beneïu els qui us maleeixen, pregueu pels qui us calumnien. Si algú et pega en una galta, para-li també l'altra, i si et vol prendre el mantell, no li neguis el vestit. Dóna a tothom qui et demana, i no reclamis res al qui et pren allò que és teu. Tracteu els altres tal com voleu que ells us tractin. Si estimeu els qui us estimen, qui us ho ha d'agrair? També els pecadors estimen aquells qui els estimen. I si feu bé als qui us fan bé, qui us ho ha d'agrair? També ho fan els pecadors. I si feu préstecs als qui espereu que us donaran alguna cosa, qui us ho ha d'agrair? També els pecadors fan préstecs als pecadors, si saben que en trauran un guany.
"Però vosaltres, estimeu els vostres enemics, feu bé i presteu sense esperar res a canvi: llavors serà gran la vostra recompensa, i sereu fills de l'Altíssim, que és bo amb els desagraïts i amb els dolents.
"Sigueu misericordiosos com el vostre Pare és misericordiós.
(Mt 7,1-5)
"No judiqueu, i no sereu judicats; no condemneu, i no sereu condemnats; perdoneu, i sereu perdonats. Doneu, i us donaran: us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Tal com mesureu sereu mesurats.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Homilia

L'Evangeli continua el discurs de les benaurances. Jesús diu amb autoritat: "Estimeu els vostres enemics, feu bé als qui us odien, beneïu els qui us maleeixen, pregueu pels qui us calumnien". Són paraules que encara avui sonen ben lluny del que aconsellaria el sentit comú. Com és possible estimar els propis enemics i fer el bé a aquells que ens odien? Si hi ha una cosa clara al món, és precisament la divisió entre amics i enemics: els primers han de ser beneficiats (també perquè esperem d'ells el mateix), els segons, en el millor dels casos, han de ser ignorats. Tot això és vàlid tant en la vida dels individus com en la dels grups o les nacions. Però Jesús no s'atura. I afegeix: "Si algú et pega en una galta, para-li també l'altra, i si et vol prendre el mantell, no li neguis el vestit". I a nosaltres ens sembla bé comentar: "és una de les moltes afirmacions irrealitzables de l'Evangeli". Estem convençuts que és absolutament impossible portar-les a la pràctica. Tots experimentem el difícil que és perdonar als qui ens fan mal. I encara és més difícil perdonar a qui considerem enemic nostre. Un Evangeli que demana no només perdonar les ofenses, sinó que fins pretén l'amor pels enemics, és massa aliè a la vida. Sí, sens dubte és diferent del món, però no és aliè a la vida. Aquestes paraules mai han estat tan actuals com en el nostre temps. Poques vegades una societat n'ha tingut tanta necessitat com en tenim nosaltres. S'ha construït i es continua construint sobre la llei inflexible de la competitivitat: només val allò que és competitiu. Però, la competència porta, de manera inevitable, a l'oposició a un altre que es percep com un competidor, de fet, un enemic. L'Evangeli vol arrencar de soca-rel aquesta lògica de l'enemic. Una lògica terrible que és a la base de qualsevol violència i de totes les guerres. Per això, les paraules de Jesús són qualsevol cosa abans que inhumanes. En tot cas, és inhumana la vida que normalment fem, ja que es basa en la lògica de l'oposició. Podem veure clarament les conseqüències que es deriven de no voler parar l'altra galta i de no estimar els enemics. A Jesús li manca una categoria fonamental que tots tenim, és a dir, la idea de guanyar els altres sigui com sigui. Ell no vol derrotar ningú; ell no considera a ningú el seu enemic i mai no ha acceptat la cultura de la competitivitat. Per nosaltres guanyar és una obsessió. Quanta vida no és sacrificada a l'altar de la competició! Per Jesús no hi ha cap enemic i, per tant, ni tan sols la idea de vèncer. Vèncer a qui? Jesús no odia i no menysprea. Per a ell l'única gran llei és la misericòrdia: "Sigueu misericordiosos com el vostre Pare és misericordiós". I és profundament sàvia la regla que ve a continuació: "Tracteu els altres tal com voleu que ells us tractin". És el secret del món que ens proposa Jesús: un món menys violent i menys frustrant que el que estem acostumats a viure.

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.